L?entorn del net.art i la seva recepció: el procés d?apreciació de l?obra de JODI (página 2)

3. Episodi Webby Awards

El 18 març del 1999 es lliuraven els premis Webby Awards instituits per la International Academy of Digital Arts and Sciences (IADAS) al Herbst Theater de San Francisco.

Aquests premis, molt recents llavors donat que aquella era només la seva 3ª edició, eren considerats entre la premsa com els Oscar d’internet. JODI havien guanyat aquell any el guardó en la categoria d’art i, al pujar els dos al podi a recollir-lo, Dirk va espetar a l’audiència la feridora frase: "ugly, commercial sons of bitches". -Sembla que, per tal de no allargar la cerimònia, l’organització havia demanat que els discursos es limitessin a cinc paraules bàsiques…

Aquestes cinc paraules han estat des de llavors repetides per nombroses cròniques en diferents medis i fins i tot en cròniques de posteriors edicions del premi encara es van recordant successivament, tal va ser el seu efecte en l’audiència. Cal notar que l’anècdota, i fins i tot les mateixes paraules que es van pronunciar, s’ha anat distorsionant i desdibuixant, talment un veritable mite (la frase pot ser per exemple "ugly, corporate sons of bitches" segons uns o bé "greedy corporate bastards" segons altres, o fins i tot "You commercial motherfuckers!" segons algú més). També les cròniques difereixen respecte a la reacció del públic. Segons alguns fou de riures. Segons altres de veritable enuig. Una crònica cita que van ser escortats fora de l’edifici (1). Algú fins i tot conta que van colpejar un camera en la seva marxa precipitada a través de la sala.

Les reaccions també es van deixar notar en els cercles més especialitzats i dins de la llista Nettime no va faltar qui es preguntés si l’atorgament d’un Webby a JODI s’havia de considerar un èxit del net.art o un èxit de la societat del net.espectacle. Algú li responia que pensava imprimir-se samarretes amb les cinc famoses paraules, en holandès.

Retornant a la història, sembla ser que ells havien anat a San Francisco sense saber ben bé quin tipus de premi era el que els hi havien atorgat. A l’arribar van començar a adonar-se del lloc i de la mena de gent que hi havia. L’ambient era de catifes vermelles, vestits d’etiqueta. 3.000 persones omplint l’auditori. Era una cerimònia molt a l’estil americà, amb el seu conductor còmic – que duia ja tots els acudits preparats. El Dirk ha explicat que anaven caminant pel passadís cap al podi i ell s’anava posant nerviós per tot plegat. Sembla ser que va fer el discurs d’una manera totalment improvisada. Li va sortir així. En una de les entrevistes amb Lídia Porcar, Jordi Martorell i Ignasi Deulofeu, aquest últim explica l’anècdota:

"ID: Aixó està més o menys justificat perquè, des del meu punt de vista, en aquest cas doncs eren uns premis que donaven i hi havia allà doncs desde l’empresa més puntera de nosequé, doncs tot de penya que… i llavors els agafaven a ells com una mica per excusar-se de que, m’entens, eren el liberalismo més salvatge de l’época, d’empreses d’aquestes informàtiques i tot plegat, i a ells els havien agafat una mica per rentar-se la cara i llavors els tios quan van estar allà s’en van adonar i quan van recollir el premi al tio li va sortir així, eh… No ho tenia meditat en absolut, li va agafar com un rampell allà, que jo m’en recordo que el mateix dia que arribaven, venien d’allà i m’ho van explicar, i aleshores el tio va començar a despotricar de tota la penya d’allà; en aquest cas va ser una genialitat….." (2)

JODI havien explicat també a l’Ignasi que per aquesta ocasió estaven convidats a casa d’un professor amic seu on farien nit durant la seva estada a San Francisco però que quan van tornar de l’auditori es van trobar les maletes a la porta. Els va treure de casa, fruit de l’escàndol provocat.

