El deute extern en els països del tercer món

1. Origens del deute
2. Estat actual del deute
3. Les conseqüències econòmiques i socials del deute
4. La situació de l’estat espanyol
6. Principals problemes de les polítiques econòmiques
7. Conclusió
8. Bibliografia

1.ORIGENS DEL DEUTE

Al inici de la dècada dels 70s amb les Crisis del Petroli hi ha una acumulació de capital per part d’alguns països i un augment dels ingressos per exportacions dels països del l’OPEP, fet que aquests diners van anar en busca de rendiments majors, per dues vies diferents:

• Part dels ingressos es dediquen a les pròpies economies
• Part se’n va a l’estranger, entre 1973 i 1981, uns $460 miliards repartits de la següent manera:

A)230 miliards PD: Inversió Directa, Accions/ Obligacions, Préstecs.

B)160 miliards Banca Occidental.

C) 60 miliards en préstecs als PVD.

D) 10 miliards FMI i BM.

Els $160 miliards que van anar a la Banca occidental després es van acabar transformant en préstecs tant per a PD ( per pagar el petroli) com per a PVD (pagar el petroli i per industrialitzar-se). Hi ha un reciclatge del petrodòlars:

Reciclatge Petrodòlards

Els països en vies de desenvolupament s’havien endeutat als anys 70s en aparents bones condicions. Tot indicava que podrien tornar el deute:

i)El preu de la resta de matèries primeres també creix , cosa que afecta només alguns països, bàsicament PVD. Com per exemple els cereals i minerals a principis 70.

ii)La demanda de països manufacturats per part dels PD creix, afecten també alguns països a finals del 60s i principis del 70s: Corea del Sud, Taiwan, Mèxic, Brasil i Argentina.

iii)El tipus real d’interès és molt baix oscil·len entre el -1% i 1% afecten a tots els països.

Podem parlar, en termes generals, de dos grans tipus de països que s’endeuten:

1. "Solvents": s’endeuten amb la Banca Internacional, i dels quals els podem subdividir en tres:

– Exportadors de manufactures: Corea del Sud, Taiwan, Filipines, Xile,Brasil i Argentina.

– Països Socialistes: Polònia, Romania i Hongria

– Exportadors de petroli: Mèxic, Veneçuela, Equador i Algèria, els quals van diversificà l’estructura productiva i augmentà el consum.

2)"No Solvents" (o "poc fiables"): reben crèdits del FMI i BM, països de Centre-Amèrica, Àfrica Sub-Sahariana i Àsia Meridional.

Esclat del deute

La crisi esclata a principis dels 80s i es deriven d’un conjunt de causes que van succeir a finals dels 70s i principis dels 80s. Els principals motius són:

A)Nou increment del preu del petroli, al 1979 es produeix la segona crisis del petroli. El preu del barril de petroli pasa de $14 al 1978 a $34 al 1979, això fa incrementa molt el preu de les importacions d’una matèria prima bàsica. Obligant així el seu endeutament a la majoria de països.

B) Augment del tipus d’interès( EUA, política economia de Reagen):La política econòmica de Reagen ( popularment anomenada "Reaganomics") va fer incrementat el tdi nominal dels EUA del 8% al 1979 al 17% al 1981, i el real del 0’5% al 8’5%, respectivament . Els motius d’aquest increment és per dos elements claus:

-Disminució de la inflació a través d’una política monetària restrictiva.

-Augment del dèficit públic, que va provocar un increment del deute públic que a la vegada va fer augmenta el tdi.

C) Apreciació del dolar. Derivat del major tdi EUA, comparat amb els altres països, va produir l’entrada massiva de capitals en aquest país, apreciant així el dolar i depreciant la resta de monedes, fent encarir el deute ( contret en $)

D) Caiguda del preu dels productes primaris. La crisis del PV i la reacció dels PVD va fer disminuir la demanda del productes primaris i en conseqüència els preus.

E) Neoproteccionisme: Perjudica alguna països, com EUA i Europa Occidental, per l’efecte de la primera crisis del petroli. Aquests països havien adoptat polítiques proteccionistes a través de diferents instruments (quotes, anti-dumping, VER) cap a diferents sectors com el tèxtil, automòbil, siderúrgia)

F) Inversions no productives, entre elles destaquen:

-Inversions no eficients, aquelles que no van resultar tant bones com es pensaven.

-Despesa militar

-Fuita de capitals i corrupció (desviació de fons), enviar diners que proven del endeutament extern cap al estranger (accions, obligacions i dipòsits), fet que fa que no s’inverteixin en el país.

