Descargar

Govern electrònic i Societat de la informació

Enviado por Djamel Toudert

    ABSTRACT

    Aquest paper intenta esbossar tres elements que cal tenir en compte en la definició d’un model de govern electrònic i de societat de la informació específic per a una societat determinada. En primer lloc, emmarca aquestes polítiques en el paradigma de modernització administrativa iniciat des de finals dels anys setanta, i la concepció de les polítiques públiques de govern electrònic com a projectes de desenvolupament organitzatiu. En segon lloc determina les principals dimensions que hauria de tenir en compte un model de govern electrònic. En tercer lloc planteja els diferents escenaris de present i futur que es plantegen de la interacció entre l’extensió de l’ús de les TIC i el rol més i menys actiu de les administracions públiques.

    Palabras clave:

     · administración electrónica

     · catalunya

     · gobierno electrónico

     · sociedad de la información

     · tics

    Govern electrònic i Modernització Administrativa

    El desenvolupament dels projectes de govern electrònic es pot emmarcar en els processos de modernització administrativa que comencen a articular-se, i a concebre’s sota aquest nom, des de finals dels anys setanta. Aquests nous paradigmes, que emergien del context de crisi dels Estats de Benestar, perfilen la idea d’una administració burocràtica que gestiona ineficientment els seus recursos, al qual es contraposaven noves formes de gestió, derivades en gran part del sector privat, que finalment donarien forma al que es denomina New Public Managment (NPM). Així, davant el paradigma de l’administració burocràtica ‘weberiana’, a la qual s’atribueixen una sèrie de característiques negatives com ara la lentitud, la poca permeabilitat, l’homogeneització, la rigidesa o l’orientació al procediment, els principis de la NPM es basen en elements com l’orientació al client, la gestió gerencial, la transparència o l’avaluació dels resultats. Els processos de definició i implementació de polítiques públiques de govern electrònic poden emmarcar-se en aquesta tradició, i en bona part són congruents amb molts dels principis de la NPM (1).

    Per altra banda, en analitzar el desenvolupament de molts d’aquests processos és interessant aplicar una perspectiva clàssica sobre l’el·laboració de polítiques públiques com és l’enfocament top-down i bottom-up (Meny & Thoenig: 1992). En els projectes de govern electrònic, un enfocament top-down permet transmetre una imatge unificada i relativament unívoca cap al ciutadà, si bé es pot topar amb més resistències internes de l’organització. Aquest model de dalt a baix es pot donar segurament amb més facilitat en nivells d’administració complexos, en termes d’amplitud i profunditat de competències, recursos i àmbits de gestió. Aquí el repte seria possiblement implicar l’organització –en realitat un conjunt heterogeni d’organitzacions- en el desenvolupament del projecte, a través d’un lideratge polític clar, sense que es generi la percepció de venir imposat unilateralment, o que s’enveeixen parcel·les de responsabilitat o poder. Un enfocament bottom-up s’aprofita d’una organització que genera iniciatives sobre com mostrar-se a través dels nous canals de forma descentralitzada; el perill és que un excés de descoordinació transmeti missatges confusos o contradictoris; per exemple, que costi identificar que estem relacionant-nos amb una administració pública. Aquí el repte és la creació d’estructures que coordinin i consegueixin generar un missatge coherent, però però sense retallar la innovació i la creativitat present a l’organització. Els estudis de cas publicats recentment per l’UOC sobre l’ajuntament de Barcelona i sobre el Cat365 ofereixen un material de molt d’abast que permet trobar-hi elements de totes dues aproximacions (Aibar: 2004; Castells: 2004).

