La impotència del diàleg en la Societat de la Informació

ABSTRACT

Malgrat les immenses possibilitats de les TIC, les desigualtats i la incomprensió augmenten en l'anomenada Societat de la Informació. Fins ara, el diàleg ha estat el mitjà per expressar les nostres queixes i per cercar solucions. Tanmateix, la Societat de la Informació manifesta una impossibilitat de generar un diàleg efectiu. La present comunicació es planteja com a problema quines són les condicions del vertader diàleg en la societat actual.

Cada cop de manera més intensa experimentem la Societat de la Informació sota la forma de la impotència: malgrat les immenses possibilitats que les TIC ofereixen per al desenvolupament humà, les desigualtats i la incomprensió mútua entre els homes augmenten i es reprodueixen. Tradicionalment el diàleg ha estat el mitjà per expressar les nostres queixes i per arribar a compromisos acceptats pels interlocutors que permetin solucionar els problemes plantejats. Tanmateix la progressiva implantació de la Societat de la Informació manifesta la impossibilitat de generar un diàleg efectiu entre els actors afectats. En conseqüència, cal que ens plantegem les condicions de l’efectivitat del diàleg en el nou marc tecnològic de la societat actual.

Palabras clave:

· análisis del discurso

· cibersociedad

· comunicación

· humanismo

· sociedad de la información

Les paradoxes de la Societat de la Informació

Totes les tecnologies, certament, són ambigües. En els darrers quinze anys, el desxiframent i la manipulació del codi genètic dels éssers vius i el progrés en la tecnologia informàtica han situat davant de la humanitat possibilitats i perills immensos. Pau o guerra, curar o matar, accedir al paradís o caure en l’infern semblen igualment a l’abast de la nostra voluntat. Les grans declaracions internacionals sobre la Societat de la Informació dels darrers anys arrelen en aquesta convicció. Ara bé, respecte de les TIC ja no ens trobem davant d’una virtualitat ambigua, sinó d’una realitat profundament desconcertant.

De manera ràpida, sense intenció de ser exhaustius però sí gràfics, exposem a continuació algunes paradoxes de la Societat de la Informació en l’àmbit de l’individu, de la societat, del govern, de la indústria i de la informació. Les dues primeres paradoxes fonamenten les altres tres –que podrien ser moltes més-, que en són derivades.

a) Dues paradoxes fonamentals

Inspirant-nos en l’apartat sobre la mirada de L’ésser i el no res de Sartre, ens representem un individu solitari davant del seu ordinador connectat a la Xarxa de xarxes. La seva mirada abasta, domina, el món sencer reduït a la seva representació en una pantalla. Els altres éssers humans, que només són conjunts de dades o imatges oferts a la seva curiositat o al seu plaer, els considera indistints en la totalitat dels objectes reproduïts. Però, al mateix temps que la seva mirada domina els altres com a part del món, aquell que mira se sent cosificat per la mateixa atracció exerceix la pantalla sobre ell. De vegades, atret fins a l’obsessió, també se sent presoner de tot allò que li transmet la Xarxa, les possibilitats sempre renovades de diversió, de treball o de coneixement (xats, jocs, informacions o l’aprenentatge de la mateixa tecnologia informàtica…). Com una rata en un laberint expertament disposat, actua amb la lògica necessària d’un objecte natural, com si tota la seva existència en la Xarxa hagués estat pre-vista i contínuament super-visada, sotmesa a una mirada aliena i alienant.