Durant els últims cinquanta anys Amèrica Llatina ha sofert un procés de desenvolupament en condicions extremadament exigents. Es va experimenta un profund canvi demogràfic triplicant la població i arribant a un nombre d'habitants similar a Europa, al mateix temps que aquesta població ha passat a ser predominantment urbana, el que suposa un gegantesc esforç en inversió i de transformació productiva i cultural. Com exportadora de productes primaris, ha degut superar una evolució marcadament negativa en la relació dels preus de l'intercanvi.

La pobresa ha registrat variacions importants, ha crescut a 220 milions d'habitants. Van regressar les malalties endèmiques eradicades en la dècada del 50. Persisteixen elevats nivells de desigualtat i rigidesa en la distribució de l'ingrés, fins i tot en els països que han assolit altes taxes de creixement, fet que en 1982, la impossibilitat, primer Mèxic i després altres països, de fer front als seus pagaments internacionals va posar de manifest un problema que ja venia des de feia temps: el endeutament extern dels països en desenvolupament.

Condicions que van generar el deute

Existeixen tres raons, que expliquen la necessitat del crèdit exterior que se sintetitzen en les necessitats de creixement de les economies i de progrés social de les nacions:

1. El desequilibri dels comptes públics a causa del excés sobre els recursos governamentals, denominat dèficit fiscal. Una part molt important de la sortida de divises en els països del Tercer Món es produeix com a conseqüència de compres de bens i serveis que poc tenen a veure amb l’estat del benestar de la població, i si en canvi molt amb els interessos dels grups privilegiats. La compra d’armes, d’importació de productes de luxe, les obres amb finalitats de prestigi polític o les fugides de capital són els elements més representatius d’aquest tipus de cost absolutament improductiu però que per contra incrementa fortament el deute.
2. El dèficit dels comptes externs, derivat, d'una banda, de l'excés de les importacions de mercaderies sobre les exportacions i per una altra a causa del desequilibri estructural de les transaccions de serveis entre els quals s'inclouen assegurances, turisme, royalties, als quals s'addicionen els serveis financers com els interessos del deute i les transferències netes d'utilitats de les empreses i particulars estrangers radicats en el país, denominat dèficit de Compte Corrent.
3. La insuficiència estructural de l'estalvi nacional (dèficit financer) per a atendre les demandes d'inversió pública i privada que motoritzen el creixement de l'economia. En països perifèrics l'escassesa de capitals per a la realització d'inversions productives ha estat una nota dominant en les últimes dècades, no obstant això és poc estudiat el fenomen de la fugida o exportacions de capital des dels països emergent cap als països centrals o desenvolupats.

El conjunt d'aquestes raons constitueix la base de la inconsistència macroeconòmica que afecta a la majoria dels països endeutats, aquesta sol explicar-se com un excés en l'absorció de recursos per sobre de les possibilitats del producte nacional.

L'existència del dèficit fiscal i el dèficit del compte corrent excedeixen capacitat de l'estalvi intern per a atendre les demandes d'inversió de l'economia, restringint seriosament les possibilitats de creixement econòmic que en conseqüència dependran del flux de capitals externs i major endeutament. Donada aquesta condició, l'única possibilitat de recompondre l'equilibri macroeconòmic és recórrer a l'aportació de l'estalvi extern per a aconseguir una sendera de creixement econòmic amb nivells d'ocupació acords amb harmonia social.

La persistència d'aquests tres desequilibris determina l'acumulació de l'endeutament extern, davant dificultats d'accés al crèdit extern i/o restriccions a la inversió externa directa, una recomposició de l'equilibri macroeconòmic resulta en abruptes ajustaments de la despesa, reducció del consum i importacions i interrupcions del creixement econòmic amb caigudes del ritme d'activitat i de l'ocupació amb totes les conseqüències socials que això implica.

Aquests fets s’agreugen encara més per la suma de la utilització inadequada dels capitals rebuts, uns crèdits de caràcter "tous" amb baixos interessos i llargs períodes d’amortització per potenciar el procés de desenvolupament paral·lel a la nova entrada com a membres dels organismes financers internacionals, i també per les perjudicials modalitats de renovació a causa de raons vinculades al funcionament dels mercats financers internacionals.

En definitiva, podem dir que l’anàlisi dels orígens del deute recauen de manera genèrica en el conjunt de relacions econòmiques internacionals i de una manera especifica tant en l’evolució dels mercats financers internacionals com en el comportament de deutors i creditors.

