Descargar

Colección “Revisión Cultural” (desde 1978) (página 24)

Enviado por Ramon Ramonet Riu


Partes: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25

L'exacte color de la pedra és el, diguem-li rogenc, que es veu a la sabata més besada de la imatge de la Mare. (En altres escultures religioses més visitades, la fervorositat dels fidels fins i tot ha gastat la funda metàl.lica protectora del peu més besat). Doncs, bé, ni fou mai blanca ni tampoc inicialment era negra; en ser venerada es presentà policromada,…com totes les altres marededéu.

Per altra banda, val a dir que filológicament també podria donar una gran sorpresa en acceptar-se l'explicació de l'investigador local Jaume Clavé Cinca, exposada al seu llibre titulat: "Athanagia", perquè ell, després d'estudiar la toponímia local, demostra millor que mai ningú (per deformació de Lacetania fins Katelania), que en aquells verals va tenir el seu origen l'enigmàtic nom de Catalunya.

Per aquells que no la coneguin, la imatge de la Patrona de la ciutat de Solsona, (comarca ubicada al bell mig de Catalunya), diré que actualment sembla ser fosca com la nit. és tan ben feta com si hagués estat treballada, no pas per un escultor sinó per la mà d'un orfebre miniaturista. L'autor E. Remond, que l'any 1966 l'analitzà, va escriure d'ella, que: era un roc potser venerat a la prehistòria pel seu color rogenc fosc, tal vegada un meteorit. Fou tan venerat aquell roc després de ser-hi esculpida la imatge, que potser el sabien caigut del cel a Terra Santa i no pas a Toulouse del Llenguadoc?

Solsona és una ciutat amb carácter i molt íntegra, com li escau pel gran tresor que guarda gelosament i gairebé en secret. Així, malgrat tenir una oficina de turisme, no renuncia a l'herència dels segles, actitud que augmenta molt el seu natural encís. En síntesi, el nucli urbà es pot presentar dient que els dos carrers principals gairebé alíneats, Sant Miquel i Carrer del Castell, cadascú amb un portal al seu extrem, es troben a la Plaça Major. El senyorívol Carrer de Llobera, es paral.lel al Carrer del Castell, i era on tenien casa la majoria dels antics canonges de la catedral.

La imatge de la Mare de Déu del Claustre és reconeguda pels experts en Art Romànic com la més ben treballada de totes les escultures conegudes,… i això que amide poc més d'un metre d'alçada. Allò que no es diu, però, és que també deu d'ésser la més trencada a la que segueix retent-se-li culte a l'altar d'una església católica. Pensant en les persones que potser la confonguin amb altres escultures de matrones que porten el mateix nom a Catalunya, i que, com la venerada a les claustres de la catedral de Tarragona, són molt més visitades, presentaré tot seguit, abreujadament, la nostra primorosa imatge de la Mare de Déu del Claustre Patrona de Solsona.

Representa una reina asseguda portant el seu Infant a la falda. Quan s'esguarda de perfil l'escultura que avui veiem tan ennegrida, el gran relleu dels genolls de la Mare desapareix i es veu d'un gruix gairebé regular de dalt a baix, que malgrat ser estrela cobra gran relleu. Fou esculpida l'any 1163 pel mestre Gilabert. Era l'any quan a Notre-Dame de París s'experimentá per primera vegada la tècnica de la pared prima, mitjançant escairar les pedres amb perfecció absoluta, per tal de garantir-ne l'òptim acoplament. Tan novedosa inquietud fou general entre els que traballaven la pedra l'añy 1163, i Gilabertus la aplicà a la talla de la Mare i el Nen, actualment patrona de Solsona.

Gilabertus aleshores treballava a l'església de La Daurade de Toulouse, la gran capital del sud de França on hi ha encara altres imatges vestides i pentinades amb el seu tan meticulós art escultòric. Aquella església, actualment sense claustres i reconstruida en estil neoclàssic, hi segueixen venerant una marededéu amb l'Infant, i ambdós també estan vestits i coronats. Es diu: Notre-Dame-la-Noire. Amb ella recorden la imatge més antiga perduda l'any 1240, sent evident que es tracta de la nostra, ja ben solsonina, també coneguda entre nosaltres com la "Verge de les Trenes".

A l'església La Daurade de Toulouse encara hi ha penjat un gran i antic quadre, on una còpia de la Mare de Déu del Claustre llueix trenes i corona al seu cap, tal com la podem admirar a Solsona. A més a més, en un dels capitells romànics originals d'aquelles claustres, exposats avui al Museo dels Agustins de la capital del Llenguadoc, encara s'hi pot veure la mateixa talla de la Mare de Déu del Claustre, en miniatura, decorant l'espai d'un capitell de les antigues claustres de La Daurade. Tal imatge, però, és en visió reversa, o sia, tal com es veuria esguardant-la mitjançant un mirall. El millor capitell, i el més famós dels treballats pel mestre Gilabert allí és presentat sobre doble columnata. Per la banda dreta, es veu com Déu, entre nubols, acull amorosament l'ànima de sant Joan Baptiste decapitat. Sense separació es presenten les diverses escenes següents, fins que a la banda dreta, el lateral de la escena conclou amb el rey Herodes mostant amor luxuriós a la mare de Salomé, amb la qual cosa el dualisme dels càtars és ben palès.

Primer l'escultura fou venerada dins d'una fornícula, essent la part central d'una escena entre els dotze apòstols. Posteriorment fou arrencada de la pared de les claustres de La Daurade i transportada fins al castell de Montsegur (Llenguadoc). Allí, però, abans que el gairebé l'aeri castell fos conquerit pels creuats -exactamente la nit abans- la imatge fou poguda salvar per quatre càtars, dels quals només la persona d'una dona, excepcionalment agosarada i devota, ha resistit els esforços dels historiadors per tal d'assolir identificar el misteriós quart personatge.

A l'Edat Mitjana, els pacifistes càtars patiren l'oposició clerical dels catòlics perquè havien desitjat ser una Església menys rica. En defensar-ho, els càtars, ensems amb els nobles que els feien costat, foren foragitats de la vila de Toulouse pels soldats d'arreu d'Europa tots beneits pel Papa. Posteriorment foren perseguits per la inquisició dominicana que, en atrapar-los, els cremà a centenars en fogueres. Poc va faltar perquè, en aniquilar tants lliurepensadors, els eclesiàstics no acabessin definitivament amb els coneixements pseude-científics acumulats durants milenis. Aquelles nou creuades successives van durar més de 60 anys. Tan llargues guerres d'extermini foren beneïdes malgrat fer-se contra gent batejada, assolint esborrar a sang-i-foc la cultura Occitana quan fou la més avançada del període medieval, donant a França la molt cobejada sortida a la mar Mediterrània, en annexionar-se il·legalment aquella banda nord dels Països Catalans. La crueltat de la persecució obligà als càtars -uns purs fidels de l'Amor de Jesucrist que desitjaven l'austeritat de l'"església de les catacumbes"-, a endur-se'n l'unic símbol que tenien, i que al cap i a la fi arreu del món és: Una mare amb el seu fill. Sense dogmes, llur missió a la vida era de redimir la natura. Transformarien el món sencer a fi d'espiritualitzar-lo. No veneraven la creu, tal com feien els catòlics, malgrat associar-se'ls posteriorment a la Creu de les Dotze Perles del comtat de Toulouse. Ells, però, saturats de les universals idees sufistes, podien pensar que eren veritables guardians de l'esperit de la Creu. Naturalment que creien en Déu; o si voleu podeu dir-li l'Inefable, omnipresent arreu del cosmos, perquè Éll encara parla més a la ment de cadascun de nosaltres, que no pas qualsevulla persona que arreu del món li pugi resar. Això per a mí és un fet, com ho és que: tota influença útil prové sempre del centre per anar al cercle, i no pas a l'inrevés. Qui no ho cregui així, que ho demostri. Per això diuen que, reconèixer la Llum del Centre és el triomf de l'esperit humà.

La nostra estimadíssima Mare de Déu del Claustre, una imatge de la Verge bruna que pesa uns 85 quilos, malgrat trencar-se passà a ser venerada en el seu pelegrinatge pel sud dels Pirineus, primer en la cova de Betlem (Ussat-les-Bains) on encara hi ha un espai pentagonal excavat a la paret, i dins s'hi esculpí la seva cara ovalada amb corona i trenes. D'aleshores hi ha vora dels peus dos forats lateralment disposats per a introduir-hi els ferros que li servien de trípode quan era el centre ritual de cerimònies càtars a la llum de les fogueres, a quines flames es veia bé que es suïcidessin aparellats. Deixant a banda llur fatalisme, que els hauria portat a fracasar sense cap "ajut", retien un molt particular culte a la fèmina sagrada (car també els motivaba, fins el punt d'inventar les Corts d'Amor). Són dos dels molts aspectes on rauen llur principals errades, malgrat que és científicament provat que el culte a la Gran Mare va prevaler des del 30000 fins el 2000 a.C.

Fixada la imatge fermament a una cadira metàl.lica, obligà sempre desprès de la Coronació a treure en processó una de les dues còpies guardades a la sagristia. Un altra còpia és venerada en una província de l'Àfrica negra per gestions dels missioners solsonins; i encara una còpia de guix sense pintar es troba dipositada al MNAC de Barcelona. Pel que fa a les còpies més reduïdes, i escultures de mig cós de la imatge, són incontables.

El seu ceptre, la mà que el sostenia, així com el cap i corona del Jesuset, és sumaren a l'antic trencament de la imatge per la cintura. Tot va ser obligadament restaurat diverses vegades, la darrera de les quals a mitjans segle XX, amb força discreció.