Perquè, com deia Aristòtil, la nostra naturalesa és social, no podem deixar d’aprofitar tots els mitjans de relació amb els altres que ens ofereixen les TIC. Xategem, ens enviem missatges i correus electrònics sense parar per motius importants o nimis, a través del telèfon mòbil o del nostres ordinadors, i no desaprofitem els avantatges econòmics que proporcionen les TIC per transmetre la nostra imatge, la nostra veu, els nostres documents, i en general per multiplicar els contactes. La mateixa idea de comunitat es redefineix i adquireix un sentit nou a partir d’aquestes tecnologies: en desaparèixer els límits geogràfics i determinades restriccions temporals, econòmiques i lingüístiques, els nostre soci o el nostre amic pot estar a les antípodes i ni tan sols cal que físicament ens haguem trobat mai amb ell. Però, al mateix temps aquesta comunitat permesa i filtrada per les TIC només ens permet una experiència dels altre parcial, limitada a un punt de vista o a unes poques perspectives de l’altre. Igual que, quan ens fem un fotografia, adoptem un posat, fixem el moviment o el fingim, perquè la fotografia no surti moguda i perquè la nostra representació aparegui d’acord amb la imatge que volem donar als altres de nosaltres mateixos, triem acuradament d’allò que ha d’arribar a l’interlocutor que es troba a l’altre costat de la connexió. A més a més, el medi electrònic també imposa una determinada perspectiva. En definitiva, tota l’estructura actua com una mena de sinècdoque: el meu jo parcial representa, malgrat que no ho sigui, el meu jo total. Així les nostres relacions en la Xarxa responen millor a les nostres expectatives que no ho fan les que mantenim amb individus reals. Per això, com més estrets són els llaços que mantenim amb els altres a través d’Internet, com més acompanyats ens sentim i més íntimes són les nostres relacions, més aïllats, més sols, i més insolidaris ens experimentem respecte dels que ens envolten, i la nostra existència quotidiana cada cop se’ns torna més amarga.

Aquestes dues paradoxes se’ns apareixen com dues cares del mateix fenomen: perquè la concepció informàtica del món fa que prenguem els altres per coses, no ens hi podem comunicar, de la mateixa manera que no ens podem comunicar amb un una pedra o un altre objecte inanimat; i, a la inversa, perquè no ens hi podem comunicar tenim als altres com un objecte més del món. Aquesta falla de la comunicació és transmet immediatament a qualsevol altre aspecte de la Societat de la Informació. Vegem-ho.

b) Tres paradoxes, com a conseqüència

No cal emfatitzar la importància que atorguen les diferents institucions, públiques o privades, a les TIC per millorar seva eficiència i la satisfacció de les seves relacions amb els ciutadans. En implantar i en promoure la seva utilització, les administracions estalvien diners suprimint personal i redueixen el temps que fins ara han requerit els tràmits burocràtics. Les noves tecnologies, tot continuant la racionalització administrativa que Weber atribuïa a les societats modernes, semblen la culminació de la burocràcia. Mitjançant les TIC, la concertació d’una visita mèdica o la renovació d’una recepta per part del metge de capçalera, la confecció i l’entrega de la declaració de la renda o de la matrícula universitària, deixen de ser un seguit molest d’entrebancs burocràtics per part de funcionaris antipàtics, de cues interminables davant de finestretes sempre insuficients; en definitiva, deixen de ser unes exasperants pèrdues de temps i, molts cops, de diners. Només accedint a una adreça electrònica, tot esdevé ràpid, fàcil, correcte, econòmic, eficient. Però, al mateix temps a mesura que els funcionaris desapareixen de les finestretes, que els formularis són més accessibles a través de la Xarxa, i que es multipliquen les veus pregravades que ens demanen a través del telèfon que escollim una opció tot prement un tecla de l’aparell, de manera frustrant cada cop més trobem que els nostre dubtes és multipliquen, i que les nostres consultes i les nostres queixes passen a instàncies sense rostre i sense cap mena d’humanitat. Abans ens dolíem del laberint kafkià de la burocràcia, ara que hem suprimit el maleït laberint l’absurd d’una estructura sense rostre encara és sembla més gran.

