El deute extern en els països del tercer món (página 2)

Principals causes del deute: crèdits FAD

El dos mecanismes que generen el deute extern amb l’Estat espanyol són les assegurances de la "Compañía Española de Seguros de Crédito a la Exportación" (CESCE) i els crèdits del Fons d’ Ajuda al Desenvolupament (FAD), que es continuen usant amb intensitat. Des del 1996 fins al 2002, els crèdits a la exportació que concedia el CESCE van augmentar un 33%, mentre que els crèdits FAD van créixer un 105%. Els dos instruments s’utilitzen bàsicament per internacionalitzar les empreses espanyoles, (els interessos d’aquestes empreses tenen prioritat abans que les necessitats de desenvolupament). Com exemple d’això podem observar els destins del FAD a Xina, (principal país receptor al 2002). Analitzant els crèdits veiem que la majoria tenen una clara orientació comercial. El 67% dels crèdits són de la empresa Indra 4, de fabricació militar.

La AOD

Aquesta taula presenta la evolució quantitativa de la AOD espanyola del 1996 al 2002. Si observem l’AOD sense deute (és a dir sense FAD, ni contribucions a les IFI i les operacions de reorganització), la AOD espanyola arriba com a màxim al 0,18% del PNB.(xifra bastant distant del famós 0,7% compromès pel govern amb la comunitat internacional ).

Pel que fa al servi del deute, en el període 1996-2002, el govern va recaptar, un total de 4.400 milions de euros (quasi un 50% del que atorgaren totes les administracions públiques espanyoles en concepte d’ AOD). Això significa que, quasi la meitat del que s’ha concedit com AOD ha estat ja retornat pels països pobres.

Prioritats del futur: La nova gestió del deute extern

El que fins ara a quedat clar és que la política d’ Ajuda Oficial al Desenvolupament ha estat bàsicament per l’expansió internacional de la economia espanyola. Prioritzaven més els interessos empresarials espanyols que no pas les garanties dels drets de les persones dels països "ajudats": el desenvolupament ha estat més espanyol que no pas dels altres, amb el greuge afegit d’endeutar-los cada any més.

Per tal de que les coses canviïn s’ha de canviar la gestió. Això implicar deixar d’emetre els crèdits FAD, ja que no hi ha ningú que controli els seus suposats beneficis al desenvolupament. Un dels casos més exagerat és de una empresa anomenada CELGUSA: una paperera espanyola construïda al 1980 a Guatemala a base d’ajudes per 180 milions de dòlars. A les poques setmanes de entrar en funcionament va quebrar (per falta de matèria prima i per no complir els requisits medioambientals). La ajuda el desenvolupament queda bastant en dubte. Tot i així durant vint anys l’Estat Espanyol ha estat cobrant el deute!!

En un principi la gestió del deute ha d’estar en coherència amb alguna política de cooperació que tingui per objectiu eliminar la pobresa i ajuda en el desenvolupament humà. És necessari la coordinació de polítiques entre els tres ministeris que actualment

tenen competències en el deute: el Ministeri de Economia i Hisenda, el Ministeri de Indústria, Comerç i Turisme i el Ministeri de Assumptes exteriors i Cooperació. També cal coordinar un pla estratègic del deute extern de forma conjunta entre grups polítics, grups socials i el govern. També caldria fer auditories sobre el progrés de les ajudes, perquè d’acord amb els objectius d’aquestes (escrits en la Llei de Cooperació) molt deutes es poden considerar il·lícits, i per tant no s’haurien de cobrar.

També caldria més transparència en la concessió de crèdits. El CESCE (que és en 50,25% d’accions públiques) no publica quines empreses són les beneficiades per les ajudes així ningú pot queixar-se, ni evitar que s’aprovin aquestes ajudes. Tot això hauria de canviar perquè la AOD fos realment ajuda orientada al desenvolupament.

5.POLÍTIQUES ECONÒMIQUES

En la teoria podem parlar de tres grans línies d’actuació a la hora d’intentar resoldre el problema del deute extern:

1. La Renegociació del deute.
2. Els Programes D’ajust Econòmic del FMI (PAE).
3. La Condonació del deute.

El que s’ha dut a terme a la pràctic habitualment a ha estat una combinació de les tres vies teòriques.