    L’objectiu d’aquesta aproximació és contextualitzar els processos de polítiques públiques de govern electrònic, en quant a referents generals i a plantejament dels projectes. Això representa el primer pas per disposar d’un model de desenvolupament que doni sentit al seguit d’actuacions en matèria de polítiques públiques de govern electrònic, per força dinàmiques i amb necessitat d’adaptació al canvi, donat que es tractar de sectors amb alts nivells d’innovació. Sovint, però, els models de govern electrònic que més difusió han tingut són el·laboracions de grans consultores internacionals, la majoria nordamericanes, cosa que fa difícil, malgrat la seva qualitat, destriar el component analític o acadèmic del comercial (2), i que també presenten sovint un cert biaix cultural i institucional (la concepció de l’estat i de la prestació de serveis públics és un aspecte essencial a tenir en compte, i és ben diferent entre els EUA, Europa, o Àsia, per exemple, el que fa necessari dissenys i models d’actuació també diferents). En tot cas però, les administracions públiques reben una forta pressió per estar a l’última dels avenços tecnològics, i del nivell de prestacions d’administracions similars, però també de liderar la difusió i promoció de les noves tecnologies (Aibar, 2004:49). Darrera aquesta actitud, en el context de les polítiques de govern electrònic emmarcades en la tradició de la reforma administrativa, aquestes apareixen amb una doble funció: a banda de suposar la incorporació de la innovació tecnològica a la prestació de serveis públics o a la gestió dels seus sistemes d’informació, aquests també serviran per a transformar la pròpia estructura, les maneres de treballar, els principis d’actuació, etc., que en el supòsit de màxim desenvolupament pot implicar un canvi de paradigma, des de l’administració burocràtica a l’administració de la NPM. Definir un model propi i un pla de desenvolupament és clau per a marcar objectius i modular expectatives, tant a dins com fora de l’organització.

    El govern electrònic (3)

    Les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), cada cop són menys "noves" i ja formen part del nostre entorn més immediat. Continuen però experimentant un creixement sostingut, i originant canvis importants en les dinàmiques de treball de les organitzacions, públiques i privades. De la inicial associació d’aquestes polítiques amb la compra d’equipaments informàtics, la inversió en infraestructures i l’extensió del seu ús, cada cop està prén més força la dimensió que implica repensar i redissenyar processos, serveis i formes de relació entre l’organització i el seu entorn de referència, que passa a concebre el mapa d’actors que s’interrelacionen com a una xarxa dinàmica. Internet esdevé en aquest context un mitjà més de comunicació entre les administracions i els ciutadans (malgrat quedar diversos aspectes que no sembla que es resoldran a curt termini, com els referits a les garanties de seguretat, tant per la validesa com per la fiabilitat de processos com el de la votació, aspectes però que es troben més avançats en altres casos com en el del pagament d’impostos) i, de fet, estem en una nova fase en què la presència de les administracions a la xarxa no representa ja un posicionament innovador, sinó que és condició necessària per respondre amb èxit als reptes que planteja la societat, ja sigui en forma de demandes, necessitats o expectatives, o si més no d’imatge institucional.

    Tot aquest seguit d’accions suposen també una transformació de la mateixa administració pública i de la seva gestió, sota idees-guia com ara l’orientació al ciutadà o la qualitat de servei. A través d’aquestes iniciatives, es pot constatar com la introducció i extensió de les TIC i del desenvolupament de la Societat de la Informació provoquen canvis notables en les formes de treball i en l’organització interna de les administracions públiques, al mateix temps que modifica la manera com es relacionen amb els ciutadans, amb les entitats de la societat civil, amb els seus proveïdors i fins i tot entre elles mateixes. De fet, més enllà de les TIC com a palanca de canvi, es consolida el paradigma sobre la societat i l’organització xarxa (Castells: 2002).

    Tanmateix, la pròpia velocitat dels canvis i la necessitat d’actuar amb rapidesa, fa sovint que es trobi a faltar una reflexió sobre l’abast i l’impacte d’aquests canvis, i sobre el model d’administració pública que es planteja com a desitjable en/hi ha darrera aquest procès, atenent als valors i principis que promou i defensa. A més, les pròpies característiques organitzatives internes fan necessari que la implantació de les TIC a les Administracions Públiques requereixi d’un plantejament específic, que, però, no sempre es produeix. Així, la realitat mostra sovint com un gran nombre d’experiències en l’aplicació de les TIC a l’àmbit públic no s’emmarquen en un projecte global, que integri les diferents dimensions de què es composa, sinó que les iniciatives tendeixen a moure’s de forma reactiva, seguint impulsos externs, ja sigui per demandes o per "modes", que no sempre suposen una millora efectives.

    Aquestes iniciatives poden interpretar-se en clau d’operacions de màrqueting de primera generació. Es tracta d’un tipus d’orientació caracteritzada per partir d’una situació en què els serveis són poc o mal coneguts i utilitzats, per la qual cosa es tendeix a potenciar la comunicació mitjançant la promoció del servei en els punts de contacte amb el públic i la resolució dels problemes d’acollida. Una estratègia centrada en el punt de trobada que tendeix a limitar-se al contacte extern, sense incloure una veritable modificació de les dinàmiques de funcionament dels aparells administratius.