També l’acció de govern està sotmesa a paradoxes semblants. Així la Xarxa, que ha de facilitar la relació entre governant i governat, i a la inversa, mitjançant noves formes de consulta als electors, i noves formes de participació ciutadana, al mateix temps limita aquesta mateixa consulta i participació a aquells que estan més ben organitzats, o als que estan més al corrent de les possibilitats que els ofereix una decisió governamental, o simplement als més sensibilitzats; en tot cas, en la democràcia de la Societat de la Informació l’acció del govern tendeix al clientelisme. L’esforç immens dels governs per potenciar la investigació, implantació i ús massiu de les TIC, que ha de tenir com a necessària conseqüència el progrés general de la nació, al mateix temps crea una nova classe de desafavorits, la d’aquells que no tenen la capacitat intel•lectual d’adaptar-se a unes tecnologies en constant renovació, aquells que són massa vells i tots ens acabem tornant vells, aquells que no tenen prou voluntat i tots ens acabem cansant de no poder descansar mai, o aquells que no tenen prou preparació i només molts pocs estan informats de les darreres novetats o de les darreres possibilitats. En poques paraules, les TIC mantenen els individus en un estat precari de renovat analfabetisme i, per tant, de caducitat imminent per al sistema productiu. A més a més, tota l’atenció que els governs posen a traslladar el seu imperi de l’espai territorial que dominen a l’espai electrònic i, d’aquesta manera, eliminar els perills que suposa la delinqüència, al mateix temps, pel fet mateix de la seva sobirania, se’ls fa impossible un control efectiu de tot allò que es troba més enllà de la llei: precisament els espais territorials protegeixen els que es troben fora de la llei; i, així, malgrat tots els esforços dels governs, no han parat de sorgir delinqüents informàtics, lladres d’informació o de diners, i els terroristes mantenen una presència constant en la Xarxa. En fi, la potenciació de la democràcia a través de les TIC es converteix en oligarquia, el progrés en noves formes de pobresa i d’angoixa, i el triomf de l’Estat en anarquia.

Tampoc la indústria de les TIC se’ns mostra menys problemàtica. Amatent a millorar contínuament els ordinadors i la Xarxa per fer la nostra vida més fàcil i agradable, al mateix temps es troba en una cursa imparable per deixar els aparells i les programes que crea sense utilitat. S’han de renovar els ordinadors cada quatre anys, però el darrer que surt al mercat, i les empreses no paren de llençar-ne de nous, sempre deixa sense utilitat l’anterior; es dobla la banda ampla en el propi país per l’operadora dominant, però més enllà de la frontera s’ofereix al mateix preu quatre vegades més velocitat; no cal dir-ho, caldrà tornar a multiplicar la velocitat o bé ens trobarem en una mena de prehistòria competitiva; aparells més moderns i més velocitat de transmissió impliquen noves possibilitats per als programadors… i el peix infatigablement no deixa de mossegar-se la cua. No cal dir que tota la renovació tecnològica genera noves necessitats, que també inciten a la renovació tecnològica. Allò que havia de fer més fàcil i agradable la vida humana només la complica, i la torna més inhumana. Els homes tenim una sensació de ser un engranatge d’una immensa maquinària econòmica o tecnològica que ens estranya i profundament opressora. Hem esdevingut instruments del nostre instrument.

El sentit del diàleg

El mot "diàleg" sembla que posseeix el poder taumatúrgic de transformar les relacions humanes des de la diferència a la identitat, des del desconeixement a la comprensió, des de la discòrdia a la concòrdia, des de la guerra a la pau. I, tanmateix, a la pràctica és evident que el diàleg no produeix aquest resultat en la Societat de la Informació. Cal que ens preguntem, per tant, com les TIC condicionen el diàleg i com, en aquesta nova situació, el diàleg pot esdevenir efectiu per guiar la vida humana.

Atès que en el marc de la Societat de la Informació les TIC afecten gairebé tots els àmbits de l’existència humana, ens sembla que el diàleg es pot entendre de tres maneres diferents.

Derivada de la forma amb què es presenten de les pàgines web en Internet, la primera consisteix a situar discursos diferents, de signe diferent, en la Xarxa. Com si es tractes de volums en una biblioteca, classificats per ordre alfabètic o temàtic. I, així, quan volem fer-nos una idea sobre qualsevol tema, quan volem resoldre qualsevol problema, anem a un buscador, escrivim una paraula o una frase indicativa, i ens apareixen una infinitud de pàgines que tracten aquest tema o que pretenen resoldre la qüestió. Això sí, totes, una al costat de l’altra, parteixen de principis propis, segueixen la seva lògica pròpia, i arriben a conclusions pròpies. Tancat sobre si mateix, cada discurs representa un món sense connexió amb el dels altres. Implícitament es convida al visitant a compartir fil per randa tot l’escrit. No hi ha veritable diàleg. I, si hi ha un discurs que sembla més compartit que els altres, només ho és perquè està recolzat per un Estat especialment influent, o per un grup econòmic molt poderós o per un partit rellevant a nivell nacional o internacional, que permeten repetir fins a la sacietat el mateix missatge. No és una qüestió d’argumentació o de veritat, sinó que, com en la publicitat, el triomf depèn de la repetició i de l’habilitat en la manipulació dels nostres interessos, de les nostres passions o dels nostres instints a través del discurs.