Solsona fou capdavantera de les lluites de la Catalunya cristiana, entre els anys 700 i 1000 quan, en el decurs de l'avanç vers la cohesió del país, els seus homes eren vistos com "llamps de guerra" pels sarraïns. Després, cada cop les masies s'edificaven molt disperses a les terres conquerides restant molt lluny de cap poble. A pagès hi romanen construccions d'antigues masies que semblen representar la greu psicologia petrificada del soferts resistents, obstinats i tan reservats com els emboscats camins per on es movien, especialment els del més muntanyós sector nord de la comarca. Per aquest motiu s'ha presentat el Solsonès com una cruïlla de paisatges. Darrerament, en ben poques dècades s'ha evolucionat tant com durant uns cinc-cents anys del període medieval, tan persistentment arrelat arreu de la comarca.

El primer temple de Solsona fou destruït l'any 942 pels hungaresos a les órdres del rei Hug d'Itàlia, quan els envià a Espanya per tal de foragitar als musulmans que envaien el nort peninsular. A l'església de Solsona entre els anys 1161 i 1195 s'hi van construir unes magnífiques claustres, potser també per tal de dignificar un antic turonet amb un insòlit pou gairebé sagrat. Hi edificaren, a més a més, el celler i el refectori, anexes al segon temple romànic de Solsona, que era a sol ixent de l'esmentat lloc aturonat. Aquest restava encara al mateix nivell de l'actual placeta del Palau episcopal, o sigui, molt més enlairat que el terra de l'absis de la temple més antic construit en estil romànic, que és l'art de la gestació de Catalunya. En decidir rebaixar el sòl de tot l'espai enjardinat de les claustres uns dos metres, a fi efecte de deixar-les al mateix nivell del paviment del temple (entre els anys 1739 i 1745) les obres van destruir, per manca de fonament, la doble columnata de les antigues claustres i 62 magnífics capitells de pur estil romànic, que encara actualment alguns d'ell es guarden al remodelat Museu Diocesà i Comarcal (MDCS) de Solsona, …per cert, allí on és exposada la pintura romànica l'Orant de Pedret, que he defensat feta els mateixos anys quan s'inventaren les campanes i es penjaren a les teulades dels temples.

Aquella antiga reforma de les claustres de Santa Maria de Solsona féu desaparèixer la part alta del pou on havia estat amagada l'any 1244 la imatge de la Mare de Déu del Claustre. Dels 6 metres de fondària, actualment només en restaren uns 4 metres. Quant a l'exterior, el pou fou colorísticament decorat i envoltat per quatre columnes que semblaven aguantar damunt una piràmide feta de lloses. Només n'ha arribat d'aquell templet de l'antic pou una descripció, però, adjunto unes fotos de qualques modificacions posteriors, les quals enriqueixo amb altres de com devia d'ésser l'evolució d'aquell pou des de la seva descoberta en el lloc més alt de la població, la qual s'estenia arrasarada dels vents del nord prop de la riba dreta del riu Negre. Allí hi havia l'entrada a l'antic temple, i s'obria ben oposada a la construida segles després a la Placeta de Misa.

Als horts particulars d'aquell sector (vora on jo vaig viure) molts recordem haver-hi vist un immens safareig (Els Tints). Malgrat restar fora de la muralla construïda entre 1310 i 1412, allí encara hi brolla al menys una molt abundosa font que manté vius peixos de colors. Aquell aigua no té relació amb les altres fonts de Solsona ni amb les del seu xop subsol. Antigament no n'hi havia pas altres fonts pel subministrament d'aigua a la vila. La que raja de les fonts actuals es van canalitzar des de força lluny molts anys després. Parlo de quan encara l'entrada al temple s'obria cara migdia, i al poble que s'estenia per aquella banda en un nivell inferior. Des del segle IV s'edificà un temple cristià vora on sempre hi ha havia hagut un pou d'aigua potable, utilíssim pels prehistòrics. Ara només manté un metre d'aigua, i la boca del pou també amida igual. Una esquerda a la penya proporciona el líquid element provinent d'aigües freàtiques tan abundoses a la part baixa de Solsona (com per exemple el subsòl del carrer Sant Llorenç, on també vaig viure), que els cellers són sempre inundats.

El pou de les claustres és un pou entre penyes, atès que la humitat no traspua pas a les dependències dels Baixos del Palau episcopal, on Mn. E. Bartrina, l'arxiver, molt esforçadament hi va traslladar l'Arxiu Diocesà i Comarcal (ADCS) l'any 2005, que abans era a l'últim pis del Palau Episcopal. És un arxiu molt important, malgrat no conservar-s'hi documents anteriors a l'any 900. El nivell de l'aigua del pou coincideix, doncs, amb el lloc on -fins l'any 2004- era destinat a sala de concerts i exposicions culturals de tota mena. De fet només és separat de la pared uns deu metres, …i segueix havent-hi aigua, un altra cosa és que faci dècades que ja no s'aprofiti.

Aquí cal recordar a l'antic canonge arxiver Dr. A. Llorens, autor dels 2 grans volums: SOLSONA I EL SOLSONÈS A LA HISTÒRIA DE CATALUNYA (Ed. 1985-1987) en quin treball compilà i amplià les tasques de recerca històrico-arqueològica dels també capellans Mn. J. Costa Bofarull i Mn. J. Serra Vilaró, a més de totes les monografies escrites sobre la Mare de Déu del Claustre. L'afecció del Dr. Llorens a l'arqueologia féu que per una banda descobrís l'Orant de Pedret, i de l'altra va construir el que encara avui és l'unic gran bloc de pisos del sector on era ubicada la vila de Solsona, abans de restar desprotegida per la muralla del segle XIV feta pel vescomte Ramon Folch de Cardona. Aquesta obra monumental, resta encara cent metres molt ben preservada al solejat sector del Vall Calent, protegida per haver-hi uns horts tapiats entre les diverses torres de defensa que la fan invisible, així com també pels molts metres de terra sobreposada que cobreix l'antic fossat. En un futur no gaire llunyà, l'enderroc de la tàpia i excavació del fossat retornarà una gran altura a la muralla. No només hi guanyarà el Vall Calent, sinó que donarà categoria monumental de primera magnitud a la ciutat de Solsona que, hom diria que tant s'hi resisteix.

Solsona sempre havia estat una important vila, com ho palesa que devia néixer-hi el molt noble Arnau de Torroja, que fou el novè Gran Maestre general de les ordes del Temple de Jerusalem i de Sion; (també dit: Arnold de Torroge, Arnaud de Toroge, i encara, Arnaldus de Torre-Rubea), un solsoní de qui a mi particularment m'agrada recordar que va ser amb els cavallers de l'Ordre del Temple quan, ensems amb els Creuats i els bizantins, van ocupar la ciutat d'El-Caire l'any 1164. Després de morir ell l'any 1181, ambdues potències pseude-religioses l'Orde del Temple i la de Sion(avui día encara molt actives en clandestinitat) es separaren. En el decurs dels segles es mantingué el prestigi de la vila de Solsona, com es palesa pel fet de ser nomenat Josep Grau, (degà de Solsona) essent el 105 President de la Generalitat de Catalunya l'any 1704.

A Solsona l'any 1244 s'hi van reunir gairebé secretament (per a confabular-se) molts nobles catalans emparentats o amics del comte Roger IV de Foix-Castellbò, fautor dels càtars com els seus avantpassats, que sempre es defensaren militarment del bisbe de la Seu d'Urgell (qui certament aleshores passà a exercir des de Solsona). Per altra banda, l'empresa de salvaguardar la imatge d'en Gilabert fou a la vegada religiosa i patriòtica, pel fet que el rei Pere II de Catalunya havia mort en lluitar a Muret contra els creuats (1213). Són uns fets que no poden obviar-se, i vaig necessitar dos gruixuts volums dactilografiats per a exposar la meva recerca (encara inèdita) resseguint ben acuradament els tals esdeveniments. (L'esborrany és dipositat des de fa molts anys a l'Arxiu Històric Comarcal, ubicat a Solsona al darrer pis del Consell Comarcal del Solsonès).

CÀTARS: PROBES DOCUMENTALS DE QUE HABITAVEN A SOLSONA

La imatge, un cop a Solsona, va gaudir de la més gran protecció de nobles pro càtars confabulats, perquè tota la ciutat n'era llur refugi, tal com consta als: "Documents en Vulgar dels segles XI, XII i XIII de la Seu d'Urgell". Exactament a la línia 77 consta Solsona "niu de càtars". És el pergamí número XV, el qual a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona vaig adonar-me que s'inclou al llibre: BIBLIOGRAFIA FILOLÒGICA DE LA LLENGUA CATALANA, (Ed. 1913). A la p. 242 (i a la nota nº 50 de la p. 260) consta que Rubert de Solsona féu costat al bastard de malnom Lupus de Foix (el seu cognom veritable fou B. d'Orsans), i R. De Sabartés l'any 1246.

L'esmentat Lupus de Foix, que era germanastre d'Esclarmonda de Foix, i el gran heroi de la resistència contra els creuats, també se'l troba signant un acord amb els nobles solsonins. Val a dir que posteriorment a Solsona feren més confabulacions si bé ben encobertament, mercès al la nissaga dels Cap-de-Porc de Solsona. (Hi consta també un membre d'aquesta nissaga entre els darrers defensors del castell de Montsegur). Els càtars i llurs fautors, just un mes després de retre's els defensors de Montsegur l'any 1244, van acordar fer una estranya treva amb el Bisbe d'Urgell. Els representava el comte de Foix, Roger IV, també vescomte de Castellbò, signant Bernat d'Alió ensems amb Ramon de Josa (p. 168 de l'original esmentat). És més interessant el fet que el bastard Lupus de Foix, germanastre d'Esclarmonda i cap de la resistència càtar, es presenta allí com un substitut dels fiadors, per si un cas fallés qualque garant. Per altra banda, també l'investigador Lladonosa, a la seva Historia de Lérida (Vol. I, p. 355), informà que el catarisme es popularitzà en el decurs dels segles XI-XII entre Andorra i Berga, arribant fins a la comarca del Solsonès (potser sigui l'explicació del perquè la comarca de 1001 km2. té un semblant nombre de masies disperses?).