2.ESTAT ACTUAL DEL DEUTE

Des de la crisi del petroli del 1971, el deute ha anat augmentant continuadament en termes de valor absolut, com podem veure en la següent taula i gràfic, cal tenir en compte que els anys 2005 i 2006 (que estan en groc) són previsions. Aquestes previsions del BM són optimistes en el cas d’Àfrica, però en la resta es preveu que el deute creixerà els pròxims anys.

Deute extern Valor Absolut (Bilions de U.S. dòlars)

Evolució del Deute Extern (Bilions de $U.S.)

Ara podem observar el deute en funció del termini de venciment:

Apreciem que la major part (més del 80%) del deute és a llarg plaç, fruit de les renegociacions. El curt plaç (stand-by) és de 12 mesos, cosa que per molts països és difícil que puguin tornar en tant poc temps, ja que difícilment les inversions (polítiques) fetes hauran obtingut el suficient resultat com per generar divises per retornar el crèdit a curt plaç. Normalment aquest crèdits són per a crisis greus, que necessiten ajuda urgent perquè el país amb problemes no té divises.

Deute extern sobre Exportacions de Béns I Serveis (%)

Aquesta taula representa el percentatge de que han d’exportar, és a dir generar divises, per tal de poder fer front el deute. La major part dels casos aquest percentatge és major de 100 cosa que significa que si tots els diners que s’aconsegueixen de vendre a fora es destinessin a pagar el deute, molts d’aquest deutes encara quedarien pendents de pagar. Podem veure com a l’Àfrica i Amèrica Llatina (Hemisferi oest) aquests percentatges estan pels voltants del 200%: només exportant dos vegades el que exporten podrien fer front al deute. Això també implica deixar d’invertir en el país i per tant que no hi hagi cap mena de desenvolupament, perquè es pugui pagar el deute.

En els següents quadres podem veure el pes del servei del deute sobre les exportacions. El servei del deute és la suma del interessos més el capital que s’amortitza cada any. Aquesta mesura és molt significativa ja que ens expressa els diners obtinguts de les exportacions del país han de ser destinades a pagar el deute, això vol dir que no pot ser destinat a la inversió productiva.

Servei del Deute Extern sobre Exportacions de Béns i Serveis (%)

Observem com en general la mitjana a rondat el 20% fins al 2003, després a començat a reduir-se en part gràcies a les condonacions del deute. En el següent quadre, que és dels PPAE (països pobres altament endeutats) encara és pot apreciar millor el descens: aquest països si que han tingut importants cancel·lacions del deute els últims anys, sobretot a partir del 1998, quan és posa en marxa el programa HIPC-2.

PPAE, servei del deute sobre

exportacions (%)

Si passem a analitzar el deute en funció dels creditors, veiem que el pes dels creditors oficials (estats més les IFI’s) es troba pels voltants del 40%. Els bancs tenen el 30% i altres entitats privades 30% restant a nivell mundial.

Deute segons el Creditor

Però si ho analitzem per regions la cosa canvia molt a l’any 2004.

L’Àfrica i l’Àfrica sub-sahariana tenen la major part del deute amb les IFIs i els estats, mentre que la resta, el deute esta molt més repartit. Això és degut a que les institucions privades no tenen confiança en que els préstecs siguin retornats en algunes zones (com el Sud del planeta) i també perquè el que busquen,més que ajudar, són rendiments del capital. A l’Àfrica el creixement econòmic mig dels últims 20 es cero. Per altre banda països com els de l’Europa del Est i Central, el deute privat és quasi la meitat del deute, ja que amb l’entrada de molts d’aquest països a la UE ha fet que les expectatives de creixement siguin molt bones i en conseqüència els bancs han orientat les seves ajudes i inversions cap a ells.

Ara podem veure una llista del BM, on és veu la posició creditora o deutora de les regions endeutades:

Podem veure que els països exportadors de petroli en general tenen una posició de creditors net (que poden deixar els diners a la resta). Encara que no hi hagi països africans, en la llista, països com Nigèria que tenen petroli tampoc apareixerien en la posició de creditors nets per la mala gestió que s’ha fet en aquells països amb governs corruptes (entre ells el general Sani Abacha).