Els xats, els missatges electrònics a través del mòbil o de l’ordinador, les teleconferències i, en general, totes les diferents noves formes de comunicació que ofereixen les TIC, ens ofereixen una altra manera de concebre el diàleg. Tanmateix, l’abast limitat en la seva extensió i en la seva profunditat, no basten per crear opinió, sinó només per testar entre si l’opinió dels interlocutors, que canvia molt poques vegades. D’aquestes formes de comunicació, no se’n pot extreure documents vàlids que, convenientment sotmesos a crítica, puguin guiar l’acció dels agents públics i privats rellevants en relació amb les TIC i, en general, amb la Societat de la Informació. També en aquest àmbit els més ben preparats i els més ben finançats són més considerats que els altres, perquè multipliquen les seves intervencions i perquè intervenen en els fòrums adequats per ser llegits o escoltats.

Se’ns podria objectar, però, que donem una concepció abstracta o parcial de la comunicació en la Societat de la Informació. Se’ns podria replicar que, atès que les dues formes de pseudodiàleg formen part del mateix mitjà, el veritable diàleg es produeix en el seu creuament: d’una banda, les pàgines web no permeten un veritable diàleg, però són capaces d’aportar informacions de tot tipus i anàlisis extenses; d’altra banda, formes de comunicació més àgils com els xats i els correus electrònics permeten intercanviar opinions que poden basar-se en informacions de més volada, com les que s’ofereixen en les pàgines web.

Ens fa l’efecte, tanmateix, que tant la primera forma de diàleg com la segona no van més enllà d’una inacabable iuxtaposiciò d’opinions més o menys argumentades. Tampoc hi va el seu creuament, perquè hereta els mals de l’una i de l’altra; i el caràcter dogmàtic de la web continua en el caràcter dogmàtic de l’opinió expressada en el xat. Totes aquestes formes de comunicació no contemplen l’interlocutor com un moment necessari en l'accés a la veritat. El primer pensador que va tractar de l’Opinió va ser Parmènides d’Elea, i la va fer dependre de la sensació; altrament dit, la va considerar com a relativa. Les dues formes de diàleg consideren la pròpia perspectiva com a absoluta. Més que dia-logos i hauria dia-doxa, però d’una dia-doxa que no es presenta com a dia-doxa, sinó com a diàleg. El consens que se’ns ofereix a través d’Internet, derivat de la força del poder polític o dels diners, a la inversa del que defensava Kant, fa dels homes un mitjà i no una finalitat, i només reprodueix infinitament les paradoxes de la Societat de la Informació.

¿Estem condemnats, en aquesta nova situació històrica creada per la implantació de les TIC, a la nostra cosificació, a esdevenir màquines sotmeses a les màquines que hem creat? Creiem que es possible determinar les condicions d’un vertader diàleg que aconsegueixi que la Societat de la Informació sigui una societat al servei de l’ésser humà.

Són les següents.

Primera. S'haurien de crear, per part de les autoritats públiques que ostenten la representació de la societat, un seguit de Fòrums en els quals tractar el problema que suposen les "paradoxes de la Societat de la Informació". Apel·lo a les autoritats públiques perquè, en una societat democràtica, han d’estar més enllà de les parts i al servei de la totalitat; i pressuposo que han pres consciència dels problemes que planteja la implantació accelerada de les TIC i de la necessitat d’un diàleg autèntic per resoldre-les.

Segona. Caldria que les posicions més singulars tinguin cabuda en el diàleg, i que no hi hagi privilegis per part dels poderosos a l’hora de defensar les seves posicions. En altres termes, caldria respectar escrupolosament la llibertat dels interlocutors. El diàleg no s’hauria de sotmetre a la majoria, com succeeix en el sistema polític, ni tampoc a l’atracció dels diners, ni a la de les passions o a la dels instints. S’hauria de procurar al diàleg un àmbit sense restriccions o coaccions.