També al llibre "Els càtars del Berguedà", escrit per Mn.Enrich Bartrina, responsable de l""Arxiu Diocesà i Comarcal de Solsona" (Lleida), consta escrit: "L"església de Santa Maria de Puig-reig conserva pintures d"interpretació dualista, les quals es relacionen amb les possibles filtracions del catarisme a les cases templeres pirinenques". A la mateixa obra hi llegeixo que a "L"Arxiu Diocesà de la Seu d"Urgell", s"hi guarda un procès inquisitorial de l"any 1250, on la testimoni María Roca afirmà que a gairebé totes les cases del poble de Gòsol del Berguedà, hi vivíen heretges càtars. Un altra testimoni que es deia Aglesa, esmentà Solsona com la localitat on els heretges de Gòsol es comunicaven amb els d"altres poblacions.

masies disperses?).

AMAGADA AL POU 1244, LA IMATGE FOU DIGNIFICADA EL MATEIX ANY

La veneració de la imatge (que els càtars li deien "Mani") va reeixir a Solsona molt aviat pel fet d'atribuir-li el gran miracle de salvar un infant caigut al pou, però sobretot mercès l'esforç particular de la mitificada dama N'Esclarmonda d'Alió -aleshores ja vídua de Bernat de Son, quina branca de descendents catalans fou estudiada Mn. A. Bach. El castell de N'Esclarmonda d'Alió (Llo de Cerdanya, a 7 km. d'on neix el riu Segre). Ella fou la noble -i aleshores jove- proveidora secreta de l'avituallament als càtars resistents a Montsegur durant el molt llarg setge. Ella tenia el valor i l'organització per a garantir que arribés llur símbol de l'Amor a Solsona per tal de ser amagat al pou entorn del qual s'havia consolidat el prestigiós temple de Santa Maria. Tant ella com la seva família Foix-Castellbò restaren compromesos a posar en bones mans les fortunes que el s'hi confiaren els coreligionaris i nobles occitans empresonats o morts. Solsona s'esdevingué molt i molt rica!.

Amb tants diners, no van tardar massa a retornar-li a la imatge ultrapirinenca la més digna veneració religiosa possible. Esclarmonda d'Alió, fugitiva, fou protegida pel vell comte de Bagà (vidu d'un altra senyora homónima). Esclarmonda d'Alió passà aleshores a senyorejar a Pinós del Solsonès, si bé ben segur que residiria a Solsona. No podia pas viure lluny del símbol de l'Amor veritable; …tant li feia que fos venerat pels uns com pels altres! El sol surt tant pels bons com pels dolents, devia de pensar la tan mitificada Gran Esclarmonda. Ella, a més a més que ser recordada tradicionalment com una coloma que alçà el vol des de Montsegur al darrer moment, penso que, malgrat la imatge de la nostra Patrona tingui una coloma gràficament perfilada al mig del front (el nas li fa de cua), a Dona Esclarmonda de Foix li escauria millor el símbol de l'abella (que també ho és del Nord de Egipte, perquè treballa en fer la mel sense importar-li qui se la menjarà.

A Solsona durant tot el segle XIII qualque membre de la nissaga Cap-de-Porc era al servei del monestir de Santa Maria, així com també ells servien econòmicament (amb diners dels foragitats del Llenguadoc) al rei català Jaume I (1208-1276). Aleshores el rei s'entrevistà al castell d'Ogern amb Ponç Cap-de-Porc, que exercia de monjo cellerer (una mena de secretari plenipotenciari) del monestir de Santa Maria de Solsona.

Posteriorment, en data 10 d'agost de l'any 1250 el comte Roger IV de Foix-Castellbò (principal estratega de que la imatge passés a Solsona) pagà 50.000 sous al vescomte de Cardona (casat amb un altra N'Esclarmonda de Foix) que aleshores era Senyor de Solsona, a fi de llogar-li el dit senyoriu, ensems amb els llocs que ara es corresponen amb els termes de les poblacions: Sant Llorenç de Morunys i Torà de Riubregós (Arxiu de Foix: caixa 44, doc. XX, ps. 226-227). Els anys posteriors (març de 1251, fins agost 1258) els pagaments també foren pel mateix lloguer, si bé que encobertament (còpia Doat :171 – 22.4.1255).

L'any 1280 fou obligat a deixar l'arrendament que tenía per: Solsona, Sant Llorenç i Torà, però els seus descendent van tenir cura de que llur símbol gaudís cada cop de més veneració. Així cal entendre que Dona Brunisenda, comtessa de Foix, que era "soror Brunisindis" dels monjos del monestir de Solsona, fos enterrada vora la seva imatge (Mani), en data 22 de març de 1292 (XI kal. aprilis MCCXCIII, segons transcriu de l'obituari de Santa Maria el rector D. Costa Bofarull en la seva obra Memorias de la ciudad de Solsona y su iglesia Barcelona 1959; Vol. I, p.66). És una notícia que, treta del seu context, no pot pas ser entesa;… fins i tot no ho és ni el teorema de Pitàgores si s'aplica sobre una superfície esfèrica.

Hi ha molt a dir de Dona Brunisenda-de-foix, però aquí aprofito només per fer notar que fou contemporània d'Arnau de Solsona, el comerciant que va portar de Terra Santa el Sant Bolquer del Nen Jesús que és venerat a la catedral de Lleida.

Val a dir que, per més contradicció històrica, en tres ocasions Solsona justament fou el centre de les revoltes nobiliàries d'aragonesos, empordanesos i dels Foix-Castellbò contra el gran sobirà (anys 1231-1268 i 1274), tal com he anat divulgant-ho en les revistes locals. S'aplegaren a Solsona i no pas a Cardona, malgrat que el seu vescomte fou gairebé sempre el cap dels revoltats, perquè justament hi havien abundoses fonts en el sector vora la riba del riu Negre, necessàries per les tropes del seguici i llurs cavalcadures.

En estudiar la nissaga dels Cap-de-Porc (el meu resum fou publicat al: Vol 2 de les Actes del I CONGRÉS D'HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA CATALANA…;1993, p.463-476, que correspon al capitol nové del meu llibre inèdit: VIRGEN DE SOLSONA, TESORO CÀTARO) vaig adonar-me que als pergamins de l'ADCS els Cap-de-Porc apareixen documentats a Solsona exactament els mateixos cent anys que un altra branca d'aquella nissaga eren juristes al servei del comte de Toulouse, i fins i tot un d'ells fou jurista de la cúria de Montpeller quan el Papa residí uns anys vora la catalana vila on nasqué Jaume I.

Els estudiosos del catarisme van demostrar que quatre càtars van treure secretament quelcom de Montsegur la darrera nit abans de retre's als creuats. Es estrany, pel fet que dies abans els càtars ja havien llevat llurs tresors materials carregats en albardes a l'esquena dels ases, per la qual cosa sospiten que podria haver estat llevat del castell de Montsegur nogensmenys que el Sant Grial, la relíquia medieval que inspirà cents de "llibres de cavalleria" a l'Edat Mitjana, i actualment més encara!. Els antics herois no cercaren llur transcendència -que és l'elevació des de la condició humana a la vida eterna en el si de les forces divines-, sinó tan sols generalitzar una qualitat il.luminadora.

Com que també he escrit "Montserrat ganga del Grial", crec que si el Grial fos quelcom material, no tindria pas cap millor símbol que la imatge de la nostra Patrona. La mare i el fill arreu i sempre han estat el receptacle més adient per a representar el desig de salvació humana des de molt abans del Concili de Trento (Itàlia s. XVI).

Molts investigadors pensen que el Sant Grial no fa referència a la sang de Jesucrist, com el seu propi nom evoca, sino que el defineixen com Llum. No la del sol, ni aquella que ens fa discernir entre el bé i el mal, sino la Llum divina, tan providencial com íntima. En tal supòsit, a la nostra Patrona li escau encara millor, perquè mitjançant la fe en la seva imatge, ella ens il.lumina el nostre món interior. La Mare de Jesucrist finalment ha sublimat aquesta tan universal eterna idea i podem pensar, els que estimem el Símbol, que no només ens beneficiem de la nostra fe ja en vida, sinó que podem esguardar un goig que la boca no pot dir. Fins i tot tal vegada podrem gaudir d'allò que no és pas possible de ser imaginat.

De l'altra banda del Pirineu li prové a la nostra Patrona el nom de Claustra, el qual no s'obté com en un baptisme, i tampoc consta pas en cap pergamí de l'ADCS fins l'any 1303. Posteriorment desapareix per a retrobar-lo amb com La Claustra (1316-1343). En canvi era, i crec que encara és, un nom comú al Llenguadoc francès. (És enregistrat al vol. 12 del Dietarie Topographique de la France 1873, París). Val a dir que al llistí telefònic de Perpinyà es troba enregistrat també un Antoni Ricou, indicant d'on procedeix el nom d'una específica comparsa tradicional que sempre s'ha tingut per genuina de Solsona).

En ser trobada dins del pou de les claustres, la imatge restaurada fou vestida i així es venerà fins la primera meitat del segle XX. De bell antuvi la posaren en una capelleta vora el pou de la troballa, i fou per la mediació del poderós i riquíssim devot alcalde de Solsona, Arnau de Vilaró, i del seu fill Ponç que assolí ser nomenat bisbe de Vic. Aquest mitrat desitjà ser sebollit a les claustres vora la imatge l'any 1306. Un tan insòlit desig fa sospitar que devia ser ell "el nen" que va caure al pou i es va salvar en ser acollit pels braços de la imatge nouvinguda -segons una tradició iniciada l'any 1248-. Amb tan bons padrins, demostradament fautors dels càtars del Llenguadoc que arribaven a milers al Solsonès, (camí de Siurana de Prades, tant o més acinglerat que Montsegur) la ennegrida nova imatge de la Mare de Dé del Claustre ben aviat substituí la que fou titular -també sedent- del temple de Santa Maria, la qual devia ser com totes les desatxurades talles de fusta pròpies d'aquells temps en aquesta banda dels Pirineus.