Ara passarem a analitzar-les:

1)La Renegociació:

Es basa en nous terminis d’amortització, allargant-los perquè si actualment no és pot pagar que és pugui fer més endavant. Hi ha dues vies

a)Club de Paris: És un grup informal que reuneix els països industrialitzats i que funciona des del 1956 que no té estatuts, ni personalitat jurídica, ni institucions que el controlin. El seu propòsit és coordinar els termes generals (cobertura, venciment, període de gràcia) dels refinançaments del deute oficial (creditors públics) amb els PVD. Es fa a través de refinançament bilateral. Condicions especials per prestar diners als països més pobres del planeta. És concedeixen crèdits en condicions més favorables. Els acords de negociació més destacats son: Londres (1991) i Nàpols (1994)

b)Club de Londres: És una entitat semblant al club de Paris, però es tracta d’una entitat creditora de caràcter privat. Al igual que el Club de París manca de personalitat jurídica o regles estrictes, però a diferència del Club de París, el Club de Londres existeix físicament i s’hi fan reunions periòdiques. El Club de Londres fa referència al convencionalisme entre entitats privades per identificar tot el procés de renegociació del deute d’ un país amb la banca internacional.( és a dir que tracta dels problemes dels bancs per cobrar el deute).

2)Programa Ajustament Econòmic (PAE):

►Pla Baker (1985): És l’antecedent dels PAE del FMI, el Pla Baker és més general. James Baker, secretari del tresor del EUA al 1985, va presentar el primer programa per intentar solucionar el problema del deute, anomenat "Programa pel Creixement Sostingut" (més conegut com a "Pla Baker"). Aquest programa estava dirigit a través del BM i FMI. El missatge principal del Pla Baker era "augmentant l’estalvi domèstic, s’incrementa la inversió interna i així es pot aconseguir un creixement sostingut". Les línies principals a seguir són:

1)Augment del suport financer a països amb problemes via increment de préstecs per ajustos estructurals i sectorials.

2)Augment de les interaccions amb els països per acordar les mesures de política econòmica i reformes estructurals a dur a terme.

3)Manteniment del finançament de projectes destinats a la rehabilitació, reestructuració i ampliació del estoc de capital per a les empreses i sectors econòmics

4)Recolzar els programes de caràcter social per als sectors amb escassos recursos.

5)Increment del rol catalitzador respecte altres fonts de finançament (comercials o oficials).

Tot això s’havia de portar a terme a través de programes a mig plaç (Medium Term Programs) definits per a cada país en funció de les seves pròpies característiques. En total es van refinançar amb 29 mil milions de dòlars (entre la Banca i els organismes internacionals). El Pla Baker no fou massa efectiu ja que en pocs anys els països van augmentar el seu deute.

► PAE: Es van crear amb l’objectiu que els països endeutats puguin aconseguir, a través d’un ajust econòmic (disminuir les importacions i augmentar les exportacions), els recursos/divises necessàries per retornar el deute. L’Ajust es composa de mesures estabilitzadores per reduir la demanda i mesures estructurals que actuen sobre la oferta. És tracta de "purgar" el sistema seguint el pensament econòmic ortodox (el neoliberalisme imperava en la època del 80’s, en Reagan i la Tatcher).

Els PAEs és basen en una "recepta màgica" que el FMI ha anat fomentat els últims anys (a més de 90 països), les mesures típiques del qual són les següents:

1) Reducció del dèficit públic: a través de la reducció de la despesa i la inversió pública, es controla la inflació.

2) Control de la inflació: política monetària adequada (emissió de diner controlada) per aconseguir un tdi positiu i això fomentaria la inversió estrangera.

3) Devaluació de la moneda acompanyada d’obertura comercial: per aconseguir equilibri en la balança de pagaments.

4) Congelació salarial: per disminuir la despesa externa i reduir els costos productius. Això provoca una millora en la competitivitat i millora la balança comercial.

5) Liberalització dels preus: introducció del mercat lliure en l’economia per tal d’augmentar l’eficiència del sector productiu (els productors ineficients/ no-competitius desapareixen quan els preus s’acosten als del preu mundial).

6) Privatitzacions: Per tal d’aconseguir reestructura el sector públic, igual que liberalització de preus, també ajuda a reduir el dèficit de l’estat ja que aquest redueix la seva dimensió.

7) Liberalització del mercat de capitals: Per tal d’aconseguir atraure Inversió estrangera, s’incentiva millor si no hi ha traves, també a través de la introducció de l’economia de mercat. També aconseguir uns tipus d’interès adequats lluny dels que imposi l’estat, que no són els de mercat.

Els PAE eren condició necessària per diferents motius:

– Renegociar el deute

– Condonar el deute

– Obtenir nous crèdits

– Demanar un crèdit al FMI, com a última font de finançament. Sobretot per països que tenen fama de poc solvents( com la majoria dels africans), i les entitats privades no els concedeixen préstecs.