Tercera. Solidària de la llibertat, és la racionalitat. Cal que les diferents postures s’argumentin i es critiquin mútuament de manera racional, deixant de banda els prejudicis. No tot val: el dia-logos depèn del logos. Sense l’argumentació racional no hi ha possibilitat d’afirmacions universals i, per tant, tampoc hi ha la possibilitat de coincidència entre els interlocutors. En fi, diàleg perdria completament el sentit. No hem d’oblidar que el camp comú sobre el qual es fonamenta la Societat de la Informació és la cultura occidental, que va néixer a Grècia fa dos mil set-cents anys amb la racionalitat. I que la comunicació planetària és possible perquè aquesta cultura s’ha fet universal.

Quarta. L’argumentació ha de cercar la veritat, no el consens, perquè el consens finalment és l’acord dels interessos i, per tant, la perpetuació de la parcialitat. La idea de consens només és acceptable des d’una concepció que nega la possibilitat de la veritat. Nosaltres, al contrari de l’escepticisme postmodern, considerem que efectivament es pot donar un criteri de veritat. Oposem a la crisi dels grans ideals que va representar l'enfonsament del Mur de Berlín, la veritat que ha emanat de l’experiència històrica dels darrers tretze o catorze anys amb guerres com les de l’Iraq, de la consciència del problema ecològic, i també de les desigualtats cada cop més pronunciades que produeix la globalització. És tracta d’una veritat simple, elemental, però inamovible: enfrontats a la nostra desaparició com a espècie, ens adonem que l’ésser humà és absolut.

Quinta. Els que participen en el diàleg no ho fan a títol individual, sinó que representen postures generals correctament argumentades. S’ha d’evitar que no es multipliquin extraordinàriament i innecessàriament les mateixes posicions donant una falsa sensació d’acord entre els participants. Es pressuposa, per tant, que els que intervenen en el diàleg hagin de ser agents suficientment informats, i que representin la totalitat de les tendències existents sobre la qüestió plantejada.

Conclusió: el diàleg al servei de la humanitat

Però, si tal diàleg es produís, ¿quin hauria de ser el seu contingut? De forma genèrica hem assenyalat que hauria d’intentar trencar les paradoxes de la Societat de la Informació. Però, ¿com s’hauria de dur a terme aquesta tasca?

En principi, hauria de consistir en una crítica del poder establert en l’àmbit de la Societat de la Informació per tal d’establir un diàleg eficaç en un marc de llibertat. Altrament, el diàleg només seria compartit per aquells que pensen de la mateixa manera i no es produiria un veritable diàleg, sinó un monòleg de múltiples veus. Aquesta primera forma de diàleg des del punt de vista lògic, hauria d’assegurar les condicions del diàleg mateix. Seria una mena de metadiàleg.

A partir d’aquí, s’obren dues temàtiques: la primera fa referència a la tecnologia i la segona als continguts.

Pel que fa a la tecnologia, el diàleg hauria de versar sobre la seva limitació en funció de la humanitat i no, com ha estat fins ara, sobre les mil maneres de la seva implantació, sense plantejar-se fins a quin punt pot contribuir, i de fet contribueix, a la pròpia deshumanització i a la deshumanització de les nostres relacions amb els altres. En aquest sentit, el diàleg ha de consistir en una crítica de l’alienació humana produïda per aquestes noves tecnologies de la informació i de la comunicació de límits i d’abast imprecisos i canviants.

Finalment, el diàleg hauria d’entrar en la crítica dels continguts de la Xarxa, que tendèncialment són tots els continguts de la cultura humana, en relació amb aquest absolut que hem determinat, que és l’ésser humà. Aquest diàleg crític hauria denunciar el dogmatisme i promoure la tolerància com a mitjà per avançar cap a la realització de la humanitat present.

Estos contenidos son Copyleft bajo una . Pueden ser distribuidos o reproducidos, mencionando su autor, siempre que no sea para un uso económico o comercial. No se pueden alterar o transformar, para generar unos nuevos.

Este artículo es obra original de Josep Maria Porta Fabregat y su publicación inicial procede del II Congreso Online del Observatorio para la CiberSociedad: http://www.cibersociedad.net/congres2004/index_es.html"

Josep Maria Porta Fabregat