El vescomte Arnau de Castellbò, aliat amb el de Foix, des d'abans d'emparentar-se familiarment ja lluitaven a la defensiva plegats contra el bisbe de la Seu d'Urgell, que els perseguia per ajudar al transvasament dels fugitius càtars vía Tírvia i Alins de la Vall Ferrera, (Pallars S.), atès que (pesi a qui pesi), el bisbe de la Seu d'Urgell, fins i tot des de la seva residència de Solsona, dominava les ribes dels riu Valira i Segre. Des de que els nobles perseguits reaccionaren, al bisbe no li fou pas possible de viure a la seva perillosa Seu, i passà a residir a Solsona, on tenía el castell d'Olius i també un palau a Sanaüja. Mai la litúrgia d'aquells any preveia que el bisbe fos absent dels oficis i cerimònies celebrades a l'església de Solsona. Per aquest motiu la Seu d'Urgell avui té una església romànica, mentre que a Solsona l'any 1299 s'inicià la gran nau gòtica, que fou acabada l´any 1343.

Segons la tradició oral, el primer temple cristià de Solsona fou edificat per uns monjos provinents de l'Àfrica en el decurs del segle IV. El primer esment es troba a l'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell (entre 940-975). Del temple romànic de Santa Maria de Solsona se'n coneixen tres consagracions (el anys: 977-1070 i 1163); si bé a l'Acta de la primera consta que n'havien fet una d'anterior, quin document es va perdre. El segon temple romànic de Santa Maria de Solsona correspon a l'esmentat en l'acta de l'any 1163, quan el bisbe Roger de la Seu deixà escrit que: Solsona es l'església principal d'Urgell.

Diversos comtes d'Urgell demanaren, també per escrit, ser sebollits a -l'encara avui- molt oculta cripta de l'actual catedral de Solsona. Seria poc costós verificar-ho foradant darrera l'àbsis del temple més antic construit i que resta -des de fa un segle- 5 m. descalcat. Des del nivell de la vorera un forat exterior donaria ràpid accés, i sense perill, a l'espai de la cripta. Ja vaig demanar, fins i tot públicament que es fes (Rev. "IN6" 1995 n. 5 p.16-19), no pas perquè seria recuperar l'espai germinal, que també és el "joier" de cada temple, sinó a fi d'enriquir el coneixement i el patrimoni local. El subsol de l'antic altar major de la iglesia romànica, te una fondària de 2'90 m. fins el nivell del sol de la cripta. Actualment allí hi ha la sacristia que amida 2'80 m. d'altura des del terra fins l'inici dels capitells romànics.

Abans del ser entronitzada al si de l'església, la després Patrona de Solsona va tenir diverses capelles, la primera d'elles era situada vora del miraculós pou de les claustres. Quant al seu primer trasllat, fou l'any 1606, i posteriorment fou venerada en una capella sumptuosament decorada en fusta, ubicada allí on ara hi ha una escultura del bust de Moisés al peu d'unes escales.

La imatge posada damunt d'un calze que li feia de pedestal (com símbol del pou "dels miracles"), en ser cremat tot l' any 1810 pels francesos quan eren ja en retirada, la imatge va cedir abans que res en cremar-se molt de pressa l'estret peu del seu calze-peanya. Això evità que la Mare de Déu del Claustre es trenqués més, en restar immediatament coberta de molta runa "protectora".

En celebrar-se la coronació en data 7 d'Octubre de 1956 de la Mare de Déu del Claustre, al bell mig de la gran Pl. del Camp, encara molts recordem com tota la ciutat es guarní extraordinàriament, construint-se fins i tot arcs triomfals amb simulats capitells de guix. Els carrers principals foren ornats amb garlandes i rames de boixos clapejats amb milers de flors de paper de colors. Solsona lluía aquell día com un encisador i laberíntic jardí!

Mercès a la magnífica tasca professional del fotògraf solsoní Sr. Llàtzer, perpètuament qui ho desitgi es podrà fer cabal, pel seu reportatge gràfic tan encomiable, dels actes que es feren a Solsona el día de la Coronació. Les seves fotos foren publicades al llibre del Dr. A. Llorens: La Mare de Déu del Claustre (Ed.1966). Són uns documents imprescindibles per adonar-se'n, també els que encara actualment no han nascut, de la capacitat de fervorosa participació multitudinària de la gent més austera i laboriosa de la Catalunya central. L'organització i coordinació van ser fruit d'anys de pensar-hi continuadament per part del mateix impulsor de l'acte de la Coronació, Dr. Antoni Llorens.

Per tal de posar-li a la Patrona una corona riquíssima d'or i pedreria, hi contribuïren els fidels de tota la comarca, … i els resident fora d'ella potser encara més i tot! La grandiosa manifestació de fe fou inoblidable, i per tota la canalla fou com viure un encanteri mai sospitat en un lloc tan aïllat i auster com era Solsona. Tantes despeses foren compensades pel fet de reafirmar-nos capdavanters en la fe, noblesa i dignitat quan cal. Tot prové d'allò explicat més amunt, i que es reflecteix en la colpidora arquitectura d'alguns edificis senyorívols del carrer Llobera, i en totes les dovelles i pedres de l'harmoniós traçat del nucli antic. Solsona és una ciutat amb molt de caràcter, perquè l'ha sabut conservar, i es manifesta tan bon punt es traspassa qualsevol dels antics portals. Als que no coneixen Solsona els complau molt admirar la Plaça Major porxada, però també altres placetes tan acollidores com un altar a l'aire lliure, carrers amb arcades de pedra i més portals, i un altre punxegut campanar "La Torre de les Hores" que és al bell mig del nucli antic, és equidistant de l'actual catedral i de l'antic castell feudal que pertanyia a la molt noble i important família Torroja. El Castellvell i l'esmentada torre del rellotge donen a Solsona, encara avui, un fort caire medieval.

I és que fins fa poc temps va romandre aïllada (en ser oblidada en traçar-se oficialment les principals carreteres del Principat), i ara metafòricament pot ser comparada a una mena d'arca geogràfica. Bé vaja!, sembla talment que ens trobem vivint encara en altres temps pretèrits, quan prevalia l'honor i la paraula donada. Esguardant els grups de pagesos que es reuneixen a la Plaça Major qualsevol día de mercat, encara se'ls pot veure fer tractes encaixant les mans; la qual cosa val a dir que fou un "invent" dels càtars que fou universalitzar arreu del món, fins ser adoptat per la litúrgia católica fa unes dècades. A la vila de Solsona, però, ja s'hi encunyaren monedes de llautó des del s. XV; i altres d'aram l'any 1600 (Aquesta recerca la vaig publicar a la revista local LA GUIA en data 10.5.1994).

Abans de commemorar-se el 25 Aniversari de la Coronació foren editats diversos Fulls del Claustre des del día 3 de maig de 1981. Òbviament es feren ressò dels preparatius de la diada de la cerimònia del día 7 d'Octubre de 1956. La cerimònia fou oficiada pel bisbe de Solsona V. E. Tarancón, després promogut a cardenal. Tots els fidels de la Mare de Déu del Claustre que resideixen a les contrades més properes de Solsona, aleshores (i com tornará a esdevenir en el decurs dels segles) van entrar a Solsona en processó pels diversos portals, fent ben palesa llur gran devoció i fe. Hi acudien provinents dels "Quatre Castells", (o sia, les partides de: Sant Bartomeu, Santa Llúcia, Sant Bernat i Sant Pere Màrtir), que són el cinturó agrari que envolta la ciutat de Solsona. Es diu "el Vinyet" malgrat fer dècades que no hi hagi allí cap vinya. Lluny van restar, per sempre més, les greus ofenses patides per la imatge de la Mare de Déu del Claustre en el passat.

Tant de bo que el més joves puguin tenir en llur memòria la representació teatral que jo vaig veure de petit al costat mateix de l'entrada de la catedral l'any 1945. Encara recordo quan era als braços dels meus pares. Sóc afortunat. Ho som tots els solsonins!. Cura, però; cal mostrar-nos plens de goig, però mesuradament contingut, i amb prou humilitat per no suscitar enveges. Ningú que senti cristiana pietat deixarà de reconèixer que es venera el símbol receptacle de l'espiritualitat dels nostres avantpassats del Solsonès en llur fe a la Verge Maria, quan feren -i sempre es farà- confirmació pública d'una assenyada pietat, proclamant el triomf del seu reialme al món denigrant quan més ho necessita. Res de queixar-nos, però, ja ès molt progrès el fet que l'explotació laboral actualment sigui mal vista. Ben segur que d'actes incivic n'hi haurà sempre, però al menys ara als països desenvolupats fins i tot ja són penalitzats per la llei.

Els estatuts de la Confraria de Nostra Senyora del Claustre són de data 5.3.1902. És quan s'iniciaren les funcions de la nomenada "Vint-i-quatrena", nom de la prestigiosa institució de (teòricament) vint-i-quatre membres fills del Bisbat de Solsona que vetllen democràticament pels interessos provinents de donacions a la imatge de la Patrona, la qual fins i tot té personalitat jurídica pròpia. De confrares en som centenars, fent reunions cada any per tal de passar públicament comptes i nomenar, si cal, nous càrrecs, que són sempre representats desinteressadament pels confrares més votats.