    Cal doncs parar atenció a la manera com s’incorporen les TIC a les Administracions públiques, donat que sovint s’ha observat, especialment durant el període inicial d’excessiu ‘optimisme tecnològic’, una translació acrítica de les innovacions creades per al i des del sector privat. En canvi, resulta necessari repensar com aquestes tecnologies poden contribuir a afrontar els reptes del sector públic i, així, plantejar les solucions més adients a la seva naturalesa.

    Superar les estratègies reactives i maximitzar el potencial de les TIC aplicades a l’administració pública requereix necessàriament la definició d’un model d’actuació integral, que aposti per un escenari d’ús extensiu de les TIC, tant en termes d’usuaris com de serveis disponibles. Possiblement, un model de desenvolupament de les TIC que tingui com a objectiu prioritari la preservació dels valors i principis públics –alguns dels quals s’han relacionat èrroniament amb la visió de la burocràcia com a problema– acabaria potser generant fins i tot un nou paradigma d’administració; és aquí on prendria el sentit d’abast més ampli el concepte del govern electrònic.

    El concepte de govern electrònic.

    Com acostuma a passar amb els conceptes que apareixen i s’estenen amb molta rapidesa en el mon de la gestió, no existeix una definició consensuada de què significa govern electrònic. Això provoca que sentim parlar de les accions en referència a les noves tecnologies o internet en general, utilitzant termes genèrics, com govern electrònic, e-government, administració oberta, administració online, etc. Es tracta, però, d’actuacions que presenten una sèrie d’elements comuns: generació d’infrastructures, creació de pàgines web, processos administratius online, informació i participació política, etc. Cal doncs, disposar d’un marc conceptual, riguròs però també manejable, que sigui útil com a eina de referència per orientar i emmarcar l’actuació de l’administració pública en l’àmbit del govern electrònic, sobretot pel que fa a la seva untilitat com a eina de referència en la presa de dicisions públiques i en l’el·laboració de polítiques. Poden trobar-se ja diversos treballs acadèmics que comencen a conformar el que podríem anomenar unes certes convencions (Layne & Lee: 2001; Mahlen & Reagan: 2002; Hudson: 1999).

    Si s’analitza allò què tenen en comú aquests elements, accions i principis d’actuació, es pot definir el govern electrònic com "el desenvolupament de les activitats i serveis de l'administració pública a través de l’aplicació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació". Aquesta definició permet incloure els diferents àmbits d’activitat de les administracions públiques, incorporant no només la prestació de serveis sinó també la gestió interna de l’organització o les seves interrelacions amb d’altres organitzacions.

    Considerant aquests elements, el concepte de govern electrònic el podem construir al voltant de quatre dimensions fonamentals: (1) una dimensió externa, associada a la prestació de serveis a través dels canals vinculats a les tecnologies de la comunicació, i que es concreta en la cartera de serveis que l’administració ofereix online; (2) una dimensió interna, que fa referència a la incidència que el govern electrònic té en l’organització i la gestió de les administracions, (3) una dimensió xarxa, vinculada a l’impacte en les relacions interorganitzatives, ja sigui amb altres administracions, entitats o proveïdors i, finalment, (4) una dimensió de promoció referida al desenvolupament d’infrastructures i equipaments per facilitar l’expansió i consolidació de la societat de la informació i del coneixement, com a marc en el qual es situa el govern electrònic.

    La dimensió externa

    La plasmació del govern electrònic en la dimensió externa s’associa a la prestació de serveis a través dels nous canals vinculats a les tecnologies de la informació i la comunicació, és a dir, en la cartera de serveis que les administracions ofereixen als ciutadans i la societat en general a través dels nous suports, com internet. Els serveis que es poden oferir són de diferents tipus, nivells de complexitat, i sobre suports diferents. Així, en base a la classificació del llibre verd de l’iniciativa e-Europe (Comissió Europea: 1999) podien classificar-se:

    Segons el seu grau d’interactivitat, en Serveis d’informació, amb caràcter unidireccional administració-ciutadà, Serveis de comunicació, amb caràcter bidireccional, d’anada i tornada, i Serveis de transacció, que impliquen un valor afegit, més enllà de l’intercanvi d’informació.

    Segons els àmbits en què s’ofereixen els serveis; Vida quotidiana, no directament vinculada amb l’actuació administrativa, Administració a distància, en referència als afers de caràcter prestacional desenvolupats per l’administració, i Participació política, en referència als continguts de caire polític, en tant que govern, de l’administració.

