Art i mèdia. Una porta oberta cap a l´educació

• Un dels primers punts a tractar és: de quines transformacions estem parlant?
• La identitat com a imatge, la identitat com a miratge
• I a l'escola, que hi fem?

ABSTRACT: Aquest article vol mostrar una reflexió sobre com es relacionen aquests dos ambits de creació d'imaginari. Partint del concepte que en la identitat de qualsevol individu intervenen una sèrie de factors més relacionats amb certes estructures i mecanismes desenvolupats per el poder, s'efectua un repàs de com aquest ha anat canviant i, en conseqüència, ha anat canviant la idea mateixa d'individualitat. Els últims canvis succeïts en l'àmbit global ens porten a situar-nos en el que anomenem "capitalisme cognitiu", on els mitjans de comunicació han abandonat la seva funció de difondre els canvis de l'esfera politicoeconòmica per convertir-se en agents del canvi. Analitzem tant els discursos que trobem en relació amb aquests agents del canvi, prenent com a resposta les pràctiques realitzades des de l'esfera artística. Com es relacionen aquestes dues màquines de producció d'imatges? Tanquem les reflexions apuntant un nou interrogant: és l'espai escolar un lloc des del qual es poden potenciar posicions crítiques envers els media?

Un dels primers punts a tractar és: de quines transformacions estem parlant?

No fem referència a transformacions únicament tecnològiques. Són uns canvis que des d'una esfera global afecten a l'esfera més intima de les persones: la pròpia identitat. Com la nova estructura econòmica, social, política està interferint en el procés de configuració de la identitat resulta una qüestió de suma importància si entenem la educació com una tasca més complexa que la transmissió d'uns sabers i coneixements.

Per començar a treballar aquest concepte ens resulta útil recuperar la definició que empra Manel Castells en La era de la información (1). S'entén la identitat ja no com quelcom inalterable, si no com un procés mitjançant el qual hom es dona sentit emprant un atribut cultural prioritari davant d'altres possibles definicions. Com a procés, no és quelcom tancat, sinó que es defineix per la seva pluralitat. Cal confrontar aquesta idea d'individu a la corresponent a la idea moderna (2) en la que l'individu es movia en parcel·les delimitades de la seva vida: família, escola, fàbrica. Aquestes parcel·les, i el paper que jugava en elles, eren les que dotaven de sentit a la persona: el paper de mare, el de pare, el d'alumne, el de treballador, … així com les identificacions que per naixement eren establertes: el context cultural no era qüestionat.

No podem situar-nos en aquest panorama, ni nosaltres ni els nostres alumnes. De fet, aquest plantejament del què és la identitat ja es comença a posar en crisi amb els canvis que es produeixen en la transició cap a un capitalisme post-fordista (o en paraules de Jamerson, un capitalismo tardío (3)), on aquell esquema que servia per definir l'individu (l'esquema fàbrica-casa) es trenca. Els espais on aquest pot establir relacions productives i socials es multipliquen exponencialment, creixement potenciat per l'aplicació dels avenços tecnològics. Com a conseqüència d'aquest procés, la manera d'entendre la identitat canvia, així com els models de les institucions socials tradicionals. El concepte de família, la maternitat i la paternitat, la identitat laboral, la identitat sexual, la identitat cultural, ètnica, de territori,… no podem seguir parlant d'aquests termes de la mateixa manera. Amb la multiplicació de les relacions socials que una sola persona pot establir al llarg d'un sol dia, o d'una vida, també es multiplica la quantitat de posicions subjectives que haurà d'assumir. I ens resulta difícil pensar que en aquesta multiplicitat de relacions intersubjectives un individu mantingui una única identitat, inalterable davant la diversitat de contexts i situacions. Dintre d'aquest capitalisme post-fordista no trobem a un jo únic, inalterable, determinat per la seva ideologia, conviccions religioses… si no que trobem a un jo múltiple, dinàmic, adaptant-se i aprenent de cada nova relació social, … un jo saturat, esquizofrènic (4). S'ha de tenir en compte que la proliferació dels medis de comunicació i les tecnologies de la informació, multipliquen els mons que podem arribar a conèixer, així com els espais socials (virtuals?) en els que podem tenir relacions intersubjectives. Tornant a la definició del què és la identitat, Castells, situant-se en els que ell anomena la societat-xarxa confronta la identitat (procés d'autodefinició, de dotació de sentit a l'individu basant-se en una individualització) als rols socials. Aquests són establerts per les institucions socials, regulen les funcions que l'individu ha de dur a terme com a actor dins la societat. Aquesta dissociació entre el paper que ha de jugar un individu com a agent actiu socialment i la seva identitat és el que defineix el subjecte postmodern, que fa de pare però no és pare en exclusiva, pot desenvolupar un rol dintre d'un marc social determinat però aquest no és el que defineix en exclusivitat la seva identitat.

Si que ens podem situar dintre aquest marc conceptual, dintre aquestes formulacions del què és la identitat per a nosaltres. Però cal apuntar un altre canvi en referència a la estructura social, derivat d'un canvi en el sistema productiu, canvi que hem de tenir en compte alhora de plantejar la identitat. Aquest canvi succeeix quan l'esfera de producció deixa de limitar-se a les fàbriques o oficines i passa a ocupar tots els espais socials (la metròpoli sencera es converteix en la fàbrica social). Trenca les barreres de l'espai i el temps, ja que en el temps d'oci l'individu no deixa d'estar immers en el sistema de producció. No parlem senzillament del consum d'oci (centres comercials que substitueixen la plaça com espai públic de reunió), si no que el sistema ja no es limita a la producció de bens materials. La producció immaterial (de coneixement, idees, conceptes, imatges, cultura) és la base del capitalisme cognitiu:

La comunicación es a la fábrica social lo que la cadena de montaje a la fábrica fordista (5) ja que són les habilitats comunicatives, imaginatives, informatives, relacionals, les que fan funcionar el sistema de la societat de la informació. I ara sí, els mass media (i les estructures de poder que tenen darrera) juguen un paper crucial, sinó bàsic, en aquesta producció d'imaginari.

Podem entendre aquest concepte a partir d'una senzilla pregunta: què ens intenta vendre la publicitat? Fent referència a Naomi Klein (6) podem veure com, en l'actualitat, no ens intenten vendre un producte en concret. En els inicis de la publicitat, coincidint amb la expansió del capitalisme fordista, ens oferia nous productes. Sense la publicitat, no era possible que el gran públic conegués les noves invencions del mercat. Aquest mecanisme ha variat la seva funció, ja que, actualment, la publicitat ens ven marques; aquestes, gràcies a la seva capacitat de representar ja no un producte sinó un estil de vida, són les que decantaran el consum cap a una tendència o cap a una altra. Per exemple, Nike, com empresa esportiva, a través de les seves campanyes no pretén vendre sabatilles esportives, sinó "millorar la vida de la gent i el seu estat físic" així com "mantenir viva la màgia del esport" (7). La comercialització dels estils de vida, doncs, és una expansió més d'aquest capitalisme cognitiu, que ens presenta a través del seu sistema de representació, una oferta d'atributs socials identitaris.

Davant aquest panorama (la societat-xarxa, la metròpoli entesa com una fàbrica social, la identitat entesa com un procés, els rols socials en canvi permanent…) ens veiem obligats a canviar la manera de pensar el subjecte, a la vegada que ens hem de replantejar la seva educació; educació entesa ja no com la transmissió de sabers i coneixements útils (8), si no com l'estructura que li donarà les eines bàsiques per desenvolupar-se al llarg de la vida en la multiplicitat dels espais socials.