3) La Condonació :

Per aplicar el perdó del deute hi ha dos mecanismes bàsics:

►Pla Brady (1989): és tracta d’una condonació parcial del deute a canvi del Programa d’Ajust Econòmic del FMI. Seguit d’unes mesures complementàries: recompra del deute ("Brady-bons"), canvi del deute per accions i canvi del deute per la protecció del medi (a través de ONG normalment), reducció, per diversos procediments, de la suma i els interessos dels deutes dels governs amb la banca privada, combinades amb reestructuració de la mateixa a terminis més llargs i, en alguns casos, amb períodes de gràcia. Accés limitat a fons frescos, especialment per la recomprar d’una part del deute en el mercat secundari. Per a això, els països deutors haurien de portar a terme polítiques d'ajustament.

Amèrica Llatina: Pautes pels països més pobres (Toronto, Nàpols, Londres)

a Els crèdits AOD en els tres casos van ser reprogramats a taxes d’ interès concesional, incloent-hi en alguns fins a 14 anys de gracia i període de repagament de 30 anys.

b Assistència Oficial pel Desenvolupament

Font: Club de París

Els Països acollits en el Pla Brady són:

►El programa per els Països Pobres Altament Endeutats (PPAE, HIPC en anglès): És un programa conjunt del BM i del FMI que neix el setembre del 1996 per el fracàs del objectius (l’últim fou Nàpols al 1994) de reduir el deute. La idea original és condonar parcialment el deute als països més pobres del planeta que estiguin altament endeutats a canvi de:

1. aplicar programa d’ajustament típic
2. reben un ajut extra en forma de crèdits preferents (són els crèdits que concedeixen per la Pobresa i per el Creixement) per a destinar-los a despeses socials com sanitat i educació

Així s’aconsegueix per primera vegada ocupar-se del problema de una forma global, amb els creditors comprometent-se a reduir part del deute, per tal que els països puguin aconseguir nivells predefinits i possibles de suportar del deute. Encara que el PPAE fou criticat perquè tenia uns nivells de sostenibilitat del deute insuficients perquè els països altament endeutats poguessin desenvolupar-se. En el primer programa per els PPAE hi havia 42 països definits com altament endeutats i només 6 van poder completar, en uns tres anys, tot el procés: Bolívia, Burkina Faso, Mauritània, Moçambic, Tanzània i Uganda. Només 6 països (14% dels països inscrits com HIPC) van poder assumir el programa cosa que suposava beneficiar-se d’uns descomptes. Tot i això els països més beneficiats per aquesta iniciativa continuaven presenten nivells de deute insostenibles.

En vista del poc èxit, del PPAE, el G-7, al 1999 a Colònia (Alemanya), va posar en marxa la iniciativa de forma reforçada: el PPAE-II, convinguda pel G-7. En aquesta nova iniciativa es redefinia el concepte de sostenibilitat i es cancel·laven $50 mil milions de deute si aplicaven un conjunt de condicions que va publicar el BM:

1)Tenir un programa per a reduir la pobresa en punt de decisió, és a dir, en el moment que els creditors es comprometin a condonar part del deute.

2)Arribar al punt de culminació: quan el deute sigui totalment perdonat.

Evolució Deute PPAE (% sobre Exportacions) 1

Interessos, Amortitzacions i Servei Total dels PPAE (Percentatge sobre exportacions)

En els dos gràfics podem apreciar com en els últims anys el deute extern ha anat disminuint (excepte al 2001), però en general les PPAE aplicades han resultat ser efectives per reduir el deute en els països pobres altament endeutats.

6.PRINCIPALS PROBLEMES DE LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES:

La majoria són politiques portades a terme per els creditors, i en el seu objectiu queda bastant clar que el que es busca, bàsicament, és procurar per ells i els seus interessos. Poques són les iniciatives que s’han fet mirant cap els deutors (la condonació del deute ha estat una cosa més aviat de lògica al veure que no hi hauria cap manera viable de cobra el deute).

També cal esmentar el fet de que les politiques econòmiques no es duen a terme fins al final de la guerra freda, a finals dels 80 i principis dels 90 (el Pla Baker deixa molt a desitjar com a possible solució, és més una prevenció egoista dels EUA i dels altres creditors). El fet que es tardes tant en actua va fer que el problema fos molt greu i les actuacions insuficients i ínfimes.