3.LES CONSEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES I SOCIALS DEL DEUTE

El deute extern té una dinàmica pròpia que al mateix temps constitueix uns efectes econòmics propis, juntament amb els problemes de subdesenvolupament:

· Efectes econòmics del deute

1) Impotència de l'esforç exportador. El deute extern era equivalent en la dècada del 80 a la meitat del seu producte anual, i el servei del deute extern absorbia el 38% del produït de les exportacions. A finals de 1995, el deute extern representa el 38,6 del PIB

, el percentatge de les exportacions és de 255,6, representa el 42,5 del pressupost i el servei del deute en 1993 representava el 30% de les exportacions. La resposta de la regió a la càrrega creixent del deute, va incloure un considerable increment de les exportacions que no ha estat suficientment comprès, ni en la seva magnitud ni en la seva frustració. El volum de béns exportats va augmentar més de 60% en el decenni.

No obstant això, la baixa dels seus preus en un mercat mundial adulterat pel proteccionisme, els subsidis i el dúmping, va confiscar més de la meitat d'aquest augment. En conseqüència, les exportacions només van créixer el 24% entre 1980 i 1989. Durant aquest període, els preus de les importacions es van mantenir constants i a causa de l'escassesa de recursos, el seu volum va decréixer un 9% escanyant cada vegada més les possibilitats de creixement. El gran esforç exportador va resultar impotent, per a sacsejar el pes del deute.

Igualment, el fet que una part de l’ajuda al desenvolupament es comptabilitzes com la condonació del deute, desviava recursos per possibles projectes que normalment es dedicarien a satisfer necessitats primàries de les poblacions.

2) Caiguda de la Inversió. El fort descens de la inversió és altre dels efectes econòmics de l'endeutament, que contribueix a tancar el cercle viciós de la regressió bloquejant tota sortida. El busca la reducció del dèficit pressupostaria implicava una disminució de les prestacions socials i de les subvencions als bens de primera necessitat. En dècades precedents, l'expansió de la capacitat productiva havia estat possible per les taxes d'inversió, publica i privada, comparativament elevades.

No obstant això, la inversió situada entre el 22% i el 25% del Producte per al conjunt d'Amèrica Llatina va caure a 16,5% en 1988; òbviament, el nivell va ser divers segons els països. Havia estat molt alt en aquells d'intens desenvolupament amb poblacions fortament expansives; i considerablement inferior en països relativament estacionaris, com Argentina o Uruguai. En els anys vuitanta el descens va ser tan general, que el nivell d'inversió va quedar, en països molt dinàmics, per sota de l'indispensable per a plantar cara al creixement poblacional; i en països estacionaris, fluctuant fins i tot per sota de la taxa de reposició. Amb aquests nivells d'inversió, la regressió no deixa escapi.

3) Desequilibris macroeconòmics i la inflació. No pot sorprendre, en conseqüència, que els desequilibris macroeconòmics s'hagin vist aguditzats en la regió i que ells, al seu torn, obstaculitzin la implementació de polítiques per a atenuar o superar la crisi i els seus efectes.

D'una banda, com a conseqüència immediata de la recessió i de les polítiques d'ajustament, la desocupació urbana va augmentar en terme mitjà un 50% en la regió, es va duplicar en diversos països i en alguns va superar àmpliament aquesta xifra. Passat cert temps, la desocupació oberta va ser tornant als seus nivells històrics, i l'efecte de la crisi sobre el mercat de treball va prendre formes menys visibles i més insidioses.

En dècades anteriors havia crescut l'ocupació en el sector modern de l'economia, en llocs de treball cada vegada més qualificats, mentre la mà d'obra no qualificada de l'agricultura disminuïa proporcionalment. Ocorreguda la crisi de l'endeutament, el nombre de llocs de treball en el sector modern va deixar d'augmentar o es va reduir, i va créixer en canvi l'ocupació en categories residuals, especialment en el sector informal urbà. Paral·lelament, els salaris van caure i els ingressos laborals van reduir la seva participació en l'ingrés total.

Per altra banda, les pressions inflacionàries i en general els desequilibris macroeconòmics es van tornar més incontrolables. Mentre en 1981 l'augment mig dels preus en la regió havia estat 58%, en 1988 va arribar 758%, en 1989 a 1.161% i en 1990, 1.191%, parell descendir a partir de 1991, amb becs que van arribar en 1992 a 420%, 1993 a 890% i 1994 a 340% arribant a dos dígits en els últims anys. Diversos països de la regió van conèixer processos hiperinflacionaries totalment descontrolades, que van superar àmpliament aquestes xifres i només dues dels més petits van poder mantenir-se per sota dels dos dígits. En aquestes condicions, gairebé tots van haver d'aplicar severs i reiterats programes d'ajustament dictats pels organismes creditors amb resultats generalment modests o francament frustrants, quant a l'objectiu d'estabilitzar la moneda. El control de la inflació s’intenta mitjançant la congelació dels salaris i de les pensions, però fet que disminueix la capacitat adquisitiva de la població i amb ella la demanda cap a moltes petites i mitjanes empreses que per aquesta raó entren en crisis i en ocasions acaben tanquen.