    Segons el suport en què es prestin; a través de les pàgines webs tradicionals, de serveis de correu electrònic, fòrums o xats, o de formularis online, seguiment de processos, escrutinis o votacions. En l’àmbit dels suports és a on els avenços de les noves tecnologies permetran millorar els serveis de govern electrònic oferts per les administracions, però, com s’apuntava a l’inici, no la seva concepció o disseny sinó la seva gestió.

    Quadre 1 Tipus de web institucional segons serveis oferts

    . Font: recopilació d’elaboració pròpia.

    La dimensió interna.

    El desenvolupament del govern electrònic té una segona dimensió essencial en la organització i en la gestió interna de l’Administració. L’adaptació i modernització de les administracions públiques és tradicionalment un dels temes clau de la gestió pública, on la implantació de les TIC sovint s’ha plantejat com a una palanca de millora, tal i com ja he esmentat en aquest paper.

    Efectivament, la tasca de repensar estructures i processos a partir del potencial que ofereixen les TIC pot ser un catalitzador de canvis, però cal tenir present que són instruments, i que el canvi es troba en com s’utilitzen, al servei d’un pla d’actuació dissenyat de forma coherent amb uns objectius de servei i d’orientació a la millora.

    Així, invertir en infrastructures, equipaments o fins i tot software és un pas, però introduir tecnologia no significa gestionar el canvi. Instal·lar una intranet no té per què transformar i millorar l’organització, a menys que es redissenyin procediments des del punt de vista del ciutadà o s’incideixi en la formació i motivació dels seus recursos humans i en la cultura administrativa.

    La dimensió xarxa.

    Un dels àmbits del govern electrònic amb major potencial és troba a la dimensió d’interrelació, en referència a les possibilitats de crear xarxa, d’intercanviar recursos amb d’altres agents del context social i institucional de referència, tant per a la millora dels serveis i processos de treball actuals com per a la generació de nous. Aquesta dimensió tindria un caràcter essencialment interorganitzatiu, en sentit ampli, que inclouria tant administracions com empreses o entitats.

    L’intercanvi i la interrelació que afavoreixen les TIC esdevenen clau per establir protocols de relació entre administracions (Government to Government o G2G), entre administracions i socis ("partners"), com ara les organitzacions que proveeixen serveis públics o gestionen equipaments (Government to Partners o G2P) i, per últim, entre administracions i empreses (Government to Business o G2B), en la dimensió de proveïdors de béns i serveis, on es trobarien des de la provisió de subministraments, la construcció d’infrastructures o les activitats de consultoria.

    Aquesta dimensió es pot concebre segons la idea de les "extranet", en què una sèrie d’agents autoritzats poden compartir certs espais interiors de l’organització –les administracions en aquest cas- per raó de la seva relació de col·laboració en certs àmbits, de manera que la comunicació es fa més fluïda i eficient.

    La dimensió de promoció

    L’especificitat del sector públic fa necessària una quarta dimensió a tenir en compte en aquest model: la de promoció. Per bé que es tracta d’una dimensió que depassa l’àmbit del govern electrònic, ja la promoció de la societat de la informació és un referent per entendre la resta de dimensions.

    Les actuacions en aquesta dimensió giren al voltant de dos eixos. Per una banda, la promoció de les infrastructures per facilitar-hi l’accés, i que es concreten en aspectes com poden ser l’extensió del cablejat, les intervencions sobre les tarifes de connexió o a proporcionar correu electrònic a tothom.

    Per altra banda, la promoció d’una cultura adequada als nous paradigmes i reptes que plantegen les TIC, oferint eines que facilitin l’extensió de l’ús dels nous equipaments per treure’n el màxim profit. Saber on buscar la informació, com llegir-la i com transformar-la en coneixement són alguns dels reptes que es plantegen en aquest segon eix de la dimensió de promoció.

    Implícitament, les actuacions tenen també un component de cohesió social, amb l’objectiu d’evitar els problemes derivats d’un ús dual de les noves tecnologies, i que cal tenir present en el seu desenvolupament.

    Escenaris de la societat de la informació. El rol de l’Administració

    Govern Electrònic i Societat de la Informació són doncs conceptes clau en l’agenda de les administracions públiques, en matèria de noves tecnologies però també pel que fa al posicionament estratègic davant el model de societat futura que comporta implícitament, una societat en què l’Administració Pública sigui el més permeable possible a la interacció amb els ciutadans gràcies –però no només- a les noves tecnologies.