Un exemple clar de qui ha fet les PPEE és la "recepta màgica" del FMI i BM, on els principals afectats han estat les classes socials més pobres, que no han estat mai els que s’han endeutat, sinó els seus governs o els seus empresaris (ambdós, sovint corruptes ). I per suposat que el fet d’obligar a liberalitzar el mercat i obrir-se en economies basades en l’agricultura i una industrialització dèbil, moltes vegades, ha estat per guanyar mercat, sense deixar protegir possibles sectors estratègics que serien bàsics per el creixement sostingut d’aquells països. També resulta curiós que s’obligui aquest països a obrir els mercats quan els països anomenats desenvolupats tenen restriccions encara molt importants al comerç en alguns sectors (el pitjor exemple de tots seria, segurament, la PAC: Política Agrària Comuna, que tan de mal ha fet als països exportadors de productes agrícoles i ramaders, generalment els més endeutats).

També ha quedat patent que la "recepta màgica" del FMI i BM, és d’un clar tall neoliberal, és de dubtós efecte: la inversió no és la ‘única panacea" per al creixement ja que des del 1980 fins entrat el segle XXI els creixements mitjans de molts dels països del tercer món ha estat rondant el zero i, a l’Àfrica, en molts casos, fins i tot negatiu. No en va, a la dècada dels 80s també s’anomena "la dècada perduda".

Com a conclusió general es pot extreure que les polítiques d’ajustament no han estat eficaces i impopulars: tothom ha sentit ha parlar del deute extern i de la condonació, per exemple el famós 0,7%.

Alguns del motius dels fracassos continuats:

►Pla Baker (1985): L’origen del Pla es fruit dels desequilibris dels EUA: en el qual alguns sectors productius (el financer) i la Balança de Pagaments estaven en crisi. Aquest pla va fer que els països tinguessin més facilitats per endeutar-se. Aquest "nou" finançament va ser onerós (obligava a la despesa) i conseqüentment restrictiu pels deutors, estava lluny d’aconseguir trobar el "Creixement Sostenible". Al principi del Pla Baker es van començar a donar crèdits fàcilment, cosa que va fer que el BM fos més cautelós (demanant més ajustos), al veure que els anys següents el deute s’havia incrementat.

► Problemes del PAE: Aquest programes són fruit del pensament únic de la època: el neoliberal. Han rebut moltissimes crítiques (les més radicals diuen que el FMI no es pot posar en la sobirania dels països).

Algunes entitats com UNICEF o OIT, no qüestionen les necessitats de reformes estructurals però si que divergeixen sobre els objectius prioritaris del finançament i sobretot del mitjanats emprats. El 1989 la UNICEF va publicar un treball anomenat "Ajust amb rostre humà" on s’intentava protegir els més vulnerables (pobres, dones i nens) i critica fortament els PAE després de veure els seus importants efectes negatius han tingut sobre les parts més dèbils de les societats. UNICEF també crítica als PD perquè moltes de les mesures que promou no les apliquen en els seus propis casos (obertura de mercats), els països desenvolupats també "s’haurien d’ajustar a ells mateixos" i no ho fan.

Els principals problemes que presenten els PAE són:

a) Quan s’aplica una reducció del dèficit el primer que es retalla són programes socials, cosa que afecta més a la gent de classe baixa ( que usa molt aquest bens bàsics subvencionats) que no a la gent de classe alta (que normalment no els utilitza). Aquesta reducció el que fa és augmentar les diferències en la societat. Hi ha tres maneres de perjudicar els ciutadans:

1)Personal: retallades de plantilla i/o rebaixes salarials

2)De funcionament: reduint la despesa en sanitat, educació i altres bens que proveeix l’estat.

3)Eliminant les subvencions al consum de bens essencials: com aliments bàsics, transport col·lectiu i d’altres.

4) Eliminant les subvencions a la explotació d’empreses públiques.

b) La devaluació de la moneda comporta dos problemes:

1.- Si s’exporten productes primaris, com el cafè i el cacau (com la majoria de països endeutats del tercer món), i en un període (pel motiu que sigui) el preu d’aquest productes en el mercat mundial cau, la devaluació no ha servit de res.