Preservar aquest estimadíssim llegat dels bons homes i dones que ens precediren en la fe, tant si eren de la comarca del Solsonès com molt allunyats també en el temps, és quelcom que ens omple d'alegria i ens fa sentir cofois de ser custodis d'una tan preuada, com espiritualment cobejada, joia de l'Amor pur més universal. Molta gent en som conscients, si bé fins fer pública aquesta pàgina sóc ben sol en creure tot allò escrit. Em sento com si fós el batall que fa sonar la campana anunciadora de que la imatge de la Patrona referma la nostra fe en les creences dels avantpassats. Sempre pensant en ells, ara com ara celebrem que la Comissió de Festes, a cura de commemoració del Cinquantenari, podrà comptar, ben segur, amb col.laboració del millor i més digne batlle de la quatre vegades centenària ciutat de Solsona, Sr. Jordi Riart.

Tot el que he escrit permet albirar un futur quan fins i tot el nom de la nostra ciutat, austera i joiosa com li escau pel seu nom de "zona de sol", arribará un día que Solsona evocará també el goig de la bona gent devota que han viscut il.luminats per l'esclat de la seva espiritualitat. Vindran pelegrins d'arreu. Es trasbalsarà l'assossegat tarannà de la ciutat, malgrat haver fet la presentació de la imatge de la nostra Patrona en llengua vernacla. En un país on es palesa que vant desapareixent les distàncies, pel túnel de Pimorent travessaran el Pirineu en poques hores els francesos catalans, que voldran venir a conèixer-la per tal de venerar-la d'una manera que ultrapassa molt allò que el seny local ens permet proclamar. És una predicció fàcil de fer, com també ho és preveure que els seus millors segles de glòria, entre les persones que habitaran aquest món, encara han d'arribar. Atès el perill que això representa per la sagrada imatge de la Mare de Déu del Claustre, clouré aquestes línies amb una poesia pròpia que posarà a l'aguait per garantir un triomfal esdevenidor a tothom: Feu-nos llum el pensament

© Ramon Ramonet Riu (La PÀGINA WEB -amb poesia del propio autor- fou inaugurada el día 9.9.2005)

SINAI FOTOSATELLITE

Nunca nadie, jamás, si está bien informado podrá justificar el persistente silencio de los responsables de la agencia espacial NASA (USA), al respecto de mi ampliación de sus fotos de satélite de las montañas del sur de la península del Sinaí, en Egipto. Lo afirmo porque son una prueba gráfica irrefutable. La envié por internet a todo el mundo, por entender que gracias a esta foto de lapropia NASA se confirma que realmente existió una civilización ajena a nuestro planeta. Son los mismos que fueron capaces de "dibujar" un muy extraño busto (¿humano?) y diversas formas geométricas sobre la dura roca de aquellas torturadas cimas, en las cuales incluso el libro "La Biblia" dejó constancia de que Dios se manifestó causando grandes cataclismos.

¿Por qué la NASA, que es una empresa estatal seria, y aparentemente participativa, ha ignorado durante décadas mis avisos? ¿Cómo es posible que ignoren la realidad de una fotografía? ¡Su fotografía!. Algún día los arqueólogos, que sin duda allí excavarán, y hasta los geólogos, habrán de confirmar mi hallazgo, porque descubrirán la existencia de una profunda fosa también debajo del débil rastro que aún configura las "antenas / cuernos / orejas" situados a la derecha de esta foto.

Escribo: geólogos, porque no puede ser que ellos ignoren que los egipcios muy cerca de aquella forma de cabeza explotaron minas de piedras preciosas. Pero es que además, exactamente en la cara de dicha cabeza dibujada, hay una inusitada acumulación deminerales. Es algo insólito; pero no es una casualidad. No existen yacimientos semejantes en miles de kilómetros a la redonda.

La imagen inmensa del dicho busto (que con su boca abierta parece gesticular) la habrían "dibujado" desde un satélite artificial, o quizá desde alguna inimaginable aeronave, empleando algún súper rayo láser. Yo lo descubrí después de un año de mirar con lupa muchas fotos del sector, cuando todavía ignoraba que Internet existía.

Cuando por fin confirmé que la supuesta simetría existía, no tuve duda alguna que la arena del desierto cubrió durante siglos una fosa, o sima, muy profunda. Tiene que serlo, porque la excavó el mismo potencial del artilugio que cortó las elevadas cimas del monte Sinaí como si sus rocas fuesen una manejable escultura de barro.

Yo encontré posteriormente motivos para justificar el dibujo que descubrí. Insisto en que las minas existentes en el Sinaí, al norte de la imagen de busto cornudo, son la prueba del potencial calórico empleado; y en cuanto su intencionalidad, presento otra foto que, esta sí que ha de ser producto de una pareidolia.

Cuando los supuestos navegantes desde su aeronave divisaron divertidos una forma natural de rostro -al que llamaré "El Patriarca" (cuyos cabellos conectan con la costa del mar Mediterráneo), debieron desear crear otra obra pictórica debajo aquella gran imagen natural, para demostrar que ellos (Aliens-UFO-OVNI) la sabían hacer más realista, gracias a estar mucho mejor resaltado su entorno.

Por otra parte, también se distingue bien gracias a otra foto de satélite, que existe el rastro de un círculo inmenso al sur de la península del Sinaí (muy cerca del busto que lleva "antenas / cuernos / orejas" en su casco), a cuya circunferencia le faltan los dos polos, uno de los cuales hace milenios ocupó parte la costa del mar Rojo. Tan gran perfección del círculo geográfico aún visible en las fotos de satélite puede ayudar a entender la existencia de las varias estrellas de David que descubrí en el Valle de Sidonia, en Marte.

Inicialmente creí que el tal círculo del sur de la península del Sinaí debió de haber tenido la misma utilidad de los radares, o sea, serviría para algún tipo de comunicaciones de hace milenios. Esta idea la pude superar gracias a la popularidad de las más vanguardistas soluciones para obtener energía ecológica y barata. La empresa multinacional ITER experimenta su proyecto Tokamak en el sur de Francia ensayando con un tubo que tiene 24m. de diámetro. En su interior se confina la fusión magnética del plasma en un kilométrico recipiente vacío (magetic confinement fusion inside a "vacuum vessel") a fin de obtener energía limpia mediante hacer chocar electrones.

Para ello construyó bajo tierra un subterráneo, que ocupa 180 hectáreas, alrededor del pueblo de Cadarache. (Para más información de mi planteamiento teórico, Si el propio dios Seth (el Hermes Trismegisto de los griegos) dibujó su rostro en el Sinaí lo debió de hacer a fin de que resultase una visión muy intimidadora vista desde el cielo y a gran altura (Véase su foto hecha por la cápsula Géminis XI, y posteriormente en 1991 otra con el mismo ángulo, tomada por el satélite de la NASA "STS-37", que es la que puse en mis websites por ser más clara).

Intimidador el dios Seth lo fue, ciertamente, y no tan sólo para los partidarios de Horus, sino que sería impresionante incluso para cuantos después de nuestra generación puedan verlo en esta foto enfadadísimo. Confeccioné un esbozo en forma postal de la presentada idea aunque mi descubrimiento nunca fue comercializado. Fue una síntesis; muy modesta que se quedó inédita, a no ser por haberla incluido en las dichas páginas de internet.

Justamente por aquel entonces conocí las recopilaciones de traducciones de textos sumerios del investigador ruso Zecharia Sitchin. Me impresionaron las tesis reunidas de su libro "El 12 planeta". Dió explicaciones acerca de quién pudo tener necesidad de dejar plasmadas formas humanas en la geografía de nuestro planeta, las mismas que yo me empeño en buscar a fin de catalogar la "humanización" de prestigiosas panorámicas terrestres. Lo que aquel sabio relató acerca del dios Seth, vemos que éste incluso dejó su enfurecido ROSTRO hasta el final de los tiempos en una muy gigantesca imagen sobre el sector sur de la penísula del Sinaí. Sus trazos son amplísimos valles planos que me recuerdan fiordos que en lugar de agua tienen piedra.

El profesor Z. Sitchin nos informó de quién mandaba en la península y porqué en tiempos remotos el dicho sector. Es el mismo donde tuvo lugar el episodio de los Diez Mandamientos, sobre lo que yo, debido a mi hallazgo y por la lectura, también reconozco haber meditado muy liberalmente, incluyendo saberes de los egipcios y sumerios antiguos. Zecharia Sitchin mereció haber visto la imagen de la foto de satélite. Quienes manipulas ciertas energías pueden dibujar lo que quieran donde sea, incluso en el aire sin soporte plástico alguno.

Para demostrar que tan fenoméricas imágenes de siluetas de rostro precisan siempre de determinada iluminación y punto de vista del observador, diré que la antena (cuerno / oreja") derecho del dicho rostro, cuya boca claramente, más que gesticular, pretende gritar, me costó mucho encontrarla después de mirar bastantes fotos, hasta que al fin logré hacer visible el cuerno más desdibujado debido a la milenaria erosión. Con su aparición por fin vi recompensada mi fe en la idea de la simetría. Casi la obligué a aparecer, porque no había forma de encontrarla. No la inventé. Las fotos de la NASA están ahí!

Observando mejor este busto cornudo, tal vez, como dije, puediese tratarse de un par de antenas como las que en 1957 se descubrió en las cabezas de varios seres ingrávidos bajo las aguas del lago Tungfing-Hu, en las montañas de Hunan, en China. Estaban cerca de tres pirámides subacuáticas de 300 m. de altura cada una de ellas, pero lo misterioso es que se dataron en 45.000 años de antigüedad por el arqueólogo Tshi Pen-PLao. Otros semejantes seres ingrávidos los han descubierto tanto en Rusia como en el Sahara.

La inmensa forma de busto humano de la foto del satélite que presento hecha la última vez por el trasbordador de la NASA: STS-37 (en abril de 1991), está también adornado con un gran pectoral alrededor de su cuello, al modo de los empleados por los faraones de Egipto en sus ceremonias.