Tals polítiques d’ajustaments van tenir costos molt alts en termes de creixement econòmic i de desenvolupament social.

Sens dubte la incompetència i encara la corrupció, han tingut en totes les èpoques, un lloc en el govern. No obstant això, només la supèrbia podria pretendre explicar per aquest tipus de causa, semblant inversió de tendències en l'evolució de tot un continent.

· Efectes socials del deute

Efectes a través del cost social. La recessió, la contracció dels ingressos salarials dintre de l'ingrés total; la caiguda de vegades dramàtica del poder adquisitiu del salari; la deformació del mercat de treball caracteritzada pel fort creixement del sector informal urbà i l'atur; la reducció de la despesa social públic en sectors claus com a conseqüència de la creixent absorció dels recursos pel servei del deute; o simplement, de la compressió causada per la reducció de l'ingrés per càpita i les polítiques d'ajustament; són causes del fort impacte sobre el desenvolupament social. Els processos d'ajustament van incloure substancials retalls de la despesa pública en la regió. Si bé la despesa pública en salut es va mantenir, en terme mitjà, en 1,8% del Producte, va resultar afectat per la reducció del producte per habitant, i en diversos països va experimentar "caigudes vertiginoses". Quant a la despesa en educació,situat en el 3,4% del Producte en el decenni dels setanta, va descendir acumulativament a un ritme terme mitjà del 2,4% anual entre 1980 i 1988. Durant 1990-1995 es va expandir la despesa publico en el terme mitjà de la regió com percentatge del PIB, en 8 països on es van registrar caigudes, va existir un increment de la prioritat assignada al social en la despesa fiscal. Els sectors de l'educació i la seguretat social és atribuïble la major part de l'augment de la despesa publico social. Les condicions socials no s'han deteriorat uniformement en tots els aspectes. Algunes conquestes en matèria de salut, com el descens de la mortalitat infantil, només han mostrat estancaments francs o reculades transitòries, en alguns països o en els anys de l'impacte més agut. De la mateixa manera, la quantitat de matriculats en les escoles dels distints nivells, va continuar augmentant amb molt poques excepcions, tot i la despesa decreixent. Una part de les conquestes socials, deriven de progressos en la tecnologia assistencial, de polítiques més eficients o de canvis culturals profunds, que la crisi econòmica no ha interromput. No obstant això, no ocorre el mateix amb aquells aspectes lligats, per exemple, a l'ingrés de les famílies o als nivells d'inversió pública en el camp social: alimentació, habitatge, inversions educatives o de salut, aigua potable, clavegueram, medi ambient. Existeix seriosa preocupació sobre els efectes a llarg termini de la reducció en les inversions socials. Al contreure's la despesa pública, el que se sacrifica en major proporció és la inversió, més fàcil de postergar que els salaris i les despeses corrents. L'efecte immediat és menys visible, però el seu efecte acumulat en molts anys és igualment greu i molt difícil de revertir. Existeixen evidències de deterioracions notòries en la qualitat de l'ensenyament, per efectes combinats de la insuficiència d'edificis o equipament escolar, per la pèrdua de personal qualificat a causa de la reducció dels salaris. Una mica semblant ocorre en matèria hospitalària i de salut. Quant a les inversions en aigua potable i clavegueram, han estat tan insuficients que les metes prèviament establertes per al decenni, s'han tornat totalment inassolibles.

4.LA SITUACIÓ DE L’ESTAT ESPANYOL

L’Estat Espanyol no està exclòs de deute extern, i el problemes que han sorgit a partir dels anys 80 per la dificultat dels països del tercer món per a poder ser solvents. La orientació política que s’ha portat a terme per la gestió del deute extern la podríem resumir en las següents línees:

1)L’ objectiu prioritari ha estat la gestió del cobrament dels deutes que tercers països havien contret amb la Administració, ja fos per operacions comercials o per l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD).