2.- La devaluació també encareix els productes que s’han d’importar, cosa que pot contrarestar els efectes del guany de competitivitat, i s’hi aquest són dels inputs necessaris per desenvolupar la indústria del país encara pitjor (perquè a mig/llarg termini hi haurà un increment de la inflació).

c)La congelació del salaris comporta, la pèrdua de poder adquisitiu, la degradació de les condicions de vida de les classes mitjanes als Països en Vies de Desenvolupament ( que normalment no són tan nombroses com als països occidentals, i que també són necessaris en el procés econòmic ja que també consumeixen béns i serveis).

d)La liberalització dels preus comporta un increment a curt termini, sobretot en productes bàsics o essencials com ara són el transport o l’habitatge, cosa que també afecta els sectors més pobres de la població.

e)El problema de la privatització pot sorgir quan està feta a gran escala i de cop, creant problemes perquè s’ha venut a un preu baix (com Argentina), o a qui s’ha venut la empresa (difícil evitar els interessos econòmic, i en països on hi ha una alta corrupció encara pitjor; com Rússia).

Un altre dels principals problemes dels PAE és que són una "recepta" universal, no s’ajusten a les realitats econòmiques de cada país. Aquest programes, no només han estat aplicats per els països amb problemes de deute extern, també es van aplicar als països comunistes en la seva transició capitalista. El desenllaç fou el mateix: un clar fracàs. Aquest països van tenir greus crisis econòmiques i socials.( creixements negatius i altíssimes inflacions )

A més, encara que el PAE puguin aconseguir un creixement, és dir que el "números" els avalin (per exemple: hi hagi bones taxes de creixement del PIB), aquests programes queden molt lluny d’un redistribució equitativa. Els costos socioeconòmic, ecològics i polítics han estat importants i difícils de mesurar.

Després d’una "dècada perduda" el BM ha suavitzat un mica l’enfocament neoliberal (molt més radical durant els 80s). Encara que a la pràctica l’únic que han fet el FMI i BM ha estat crear programes per els més desafavorits fruit dels seus propis programes.

► Problemes dels programes PPAE: Són difícils d’assolir, inclús amb els suposats "avantatges i facilitats". Molts d’aquest països beneficiats de la iniciativa, segueixen presenten nivells insostenibles del deute, a pesar de les condonacions.

►"La gent respon als incentius": Aquest és un (potser el més important) dels principis bàsics de la economia. L’increment de la "inversió/ajuda" ha estat un dels principals motius pels quals el deute extern ha anat augmentant any rera any. Causat per la forma d’entendre certs model de creixement econòmic, com el Harrod-Domar (1946). El principi en el qual s’entén que quan "es genera inversió això repercuteix proporcionalment en el creixement econòmic de forma fàcil i ràpida" (cosa que, empíricament, s’ensorra per si sola en veure el nombre de préstecs donats a països del tercer món i els creixements que han tingut els últims 20 anys). La inversió pot esdevenir fruit d’un increment de la taxa d’estalvi o, en els països pobres amb dèficit financer (la diferència entre la inversió necessària i l’estalvi domèstic), amb ajudes de l’estranger (endeutar-se). És lògic que si no hi ha diners al país, es busquin fora.

Però, i els incentius de la gent? Està clar que són poques les persones que funcionen per si soles, "per amor a l’art" i no se les acabi titllant de boges. El més racional és que hi hagi un motiu que mobilitzi a l’ésser humà. En referència a la economia, que la inversió sigui un dels pilars del creixement econòmic no implica que sigui l’únic i sobretot com s’ha de fer perquè hi hagi incentius respecte a ella: com atreure la inversió i com no anul·lar-la?. En cap moment es té en compte els països i les divergències que poden tenir a la hora d’aplicar models, com el de Harrod-Domar, que sempre havien estat pensats i modelats arran de mostres de països rics.

Podríem començar parlant dels incentius que han tingut els creditors del deute: les polítiques que s’han dut a terme estan pensades per a poder cobrar el deute i per internacionalitzar les empreses domèstiques: les ajudes a la exportació, els crèdits FAD. També cal esmentar l’ús de la condonació del deute ja que tot sovint és condicionada a la cancel·lació del deute als beneficis que en puguin obtenir les empreses d’aquestes operacions. En el cas espanyol aquestes operacions son conegudes com "conversions del deute per inversions". Molts països han aplicat descomptes fiscals per les ajudes externes, en conseqüència la major part de les ajudes no ha estat precisament per "caritat cristiana". S’han donat i venut bons del deute, a tort i a dret, sense procurar la viabilitat del cobrament. En la "Declaració del Mil·lenni", un resolució aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides (organització que busca "un món pacífic, més pròsper i més just") l’article nº15 parla "una atenció especial al països menys adelantats" demanant als països industrialitzats entre d’altres coses: 1)que s’apliquin, sense més retards, els programes de condonació del deute per els països més endeutats i també que es cancel·li tot el deute bilateral oficial d’aquest països; i, 2) Que es concedeixi una assistència més generosa pel desenvolupament ja que molts països tenen greus problemes amb la pobresa. Això encara està per veure en molts casos. Quan es fan plans de condonació, no s’entén molt que hi hagi 42 països inscrits i que al final només siguin 6 els que se’ls i perdona part del deute al cap de tres anys, mentres el problema va creixent any rera any. L’article següent de la declaració del mil·lenni,el nº 17, diu que s’ha d’abordar de manera global el problema del deute, cosa que al veure les reunions del G-8 (que són els 7 països més rics més Rússia(?)) queda clar que el problema no s’aborda globalment, entre tots els països implicats, sinó que els països deutors se’ls deixa al marge.