Por otra parte, dicho busto (que quizá resulte ser en realidad el aspecto del derrotado dios Seth,…si acaso fue alguna vez una persona mitificada), revela también que desde el centro de su frente: parte el vértice de un gran triángulo geográfico, … y si se busca bién se entrecruza con otro triángulo invertido para formar sobre la penínsuladel Sinaí, de muy abrupto paisaje una ESTRELLA DE SEIS PUNTAS, (más ABAJO: Mi interpretación idealizada), también conocida como Estrella de David ("Sello de Salomón" si incluye letras), actualmente incorporado a la bandera del estado de Israel. Es evidente que algún día el inmenso grabado hecho sobre las montañas desde el aire, alguien quiso cortarlo y lo realizó imperfecto adrede. Lo que es evidente es que lo hizo aún con más facilidad que cuando esculpió el busto cornudo.

EL BUSTO DE UN GUERRERO "CORNUDO" (Mt. SINAI en FOTO de SATELITE)

Leí que una cabeza con un par de antenas parecida a ésta ya fue enviada al espacio por los estadounidenses como un recurso científico. Salió embarcada por primera vez en la nave "Columbia" STS-28. Dicho experimento fue repetido posteriormente al menos un par de veces más, según informó a sus lectores en un interesante artículo, la revista "MAS ALLA" (n. 74, del mes de abril de 1995, pgs. 46 y ss. .

Aunque el lector quizá quiera saber acerca de la montaña del Sinaí no me impongo la necesidad de repetir lo que desde el Antiguo Testamento en todas partes consta ya escrito, por lo cual paso directamente a exponer mis nuevos descubrimientos particulares. Afirmo que nuestros límites, o "fronteras", son más de orden mental que físico, superémonos según seamos estimulados por nuestra percepción externa y la particular capacidad de imaginación.

Estamos pues ante una imagen de ROSTRO con cierto sentido rastreable y con vocación de erigirse en un nuevo mito para el inmediato futuro de Egipto y los amantes de aquella antigua civilización, aunque por el momento mi lentísima investigación no baste para que, como cada una de las muchas imágenes de rostros que tengo ampliadas de las cimas de montes sagrados (Montserrat, Ararat, Sinaí, Olimpo, Zimbabue, Machu Picchu, etc.), encuentren la mentalidad que mejor valorará valorará.

Existe la posibilidad de recomponer el trazado de varios diseños de "Estrellas de David" excavados justo al lado de la imagen del famoso Rostro de Sidonia (Cydonia Face), aunque estén tan desdibujadas que no es extrañ que nunca nadie las haya visto antes que yo. Juzquen ustedes por si mismos si se trata de geométricas estrellas o no.

Incluso los más complicados laberintos parecen fáciles cuando pueden ser observados desde un privilegiado punto de vista, …como para mi lo es siempre el procurarme tener de básica referencia, el diseño de la "Estrella de David" con seis puntas. Dichas estrellas las encuentro incluso repetidas en el planeta Marte; (véanlo abriendo aquí

Como si fuese la Estrella del Pesebre, se podría pensar que a los planetólogos, para poder ellos descubrirla en Marte, les faltó humildad. Se exige humildad, …como la del pobre buceador que se sumerge confiando emerger de las aguas con alguna perla. ¿A cuantos hoy su orgullo les presenta lo más simple como algo engañoso? Otra cosa es que evite entorpecer mi ritmo por atender a ideas prestadas, y ello me resulta fácil al sentirme, primero, lo suficiente libre de convencionalismos gremiales, y después libre de compañerismo o corporativismo que me impidiesen comunicar lo descubierto sin vanidad.

Mida lo que mida aquel montículo que configura la CARA de Sidonia, fue una obra intencionada, porque junto al dicho rostro aparecen bastante bien delimitadas varias estrellas con diseñ geométrico nunca antes detectadas. Me aseguré bien de ello después de muchos años), debido quizá a haberse ampliado demasiado las observaciones de todos los demás monumentos a su alrededor, por cierto sinuosamente alineados con dicha Cara de Sidonia. Mediante fotos ampliadas presento mi particular aportación gráfica sobre el tan controvertido tema, porque simplemente estoy cansado de leer que, a pesar de tanta evidencia, aún se discuta su intencionalidad. Hay que ser permeables,… y saber rectificar. Registrado (C) en Barcelona el año 2001.

MOISES EN EL MONTE SINAI: SERES RACIONALES DEL "PRIMERO DE LOS PLANETAS";…¿O TODO LO CONTRARIO?

Vi un documental por TV que exponía las opciones que tendrían los habitantes del planeta Tierra en caso de ser atacados por aliens invasores. Tanta insensatez me hizo meditar en la cantidad de problemas que padecen también las más avanzadas de entre todas las sociedades, y creo que puede ser debido a que los responsables de guiarnos socialmente siguen planteándose muy mal las preguntas básicas esenciales a pesar de los siglos que hemos tenido para entenderlo. Si algo me sorprende de las noticias del telediario de cada día es que no pasen cien veces más catástrofes y asesinatos, o incluso guerras (incluyendo las cientos de las que no se habla). Lo lógico sería que, a nivel mundial, deberíamos escuchar noticias de catástrofes mayores y casi continuadas.

Habitamos un universo lleno de misterios tanto visibles como invisibles, pero para saber quien vive en el último de los planetas del extremo de nuestra galaxia, no lo busquemos en la parte opuesta del cosmos. Quien quiera saberlo, que medite con mente abierta lo que escribo y, después sin necesidad de mirarse en un espejo, le aseguro que lo verá.

En efecto, cambiar la pregunta acerca del cómo debemos evolucionar debe ser esencial para nuestra evolución como especie y, vuelvo a repetirlo: Los resultados de todas las políticas sociales del mundo entero son nefastos (unos más que otros), porque de las directrices básicas se han planteado mal, y dictan esquemas de conducta que no se pueden comprender.

Cuando por la noche el cielo estrellado nos ofrece un ejemplo indiscutible de orden, equilibrio y atracción magnética entre los cuerpos celestes, no se nos ocurre desarrollar la convivencia basada en el amor, que queda limitada casi al que tiene la madre por sus hijos ¿Por qué hemos evolucionado casi siempre basándonos en todo lo contrario? Hay que entender que quien no empieza amándose a si mismo con sinceridad, tampoco merece esperar el afecto de sus semejantes. Esto no será siempre así, pero todavía faltan siglos de aprendizaje para ser como deberíamos.

Referente a los aliens, sólo por el hecho de que desde hace milenios éstos (OVNI / UFO) no nos hayan atacado, y ni sólo se hayan dejado ver, ya es evidente que sus "platos voladores" no son tripulados por seres tan belicosos como nosotros. Si tuviesen nuestra innata maldad, ya nos habrían aniquilado haría milenios.

Sinceramente me quedo con ganas de escribir un libro para hacer evidente que nos observan unos aliens "protectores". Forzosamente han de ser unos seres que tienen una inimaginable bondad, y desde la distancia, nunca han dejado de ayudar a nuestro crecimiento espiritual, el único que en mi modesta opinión parece interesarles. Para dichos fines es muy evidente, mucho, que han empleado invariablemente el sabio diseño geométrico de la Estrella de David.

Aparte de haber encontrado la estrella de seis puntas asociada al dibujo que, ampliando una foto de la NASA, descubrí sobre las muy torturadas cimas del monte Sinaí, diré que por otra parte yo puedo verla diseñada en fluorescente color azul y con sus dos tubos de confinamiento triangulares entrelazados, porque debe existir un movimiento de gases a presión evolucionando en su interior. Los aliens probablemente la presentarían primero en Mesopotamia, después en Egipto y posteriormente en el más famoso monte Sinaí, en el montañoso sur de dicha provincia de Egipto. No comprometeré a nadie de nuestro tiempo, pero la generosidad que les supongo debe de haberse prodigado también en nuestros siglos. Sin duda los aliens habrán insistido continuadamente durante milenios en avisarnos de cual fue su original sistema científico para progresar, y lo hacen porque puedo entender que en este reto de la humanidad que es la contínua evolución también habrá de ser el nuestro.

Desde luego la estrella de seis puntas que tanto desarrolló el matemático Blaise Pascal (siglo XVII) en base al "Triangulo de Tartaglia" sin prejuicios de antisemitismo, también siempre fue mi guía mental, sin que tenga relación con ideas obsesivas ni prejuicios. Antes todo lo contrario. La clave de la evolución siempre ha estado ahí, y al menos desde los tiempos de los alquimistas medievales, ha revelado su efectividad en los ámbitos del progreso técnico y espiritual. En lo político quizá menos.

Es la clave de todo, para demostrar lo cual escribí un libro (a pesar de que me cuesta inmensamente expresarme) suponiendo una primera aproximación a su sabio diseño, y posterior desarrollo, hasta ser ensamblada con otras -ya convertidas en tetraedros-, y todas ellas en el interior de una forma de neumático (al que llamé Onutoro) y que le sirve de confinamiento. Lea mi idílico desarrollo clicando aquí. Me hace escribir estas líneas el respeto que debemos a la conducta de los aliens, porque insisto que no son guerreros sino unos seres muy seguros de su poder espiritual. Pero el documental de TV únicamente comentaba posibilidades de atacarlos o de que nos atacasen. Terror!. Han de ser buenos, y hasta piadosos. Incluso puedo sospechar que podrían tener entido del humor.

Vean como los aliens muy bien podrían haber imitado, y superado, la imagen de un barbudo patriarca que se les ofreció como pareidolia. Está más al norte de la que los aliens presuntamente dibujaron a su modo. Lo creo probable por las pruebas que dejaron en nuestro querido planeta Tierra. ¿Que bomba se podría dirigir a una nave espacial alienígena, si ya hace una década que incluso en Europa hay paises con escudos de protección antimisiles? Son ganas de hablar, porque ante el ataque de unas naves invasoras, no tendríamos ninguna posiblidad.