2) En relació amb la condonació del deute, l’Estat, en termes generals, segueix la línea dels acords que subscrits al Club de París.

3) L’Estat Espanyol ha participat en operacions de conversió del deute per inversions privades.

4) La pràctica totalitat del deute contret per els PVD (Països en Vies de Desenvolupament) amb l’estat Espanyol tenen el seu origen en operacions de promoció pública de les exportacions, a través de los crèdits concessionats FAD (Fons d’Ajuda al Desenvolupament) i l’assegurança del crèdit a la exportació de CESCES (.Compañía Española de Seguros de Crédito a la Exportación)

El Informe sobre el deute extern a l’Estat espanyol senyala que, a finals de 2002 hi havia 82 països endeutats en més de 11.500 milions de euros. Això suposa el 1,7% del PIB espanyol. Així, doncs, el deute extern continua impedint que els països es desenvolupin, exceptuen el propi país que concedeix el crèdits, ja que molts dels crèdits s’han realitzat pensant en la internacionalització de la economia espanyola, que no pas enfocant la visió internacional de solucionar el problema. El govern del PP no va fer quasi res pel que fa a la condonació del deute dels països pobres. Desde 1996 fins el 2002 (últim any del qual es disposen de dades) el nombre de països deutors del Estat espanyol ha augmentat, passant de ser de 73 a 82.

font: SubdirecciónMinisterio de Economía

La major part del pes del deute es concentra en pocs països: el 80% del deute total és de vint països. Els 10 primers països endeutats amb l’Estat Espanyol son: Argelia (9,9% del total), Rússia (8,3%), Xina (7,1%), Cuba (6,8%), Angola (6,3%), Egipte (5,1%), Mèxic (4,8%), Perú (4,5%), Indonèsia (4,2%) i Argentina (3,4%). No és per casualitat que tots ells tinguin estretes relaciones comercials i de inversió directa estrangera amb empreses espanyoles.

Entre els 72 països restants (que representen el 40% del deute a l’Estat espanyol) hi trobem 24 països que pertanyen al grup dels PPAE (països més pobres i altament endeutats) i 6 d’aquests països (Guinea-Bissau, República Democràtica del Congo, Etiòpia, Moçambic, Burkina Fasso y Níger) es troben entre els 10 països amb menor índex de desenvolupament humà del planeta. Per l’Estat espanyol cancel·lar el deute d’aquest països no suposaria un gran esforç financer, mentrés que per aquests països, el pagament del deute si que suposa no poder tenir les necessitats més bàsiques. Tot i així, el govern espanyol en la època Aznar, va optar per continuar exigint el pagament del deute en comptes de fer gaires cancel·lacions.

Veiem el gràfic:

El nivell de cancel·lacions no ha estat mai superior al 4% del total, la mitjana està als voltants del 1%.

Fins que fa poc no hi hagut condonacions importants del deute. Encara que han tardat una mica. El 2005 s’han anunciat: la Condonació del 100% del deute contret del Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD) anteriors al 20 de juny de 1999. Això suposa alliberar uns 38 països d’haver de pagar aproximadament uns 2.000 milions d’euros. També s’ha anunciat que l’Estat Espanyol canviarà el deute per finançar programes d’educació, medi ambient i desenvolupament d’infraestructures ja que es consideren un dels pilars essencials en el desenvolupament. En principi el crèdits FAD haurien de desaparèixer. Els crèdits FAD han rebut moltes crítiques per la seva falta de control i supervisió, en la qual queda bastant en dubte la seva ajuda al desenvolupament del país al qual va orientat.

També s’ha anunciat que s’incrementarà l’Ajuda Orientada al Desenvolupament (AOD) fins a un 0.5% del PIB, de cares al 2008. I dins els programes socials n’hi ha un d’especial que és de l’Àfrica: es "reconvertirà" el deute de certs països (Uganda, Tanzània, Etiòpia, Burkina Faso, Mauritània i Senegal) en projectes.

–Distribució Geogràfica del deute espanyol (al 1999): 1)AmèricaLlatina(38%). Principals deutors (PD i PVD): Argentina, Mèxic i Cuba, Nicaragua i República Dominicana. 2)Nord de Àfrica (25%). PD: Argèlia, Egipte y Marroc. 3)Àfrica subsahariana (14%). PD: Angola i Costa de Marfil. 4)Països asiàtics (11%). PD: Xina, Indonèsia y Filipinas. 5)Orient Mig (4%). PD: Iraq y Jordània. 6)Europa del Est (8%).