Després tenim els països pobres i els seus incentius. El principal incentiu d’aquest és la supervivència. Molta de la ajuda ofertada no s’ha acabat destinat a la inversió (com es suposaven els teòrics), sinó que a anat destinada al consum. Està clar que si una persona es mort de gana avui, el que no farà, al obtenir diners, és destinar-los a invertir en el futur quan potser que ni hi arribi. Per molt que les IFI (Institucions Financeres Internacionals) intentin invertir diners en educació, molts d’aquest infants són mà d’obra per les seves pròpies famílies. Necessiten treballar per menjar i el fet d’haver d’anar a l’escola suposa, en termes econòmics, un alt cost d’oportunitat: renuncia a una renda actualment bàsica per viure, perquè en el futur en tingui una de major. Aquest raonament és aplicable en els països rics, on no s’han de preocupar per menjar, però no en els països pobres. A nivell estatal també passa el mateix, el govern no destinarà a inversió, sinó que el dèficit públic anirà augmentant per tal d’intentar donar el mínim necessari als seus ciutadans. El tercer món actualment té molts incentius per destinar la ajuda externa a consum i/o sanitat abans que inversió. Però també hi ha altres incentius que són més aviat de corrupció (que és el següent punt). El fet d’aplicar males polítiques (com ara tipus de canvi no adequat o aranzels i llicències d’exportació) fa que la gent es busqui la vida en el mercat negre per aconseguir diners o a vegades de forma lícita, com ara la fuga de capitals queda lluny de l’intent de inversió d’alguns països, com Argentina. En el gràfic veiem com, el deute que entrava també sortia a l’estranger. Als argentins els hi sortia més acompte invertir a l’exterior que no pas a dins del propi país.

Un altre dels incentius que desmotiva a la inversió és que la major part del deute és a llarg plaç, cosa que fa pensar a la gent que ja el tornarà un altre, o ja ho farà el govern més endavant ("teoria del polissó"). També un dels mals incentius pot ser que quan un país rep ajuda per el deute i les coses surten malament, el FMI i BM concedeixen de nou més préstecs per aquell país (ja que està en una situació pitjor). Això pot incentivar als governs deutors a fer les coses malament (retrocedeixen) per rebre encara més ajudes (i augmentar més el deute). Per exemple, si hi ha una alta inflació (cosa habitual en aquest països) la concessió pot servir per augmentar-la però també, si es vol eliminar el problema és necessària una ajuda externa Els països més pobres saben que com més malament estiguin més ajudes rebran, això acaba en un cercle viciós. Com exemple tenim Kenya, la revista THE ECONOMIST ho descriu així: "El ritual kenyà"els passos que segueix són:

1) Kenya rep els compromisos anuals d’ajuda externa.

2) El govern no "fa els deures" que el FMI li havia dit, no dur a terme les reformes econòmiques.

3) Reunió dels països donants: es prepara el "càstig" per a Kenya.

4) El govern de Kenya demana disculpes i torna a demanar més ajuda.

5) Els països donants es calmen i obliden el càstig i concedeixen més ajudes al país.

6) Kenya torna a rebre ajuda externa: i tornem-hi des del primer pas.

Així podem veure com hi ha una sèrie de països que han obtingut un munt de préstecs del BM i FMI en pocs anys i que han anat de malament en pitjor:

► Corrupció: Un dels principals motius pels quals les polítiques econòmiques dutes a terme per a solucionar el problema creixent del deute extern no han tingut l’efecte esperat és la CORRUPCIÓ. Pel que fa a la literatura econòmica, la corrupció quasi ni s’esmenta. El tema només ha començat a preocupar els últims anys, quan s’ha vist que hi havia alguna cosa que no funcionava, perquè s’ha comprovat que frena el creixement econòmic. La corrupció és una mala assignació dels recursos econòmics cap a activitats no productives, buscadors de rendes però de forma il·legal.