Yo creo que hay que suponerles a los aliens (que en efecto estan ahí), una tecnología capaz de, por ejemplo, dejarnos a todos los habitantes del mundo ciegosde golpe. A esto, que puede parecer que es muy terrible, supongo que los aliens han desarrollando en la Tierra, desde siempre, un poder mucho más efectivo para conseguir ejercer sus bondades más discretamente. Y el tal poer es su capacidad para interceptar nuestros pensamientos a voluntad. Estoy convencido de ello, siendo por el asco de lo que perciben -y que debe de resultarles abominable para su superior inteligencia-, por lo que ellos evitarán, en lo posible, contactarnos abiertamente. Yo reconozco que también haría lo mismo.

Admitiré la posibilidad de que puedan existir aliens realmente amenazadores, quienes posiblemente hayan intentado algún tipo de intromisión para con los terrestres de tiempos ancestrales. O quizá no tanto, porque existen crónicas escritas en paises del mundo antiguo que explican haber presenciado batallas entre diferentes naves siderales. Y ello sucedió mucho antes de que en el mundo se inventasen los globos aerostáticos.

Una prueba de esta guerra entre dichos aliens la dejó traducida el sabio Zacheria Sitchin después de haber leido miles de tablillas cuneiformes sumerias. La ganaron los aliens que protegen la Tierra, porque deben confiar en que siendo tan empáticos como lo son ellos y el cosmos entero, también los terrícolas conseguiremos una evolución global positiva.

Otra prueba pasada por alto de dichas batallas celestiales en tiempos remotos, lo es la forma de un busto con su cara gesticulante, y con un gorro provisto de largas "antenas / cuernos / orejas" que presento aquí en una foto de satélite ampliada de la NASA, muy difundida en los medios desde hace décadas, mostrándose grabado un rostro enfurecido,…sobre duras peñas, en la cimas del sur de la península del Sinaí, justo allí donde el patriarca hebreo Moisés se dice que en aquel bíblico Monte Santo recibió de Dios unas enseñanzas que, por cierto, también fueron básicas en otras antiguas culturas.

Es muy sospechoso el hecho de que el patriarca hebreo Moisés a veces lograba hacer cambiar de opinión al dios del Sinaí, después de cuyos encuentros en solitario Moisés, cuando regresaba de la dicha montaña, debía ocultar su fulgurante rostro con un velo.

Las fotos de la NASA del muy motañoso vértice sur de la península del Sinaí, en Egipto, me recuerda el dibujo (de 30 cm. de largo) que en Egipto está gravado en relieve sobre en los muros del templo greco-romano de Esdra. Se representa un ritual con un oficiante "cornudo" erguido junto a otros compañeros sentados. Dicha simbólica escena con "orantes" procede de un templo más antiguo, dado que si la impresionante sala hipóstila de 24 columnas es la mejor conservada de la antigüedad es porque se construyó en época greco-romana. Quizá se trata del dios Seth, y si no fuesen cuernos serían antenas al modo que se representó al patriarca Moisés en la Edad Media.

El tipo de gorro que lleva la imagen del satélite es el mismo que habitualmente lleva en la cabeza el dios egipcio Osiris. Los cascos con cuernos los usaron muchos pueblos antiguos, y con mayor motivo las tribus asentadas en los alrededores de la montaña de Montserrat en Cataluña. Entre los asirio-babilonios, una tiara con cuernos era el atributo característico de sus divinidades. En árabe qarn es lo mismo que cuerno (la raíz KRN cambia en QRN, y también en HRN, como horn en inglés). Qarn tiene además otros sentidos, como: edad / ciclo y siglo, lo cual provocó confusiones. Por ejemplo, como Alejandro Magno (s.IV a.C.) llevó un casco con dos cuernos, aplicándole el epíteto dhú-l-qarnéyn indicaría que éste vivió dos ciclos / siglos. El dios egipcio Ammon, al cual Alejandro quiso emular, era llamado "Señor del doble cuerno" Libro de los Muertos, cap. CLXV). En pocas palabras, sus dos cuernos, significando "poder", fueron equivalentes al águila bicéfala de la heráldica. La península del Sinaí con el BUSTO HUMANO, la ESTRELLA y el CÍRCULO ampliados.

Las siempre sorprendentes y hasta fenoméricas imágenes de siluetas de rostro precisan de una determinada iluminación y punto de vista del observador. Por ello en la que aparece en el sur de la península del Sinaí explicaré que el "cuerno" derecho de la tal busto (cuya boca claramente, más que gesticular, grita), me costó me costó mucho encontrarla después de mirar bastantes fotos, hasta que al fin logré hacer visible el cuerno más desdibujado debido a la milenaria erosión. Con su aparición por fin pude ver recompensada mi fe en la simetría. Años después repetí suerte al hallar el segundo triángulo complementario.

La península del Sinaí, si fue el propio dios Seth (el Hermes Trismegisto de los griegos) quien dibujó su rostro en el Sinaí lo debió de hacer a fin de que resultase una visión muy intimidadora vista desde el cielo y a gran altura (Véase su foto hecha por la cápsula Géminis XI, y posteriormente en 1991 otra con el mismo ángulo, tomada por el satélite de la NASA "STS-37", que es la que puse en mis websites por ser más clara). Intimidador el dios Seth lo fue, ciertamente, y no tan sólo para los partidarios de Horus, sino que ser´á impresionante incluso para cuantos después de nuestra generación puedan verlo en esta foto enfadadísimo.

Parajes de una muy accidentada geología como la del Sinaí han sido los idóneos para la aparición de la divinidad al gran patriarca Moisés, según se lee en el Libro del Éxodo, incluido en el Antiguo Testamento: "Todo el Sinaí humeaba porque Yahvé había descendido sobre el monte mediante fuego, y todo la montaña retumbaba con violencia". Es el también llamado "Monte de Moisés", que tiene una altitud de 2.285 metros, siendo llamado por los hebreos Gabal Al-Munagah. A través de los siglos siempre fueron aceptados como verídicos dichos relatos bíblicos de origen hebreo, puesto que también los comparten tanto cristianos como Mahometanos.

El primer encuentro del patriarca Moisés con el contradictorio Dios de la Biblia, tuvo lugar ante una zarza ardiendo, la cual siempre después fue venerada y protegida dentro del monasterio de Santa Caterina, en el centro de un estrecho valle del Sinaí, pues está a tan sólo 1.500m. de altitud. Para subir desde el monasterio hasta la cima, allí donde hay una iglesia cristiana y otra de más antigua muy modesta, hay que caminar dos horas por una muy dura cuesta arriba.

Yo calculé que el busto con casco tiene una longitud de 70 kilómetros en linea recta (Es el diámetro del círculo que lo enmarca). Lo calculé comparando la distancia entre las dos siguientes poblaciones de la costa oriental de la península del Sinaí. Una se llama Taba, en la costa del vértice oriental del Golfo Pérsico; y la otra es Nuweiba, también costera, 70 km. más al sur. Dicho círculo no es el único que está relacionado con el dibujo del busto de casco cuernos. A su izquierda, tocando al Mar Rojo existe otro. Lo acompaño exteriormente por un trazo amarillo, como se ve en la siguiente foto.

Incluyendo la forma que tiene anexa (que es una Estrella de David aún de mayor tamaño), al busto comentado inicialmente, todo junto mediría muchos más kilómetros. Por mi parte en esta síntesis tan sólo pretendo aportar la evidencia de que no me he imaginado nada. En pocas palabras, yo creí verosímil que este segundo triángulo había de existir entre aquella marea de lineas rectas con que se confunde, por el simple hecho de que quien lo dibujó con una increíble técnica laser hace milenios decidió hacer salir la proyección de los dos trazos del triángulo más bien hecho (casi equilátero) como si hubiese surgido desde el centro de la frente del rostro cornudo gesticulante.

Es una obra figurativa, y sobre todo una proeza científica aún hoy inexplicable para nuestras mentes, pero no es un arte en absoluto subliminal. Sólo había que esperar que pudiese ser fotografiado desde el cielo. Claro que después ha tenido que ser defendido por alguien realmente libre y sin miedo a perder ni sueldo prestigio como es mi caso que incluso prefiero no tenerlo. La opción no es heroica, ni mucho menos. Prefiero ser, a figurar. Así de sencillo. Es de desear que todas las personas del mundo pensarán altruistamente algún día. Por otra parte, no temo haber ofendido a nadie avisando de mis propios hallazgos. Yo tuve fe en la intencionalidad del kilométrico diseño ancestral, y me siento muy recompensado por el sólo hecho de poder demostrar que lo que tantos años busqué, al fin realmente tengo la evidencia de que existe.

Este triángulo complementario fue lo que me animó a presentar esta nueva versión del misterioso del diseño del Sur de la península del Sinaí. Tan evidente y ni los más sensacionalistas investigadores se atrevieron jamás a incluir ente las numerosas pruebas de origen extraterrestre con que nos machacan sus documentales televisivos, que sólo por ello siempre habré de considerarlos partidistas y sesgados. He querido acabar con mis dudas y las de todos, y para siempre, ofreciendo su existencia real. Es un conjunto grabado sobre el duro y torturado paisaje, y está está compuesto por un medallón con un busto de aspecto humano y otros dos triángulos diferentes que conforman una estrella de David.

Las cabezas con cuernos eran una preferencia del arte decorativo en las iglesias de la Orden del Temple de Jerusalén, porque los templarios en algún capitel las presentan a modo de orejas puntiagudas (Las alas de los ángeles sustituyeron simbólicamente a los dichos "vectores de poder"). Otra observación más: El tipo de gorro que lleva la imagen obtenida por la foto de satélite NASA, resulta ser el mismo diseño con que habitualmente dibujaban la cabeza del dios egipcio Osiris.