    Aquesta concepció oberta ens dibuixa dos focus d’atenció; d’una banda l’adeqüació de l’Administració Pública a les noves tecnologies, als canvis en la cultura del treball que implica, en els recursos, etc. Aquí estem parlant de manera essencial del desenvolupament del concepte de govern electrònic. D’una altra banda, el desenvolupament i l’accés a les noves tecnologies, al seu aprenentatge, i a la seva incorporació a la vida quotidiana, presenta un camp d’acció per l’Administració Pública igualment essencial; evitar el màxim possible els problemes de dualització social que pot comportar entre aquells grups que per motius econòmics o culturals corren més riscs de quedar fora de la Societat de la Informació, o ser-ne com a molt, subjectes passius.

    En aquest darrer apartat esbosso quatre escenaris que resulten de combinar dos variables als eixos; el rol de l’administració, entre actiu i reactiu, i el nivell de penetració de les TIC, entre un ús restringit i extensiu. Aquestes dues variables s’haurien d’operativitzar a través de la selecció d’indicadors com el grau de connexions i ús d’internet, la despesa en inversió tecnològica de les administracions públiques, els nivells d’alfabetització digital, etc. Aquí però només plantejarem que els diferents escenaris serveixen no només per interpretar el passat sinó, sobretot, que poden ser útils per definir una agenda pública d’actuació de cara el futur, segons les opcions estratègiques que es prenen en el present.

    Escenari Segmentat

    El govern online és una eina d’interrelació segmentada socialment, a nivell de grups socio-culturals i empreses. Hi ha inversió en infraestructures i a l’administració però no foment efectiu de caire transversal. Sota aquest aquest escenari trobarem uns graus de ‘connectivitat’ de nivells social, econòmic i cultural alts, però uns nivells de provisió de serveis de govern electrònic segmentats, així com de polítiques públiques de foment de la societat de la informació restringides sectorialment, potser basades en partenariats públicoprivats, etc. En aquest escenari l’escletxa digital és important.

    Escenari intensiu

    El govern electrònic es converteix en un canal fonamental de les relacions administració-societat, generant sinergies amb processos de millora de la gestió, transparència, etc. Les polítiques de govern electrònic en aquest escenari han implicat una reforma en profunditat de l’admnistració pública, que fins i tot pot suposar un canvi de paradigma (estat xarxa), més enllà de ser un procés emmarcat estrictament en els termes tradicionals de modernització administrativa. La dimensió de promoció de la societat de la infomació ha tingut com a resultat la difusió i generalització de l’ús de TIC, la qual cosa ha generat també sinergies amb la lògica de mercat, amb major R+D+I i major consum. En aquest escenari s’han evitat en bona part els perills d’una societat dual en quant a integració en la societat de la informació.

    Escenari Marginal

    En aquest escenari, que podríem anomenar també d’estancament, les TIC no són prioritàries en l’agenda política, excepte per qüestions secundàries, de conjuntura, d’imatge, etc. No hi ha hagut acords interadministratius sinó esforços dispersos, quedant al marge de l’evolució de les TIC, que no han acomplert les expectatives en l’extensió del seu ús. És un escenari en el qual les polítiques de reforma ressalten els aspectes més inefectius dels paradigmes de les reformes administratives (que podríem anomenar com un nominalisme de les reformes). Tampoc el mercat i la societat en aquest escenari juguen un paper proactiu que pugui servir per pressionar l’administració de cara al desenvolupament de polítiques de govern electrònic o de societat de la informació en general.

    Escenari Deslegitimat

    L’Administració va a remolc de la societat i no s’aprofita tot el potencial de les innovacions en TIC en les seves diverses dimensions. Aquest escenari combina una societat i un sector privat en els quals s’ha desenvolupat una societat de la informació potent, en termes de recerca, consum, connectivitat, alfabetització digital, etc., però en els quals l’administració no només no ha tingut un paper impulsor rellevant sinó que se n’ha mantingut al marge, bé tancant-se en sí mateixa, amb una actitud defensiva del paradigma burocràtic extrem, bé no havent estat capaç de desenvolupar amb èxit un procés d’adaptació i promoció de polítiques de societat de la informació i govern electrònic, tant pel que fa al nivell extern com intern. En aquest escenari, poden aparèixer fins i tot fenòmens de competitivitat i legitimitat contra el sector públic, amb perill de residualització en un cas portat a l’extrem.