Tipus de Corrupció:( segons Easterley, en el seu llibre: En Busca del Crecimiento)

A)Centralitzada: Succeeix quan un alt funcionari del govern organitza la operació corrupta i determina la participació de cada un dels recaptadors il·legals. Exemple: el Cas Roldan; Mobutu Sese Seko.

B)Descentralitzada: Es caracteritza per una gran presencia de receptors de pagaments il·legals, sense que hi hagi cap mena de coordinació entre si. Exemple: els policies de Mèxic D.F.

    La corrupció descentralitzada és la que és més difícil de controlar, ja que fàcilment es pot entrar en un cercle viciós. Depèn de la capacitat de l’estat per condemnar els corruptes i del nombre de funcionaris que ho són o s’hi convertiran si la llei no es fa complir. A més, com que no hi ha coordinació entre els corruptes, cada un d’ells pretén aconseguir el màxim possible.

Per altra banda la corrupció centralitzada es més fàcil de controlar, ja que l’alt funcionari depèn d’una "taxa de robatori" que aplica sobre pressupostos de l’estat o d’altres diners públics. Aquest alt funcionari pot robar un percentatge, però si es passa l’acabaran enganxant. El problema més greu de la corrupció centralitzada són les Dictadures, on ningú del país pot castigar el corrupte: els altres participants/súbdits li donen suport per el tracta de clientelisme i el president fa el que li sembla oportú en funció dels seus interessos.

El sistema que s’ha creat al voltant del Deute Extern ha generalitzat una corrupció generalitzada i en alguns casos escandalosa, beneficiant els creditors i als intermediaris (ja siguin bancs o governs) de forma tramposa i multimilionària. Generant tràgiques conseqüències per a les possibilitats de desenvolupar-se d’alguns països: molts països només poden demanar préstecs al Banc Mundial per la seva fama de "mal pagadors". Això sense tenir en compte que aquestes guerres d’interessos que genera la corrupció sempre acaba afectant al nivell de vida i perjudicant als mateixos: les classes baixes. Horacio Verbitsky diu que el deute ha estat "el gran mecanisme reciclador del poder perquè uns gaudeixen del crèdit i els altres el paguen". La corrupció també ha generat un augment de la violència ja que en molts països en conflicte bèl·lics han destinat les ajudes per la compra de armes, amb unes nefastes conseqüències i posant en perill la pau social.

En els països endeutats, tenen la majoria, altes taxes de corrupció. Una forma de mesurar-ho a través d’indicadors com el International Credit Risk Guide, on es mesuren quatre aspectes que afecten a l’activitat econòmica d’un país:

1)Predomini de la legalitat: capacitat d’aplicar al gust del client o d’ignorar les lleis (en funció de suborns).

2)Qualitat de l’administració pública: Una administració de mala qualitat, la "BURROCRÀCIA" (que diu Xosé Saramago), fa que augmenti el temps per tal d’obrir un negoci (en alguns països, com Equador, es pot tardar un any en obrir un negoci de forma legal, havent de pagar uns suborns mínims!).

3)Compliment dels contractes per part dels governs: les grans obres es fàcil que hi hagi suborns pel mig ( a la hora de concedir la obra). Si la percepció dels empresaris és que s’ha de subornar, aquest ja ho inclouran dins del seus pressupostos, cosa totalment ineficient.

4) Absència d’expropiacions

Segons International Credit Risk Guide,els països més corruptes a la dècada del 80 foren: Congo/Zaire, Bangladesh, Libèria, Haití, Paraguai, Guayana i Indonèsia.

Aquestes quatre mesures poden donar una percepció de la corrupció que hi ha en un país. Quan es percep un nivell, això desincentiva la inversió. Com a referència tenim la taula següent, on apareixen els percentatges de les primes de risc. Els PD, normalment no tenen prima de risc perquè la corrupció no es tan alta ni palpable.

També hi ha altres indicadors, com els del BM que són els següents (mesurats entre el 1996-2004):

Voice Accountability (VA): llibertat de premsa/ informació. Political Stability (PS): Estabilitat Política

Govern Effectivenes (GE): Efectivitat de les Politiques Regulation Quality (RQ): Qualitat Reguladora

Rule of Law(RL): Domini de la Llei. Control of Corruption (CC): Control de la Corrupció.