Cualquier tipo de cornamenta antiguamente evocó, especialmente en los bóvidos de mayor envergadura, una clara idea de fuerza y poder; pero cuando esto se aplica al poder regenerador de la Tierra-Madre lógicamente se tradujo en ideas de abundancia y fecundidad. El busto obtenido en la fotosatélite del Sinaí lo incluí en mi colección de panorámicas terrestres que, cuando se verticalizan las imágenes, presentan un perfil de rostro humano. Dicha inquietud (que al parecer no comparto con nadie más), pronto me obligaría a abrir nuevos apartados en mi colección. Debí ampliar los álbumes para dar cabida también a los perfiles de cara de las simples rocas (por ser sugerentes o de reconocido renombre), y también incluí después los perfiles de cara humana que configuran las líneas de determinadas costas.

En fin, como no podía ser de otra modo, finalmente incluí en dicha colección los perfiles de rostro que ofrecen las fotos de satélite, y de entre ellas tengo especial preferencia por la imagen antes citada de cara humana cornuda que decora nada menos que los alrededores del famosísimo Monte Sinaí. No son dibujos de los últimos tiempos, sino anteriores a los muchos cataclismos habidos. Recuérdese que es la montaña sagrada, allí donde, según la Biblia, Moisés recibió las Tablas de la Ley de Dios, que éstas consisten en un doble juego de deberes morales que coinciden con enseñanzas del Antiguo Egipto y Mesopotamia.

En los jeroglíficos se lee que "El más antiguo nombre del dios de la península del Sinaí fue llamado "Sopd", quien con el tiempo se identificó con el dios Seth de Egipto". Asi pues, "Sopd" fue el prehebraico nombre de que en el siglo XIX se llamó Jehová, que habría evolucionado después de transformarse en "Yahu" que fue más tarde llamado Yahvé. Los mineros del Sinaí habrían venerado a Yahu uniéndolo con la diosa Athor, su "Dama de las Turquesas". Del mismo modo al Jah masculino, se anadió a Havah femenino, que fue el nombre prehebraico de Eva, para dar sentido de plenitud al nombre final de Yahvé cuyo tetragrama es YHWH.

Hablando de mineros, quizá algunos de los que trabajan en el Sinaí asocien la existencia allí de minas de cobre y hierro y las atribuyan a los cataclismos que la Biblia refiere del encuentro entre Dios i Moisés. Nosotros no podemos porque sabemos que no hay más que esos filones en miles de kilómetros, y por ello la formación de dichos minerales, además de las turquesas, deban ser asociados a la creación del busto gesticulante con cuernos, puesto que las dichas minas están justamente entre la cornamenta y la cara.

Estamos pues ante una imagen de rostro humano con vocación de erigirse en un nuevo mito para el inmediato futuro de Egipto y los amantes de aquella antigua civilización, aunque por el momento mi lentísima investigación no baste para que, como cada una de las muchas imágenes de rostros que tengo ampliadas de las cimas de montes sagrados (Montserrat, Ararat, Sinaí, Olimpo, Zimbabue, Machu Picchu, etc.), sean admirados por una sociedad futura que los valorará. Otras culturas capaces de valorar más la separación que el espacio, lo comprenderán, y ahí tendrán el retrato de una ancestral realidad.

LA MANO ESCULPIDA SOBRE LA LADERA DEL Mt. SINAÍ

En el libro Hechos de los Apóstoles (7:22) leemos acerca de la persona de Moisés: Fue enseñado (epaideuthi) en toda la sabiduría de los egipcios, y era poderoso en sus palabras y en sus obras.. Esto mismo parece ser lo que atestiguó el cronista Filón de Alejandría en el libro que dedicó a Moisés. Hemos de tomar en consideració el tremendo poder que tuvo cada letra del alfabeto entre los diferentes iniciados egipcios y hebreos. A los primeros los había enseñado el dios Coth, y a los segundos Moisés. De éste voy a escribir una observación, porque fue lo que más le distinguió a Resaltaron su sabiduría, no solamente por su iniciación ( Sofía), sino que, como en todas las culturas sucede, la búsqueda de la Verdad, metafóricamente equivale a desear fabricarse unas buenas "alas" capaces de traspasar el cuerpo físico, con garantís, cuando nos llegue la hora.

El historiador judío Flavio Josefo que vivió en el siglo I, en sus obras como "Antigüedades judías", donde recogió varias leyendas del "Pueblo Elegido", aseguraba que Moisés a los 48 años vivió algún tiempo en Etiopía. Lo estudió Tessa Rajak en su obra "Moses in Etiopy: Legend and literature" ("Journal of Jwish Studies"; "Oxford Centre for Postgraduate Hebrew Studies"; vol.29 – nº 2; Octubre de 1978). Según el libro bíblico "Números" (12:1), Moisés no sólo se habría casado con la hija de Jetro, cerca del monte Sinaí, sino décadas antes habría estado casado con una mujer cusita; es decir tuvo por esposa a una etíope de Cus, que estaba a orillas del río Nilo en su sector sur.

A pesar de todo, la vida de Moisés es tan difícil de resolver, que incluso se ha podido dudar de si rewalmente existió. Particularmente puedo sospechar que el gran patriarca hebreo comparte muchos hechos parecidos a los del faraón Akenaton, porque ambos creyeron en un Dios único y fueron guías espirituales de miles de sus contemporáneos a tierras muy alejadas de donde habían vivido anteriormente. Lo ideal sería poder seguir de la mano de Moisés el tránsito de la iniciación egipcia que recibió el tan temido legislador hasta conseguir llegar a la iniciación que él mismo después instituyó entre los judíos. En efecto, la mano abre lo que la mente encierra, pero quizá haya pasado demasiado tiempo. Son muy estudiadas las analogías fonéticas que de ambas culturas permanecieron entre los iniciados posteriores. Por ejemplo, la palabra Duat de los egipcios (que significa "lo oculto", igual que la palabra Daad de los hebreos) y otras varias de los nilóticos de Heliópolis, resultan no ser suficientes para poder demostrarlo.

En lo referente a los asentamientos de los hebreos durante el Éxodo, remito a los lectores interesados al libro "Números" (Versículo 33) del Viejo Testamento. Aquí sólo me ocupo de unos grabados que no son demasiado conocidos. Me refiero a una gran mano excavada en la ladera de una montaña, y enmarcada con un rectángulo. Domina una extensa explanada (ver la foto abajo) y su simbolismo no era ajeno a los egipcios.

Un tan inconmensurable busto de largas "antenas / cuernos / orejas" como el de la foto de satélite recuerda a la diosa Sin de los sumerios, que llevó un par de cuernos en su cabeza podría y quizá podría explicar por qué se dió su nombre a la península del Sinaí. La diosa Sin debió de ser la que les informase (entre tantas otras cosas) del ciclo completo de la precesión de nuestro planeta, porque no de otro modo lo podrían haber calculado en la más antigua cultura mesopotámica.

También supieron que la tierra modificaría sus condiciones climáticas con la consiguiente desaparición de especies vivas. O los egipcios se lo copiaron, o bien tuvieron información directa, puesto que en los jeroglícos se lee que el dios Horus ganó al dios cornudo Seth, quien, según los textos descubiertos en el templo de Edfú, finalmente tuvo por feudo la penísula del Sinaí. Allí es donde cualquiera podrá contemplar que el dios Seth, sobre las muy ásperas cumbres plasmó la imagen seguramente de su propia persona desde algún vehículo volador. Probablemente Seth sería recordado como si sus atributos hubiesen sido unas orejas del astuto asno, porque resultó ser el cuadrúpedo al cual Seth fue asimilado después de haber introducido en Egipto unos tan sufridos animales de carga los invasores Hicsos.

Al respecto de aquella zona, presentaré a continuación unas curiosas fotos de las misteriosas de las cumbres del sur de la península que se disputan todavía la titularidad de ser la verdadera cima donde tuvo lugar el mayor acontecimiento del Exodo bíblico.

Nunca antes divulgada, sus cinco dedos abiertos indican un saludo afable, quizá una idea del mismo personaje que fue capaz de grabar un busto (dotado con "antenas / cuernos / orejas") sobre todo el conjunto de la bíblica mole motañosa. Un símbolo de confraternización de tan gran magitud es lo que al mundo ahora le conviene, pero particularmente la debo asociar al acto de bendecir de los judios, pues tendrá relación con su ritual en la celebración del cordero pascual (eulogia significa eucaristía en griego, y berakah en arameo), según recuerdan los judíos en memoria del ángel que los salvó, el cual el propio Benedicto XVI dijo significar: Dios es más fuerte que el faraón y liberó Israel con su mano.

Las dos fotos con el diseño de una imagen de mano humana, y debajo suyo las dos "tablas" rectangulares verticalmente dispuestas (con las cuales el dibujo de la mano guarda la debida proporción) está esculpida en la ladera de la montaña llamada Safsáf, la cual, despues de decrecer en altura, en realidad está unida al Mt. Sinaí a la derecha de la panorámica. En la ladera de Safsáf es donde he dibujado un cuadrado de situación de tan inesperado como enorme grabado. Espero que no puedan atribuirme cualquier tipo de trucaje a mis diversas aportaciones culturales. Todas son verificables, e insisto en proclamar mi inocencia de lo que se me haya podido atribuido como artífice. Es más, si tal sucediese yo sentiría vergüenza ajena. La que deberían sentir aquellos que cobran para investigarlo y no lo hacen, a pesar de que cobran mucho.

Una última consideración al respecto de la descomunal imagen de mano: Si la esculpieron sobre sus idealizadas "Tablas de La Ley", entonces los israelitas ya estarían de regreso del Mt. Sinaí o sea, de allí donde tradicionalmente se cree que las recibieron de Yahvé en persona.

Partes: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25
 Página anterior Volver al principio del trabajoPágina siguiente