    Conclusió: Cap a una nova administració, una altra vegada?

    Els models interpretatius que he intententat esbossar responen a la necessitat d’una visió global i integrada que doni coherència a l’actuació de les administracions públiques en quant al desenvolupament de polítiques públiques de govern electrònic i societat de la informació. Aquesta visió permet un desenvolupament conjunt de les diferents dimensions de govern electrònic que hem plantejat, generant les sinèrgies potencials de moltes de les accions que actualment ja realitzen les administracions públiques. Una administració 24/7 (24 hores al dia, 7 dies a la setmana), no té prou amb crear una pàgina web (dimensió externa) sinó que també cal adequar l’organització, els recursos i els procediments de treball (dimensió interna) necessaris per assolir aquest repte amb èxit.

    La traducció pràctica d’una perspectiva d’aquest tipus requereix de la definició d’un projecte, d’un model ideal al qual aproximar-se amb les actuacions públiques, i de tenir en compte els diversos escenaris que es poden derivar del rol que hi adoptin les administracions. en el qual hem de tenir en compte una sèrie d’aspectes clau com:

    • disposar d’un clar lideratge emprenedor, que impulsi i motivi a tota l’organització, que combini els aspectes potencialment positius de la pròpia ‘història’ de l’organització (que aquí he intepretat en termes top-down o bottom-up)
    • no duplicar l’administració ni crear un sistema ad hoc banda, que es superposi a l’administració existent, sinó que prendre-ho com una redefinició de bona part de l’activitat general de l’administració (que podem anomenar com la superació del nominalisme de les reformes).

    Cal, en definitiva una administració que concebi la relació amb els ciutadans com a tals, que són més –i no només- que administrats, clients, usuaris o fins i tot accionistes. També cal que no adapti acríticament els models del sector privat o d’altres referents políticoadministratius –sense que això vulgui dir no aprofitar les seves experiències i eines-, sinó que concebi i desenvolupi polítiques públiques de govern electrònic com a un dels eixos fonamentals de la definició d’un model propi de Societat de la Informació, que respongui a les seves necessitats, demandes i expectatives.

    Bibliografia

    • Aibar, E. (dir) (2004) Govern electrònic i serveis públics. Universitat Oberta de Catalunya ()
    • Castells, M.; Tubella, I. (2002) La societat xarxa a Catalunya. Universitat Oberta de Catalunya. http://www.uoc.edu/in3/pic/cat/pdf/pic1.pdf
    • Castells, M (dir) (2004) El model Barcelona II: L'Ajuntament de Barcelona a la societat xarxa. Universitat Oberta de Catalunya (http://www.uoc.edu/in3/pic/cat/pic5.html)
    • Comissió Europea (1999). Iniciativa e-Europe http://europa.eu.int/information_society/eeurope/index_en.htm)
    • Hudson, J. (1999). "Informatization and Public Administration: A Political Science Perspective". Information, Comunication and Society. Vol. 2, núm. 3, pàg. 318-339.
    • Layne, K.; Lee, J. (2001). "Developing a Fully Functional e-Government:Model". Government Information Quaterly. Núm. 18, pàg. 122-136.
    • Mahlen, J.; Reagan, P.M. (2002). "Learning to Govern Online". American Review of Public Administration. Vol. 32, núm. 3, pàg. 326-349.
    • Mény, Y.; Thoenig, J-C. (1992) Las Políticas públicas. Barcelona: Ariel.

    Notes

    (1) Veure per exemple la concepció de la Central IT Unit de l’administració britànica (www.citu.gov.uk)

    (2) Veure per exemple el model de Gartner Group Gartner's Four Phases of E-government Model. © GartnerGroup, November 2000 (www.gartner.com)

    (3) Aquest apartat és resultat d’una col·laboració amb Miquel Salvador.

    Estos contenidos son Copyleft bajo una licencia de Creative Commons. Pueden ser distribuidos o reproducidos, mencionando su autor y la web fuente de la información, siempre que no sea para un uso económico o comercial. No se pueden alterar o transformar, para generar unos nuevos.

    Este artículo es obra original de Ivan Serrano Balaguer y su publicación inicial procede del II Congreso Online del Observatorio para la CiberSociedad: http://www.cibersociedad.net/congres2004/index_es.html"

    Ivan Serrano Balaguer