El vermell i el marró són els colors de les puntuacions més baixes, la majoria són països africans o sud-americans) que estan altament endeutats. Zaire, Somàlia i l’Iraq (curiosament) són els que estan pitjor, amb tots els indicadors de color marró.

IPC: És l’ Índex de Percepció de la Corrupció, és a dir el grau de corrupció que la gent percep que hi ha entre els polítics i els funcionaris públics. És una dada relativa, ja que es basa més en reflectir la opinió dels empresaris i analistes de tot el món, incloent experts locals dels llocs avaluats, però aquesta percepció esdevé bastant generalitzada i afecta a la direcció de les inversions internacionals. Al 2003, segons les dades de la organització Transparència Internacional, es dedueixen dues importants conclusions:

1) Nou de cada deu països en vies de desenvolupament necessiten

urgentment recolzament per fer front la corrupció.

2)El 50% dels Països en Vies de Desenvolupament van obtenir una puntuació menor de 3 sobre 10.

A continuació presentem un mapa mundial de l’IPC del 2005 de la organització Transparència Internacional. Podem apreciar com els PD, encapçalats pels països nòrdics, tenen uns elevats nivells de transparència, hi ha una ínfima percepció de la corrupció (color rosa), per altra banda veiem que els països amb una puntuació inferior al 5 (colors vermells, de diferent tonalitat): la gran majoria son africans (excepte Botswana, que puntua amb 5,9), ex-comunistes, d’Àsia (excepte Japó)i d’Amèrica Llatina (exceptuen Xile amb un 7,3). No és casualitat que la majoria d’aquest països també siguin els països que tenen problemes amb el deute extern. Aquestes percepcions desmotiven la inversió privada.

7. CONCLUSIÓ

Les dades sobre l’evolució del deute ens mostren un creixement constant del seu important global, tot i les polítiques aplicades, i la consciència que existeix que aquest deute ja ha estat més que doblement pagat, una part per la gran quantitat d’interessos pagats i l’altra per l’ espoli que amb aquest model de funcionament colonial han sofert durant varis anys.

En definitiva, cal promoure la cancel·lació del deute extern que resulta per als països pobres. Tant els membres del Club de París com la resta de creditors bilaterals, comercials i multilaterals, haurien de mostrar un major grau de flexibilitat per a aconseguir una reducció significativa del deute extern dels països en vies de desenvolupament. Millorar la iniciativa PPAE per a aprofitar les oportunitats que brinda als països més pobres i endeutats.

S’ha de portar canvis en l'estructura de les relacions econòmiques i financeres internacionals, perquè els països pobres no segueixin sent els principals damnificats del sistema econòmic internacional.

Adoptar mesures de discriminació positiva internacional en favor dels països pobres.

En l'àmbit de les relacions entre països deutors i creditors, és necessari un tracte equitatiu en l'escenari del deute, situant com objectiu principal la millora en el benestar de la població.

Vincular la cancel·lació del deute amb la inversió en desenvolupament humà, que les Institucions Financeres Multilaterals (FMI i Banc Mundial) i el conjunt dels creditors d'una banda, i els Estats endeutats per una altra, promoguin la vinculació de la cancel·lació del deute a la inversió en desenvolupament humà dels països endeutats.

Assegurar la transparència en la presa de decisions sobre la reducció del deute. Això suposa que s'ha de donar publicitat als acords del Club de París i a la resta d'acords entre deutors i creditors. També és convenient la publicitat dels acords econòmics dels països en vies de desenvolupament amb el FMI, així com la major presència de la societat civil en el cicle de la presa de decisions que afecten a la societat en el seu conjunt.

8.BIBLIOGRAFIA

Llibres

-En busca del crecimiento.Andanzas y tribulaciones de los economistas del desarrollo.

William Easterly. Editorial Antoni Bosch

-La Deuda externa del mundo en desarrollo. Atienza Azcona, Jaime. Edicions Akal.

-¿Quién debe a quién? Deuda ecológica y deuda externa. Martínez Alier, Joan i Oliveras, Arcadi. Edicions Icaria.

-La Deuda externa del tercer mundo. Vaquero, Carlos. Editorial Talasa

Webs

• http://www.choike.org
• http://www.meh.es
• http://www.mineco.es
• http://www.bancomundial.org
• http://www.imf.org/
• http://www.cepal.org
• http://www.debtwatch.org/cat/
• http://www.socialwatch.org/es/portada.htm
• http://www.un.org/spanish/
• http://www.nodo50.org

Jordi Vilanova i Torrent

David Carpena i Vilella