4. Episodi ValueWeb

El 25 d’agost de 1999, JODI van rebre un missatge del servidor on s’allotjava la seva pàgina web. L’empresa americana ValueWeb, amb seu a Florida, els notificava que havien de retirar tota la informació donat que aquesta contenia llenguatge Java que malmetia el navegador:

"As you are aware, this page contains a malicious javascript that crashes the browser. This is in violation of the ValueWeb AUP which includes:

"Use of ValueWeb's connection in a manner that is disruptive, damaging, unlawful, offensive, or intrusive as determined by ValueWeb shall be considered a breach of this Policy and may result in cancellation of service."

Please remove this offending link/page and refrain from posting it in the future. Failure to remove the link/page, or more occurences of this type of issue will result in account termination." (3)

La notificació era del tot taxativa. Era també altament novedosa i sorprenent, tenint en compte que fins aleshores s’havia aplicat amb prou feines en casos de pornografia o criminalitat, però evidentment no s’havia aplicat mai en casos de "llenguatge maligne". Obviament, ValueWeb considerava l’obra de JODI del tot perillosa; en les seves pròpies paraules era destructiva, perjudicial, il.legal, intrusiva i ofensiva.

A partir d’aquell moment, els que visitaven la pàgina de JODI es trobaven en el seu lloc amb l’avís de ValueWeb, el qual contenia una zona per comentaris. Aquesta zona, de fet, va esdevenir en qüestió de setmanes un fòrum totalment espontàni ple de queixes contra ValueWeb i de tota mena de missatges –a favor bàsicament, encara que també algun en contra, de la restitució de l’obra de JODI .

El sol fet de l’aparició d’aquest fenòmen ens demostra si més no un gran interès pel treball de JODI. Les mostres de solidaritat que se’n seguiren també són significatives.

Entre altres, per exemple, una empresa s’oferí a hostatjarlos gratuïtament. El col.lectiu 0100101110101101.org clonà tota la pàgina de JODI en la seva pròpia (4) i de seguida va córrer la veu d’on es podia consultar de nou l’obra de JODI.

En l’anàlisi d’audiències que 0100101110101101.org te a la seva web, veiem com les visites es van gairebé triplicar el setembre del 1999 amb la còpia de Jodi.org (5).

Fixem-nos però en el què es pot extreure de l’anàlisi dels missatges al fòrum improvisat de ValueWeb: Hem de tenir en compte primerament que per bé que hi ha molts missatges de suport a JODI coherents i raonats, també hi ha una certa quantitat de missatges absurds, a través dels quals els seus autors més que establir contacte com o manifestar la seva opinió el que intenten únicament és fer-se veure. Molts d’aquests missatges són del tot simplistes, a favor o en contra ("Jodi’s great" o "Jodi is the shit"). No hi falten doncs insults i picabaralles en les quals JODI s’usa com un escut per uns i altres ("Jodi protects me").

Dins d’aquest tipus de missatges és curiós veure les referències que es fan a JODI: Poden ser imaginacions de que el què escriu controla la web de JODI o a ells mateixos en persona (un diu que estan a la presó i no cal que ningú contacti Amnistia Internacional, perquè només els pot alliberar ell). O bé hi ha un interès generalitzat en conèixer la identitat de JODI (telèfon, qui són, etc.) fins i tot es detecta una tendència a impersonar-los (com actuarien, què dirien, a qui donarien suport; Per exemple: "JODI JUST TOLD ME THAT YOU4RE A DIPPLY ASSHOLE").

Malgrat això, en una gran majoria dels missatges es pot endevinar un esperit anti-sistema: anti-estat, antimultinacional, anti-Microsoft, anti-Bill Gates, anticonservador, anti-nazis…, com per exemple:

Posted by Abu Nidal on 22:27:32 9/07/99: In Reply to: yes posted by tommyeverett on 07:57:57 9/06/99: 9 Delete www.microsoft.com too! If Jodi has to go because it "disrupts" the browser, then close down Microsoft immeditely and hang Bill Gates before he gets his hands on a computer and continues to terrorize the world! ;D

I, el més important, es cita JODI com a un veritable antídot a aquesta situació ("Jodi are masters of liberation"). Veiem un exemple prou poètic d’aquesta idolatria:

Efectivament, no hi falten missatges poètics així com tampoc creatius:

Entre tots, el tema que es posa més en qüestió és la justificació donada per ValueWeb de les malfuncions del navegador (browser crash) provocades per JODI: Uns argumenten que el navegador mai els hi ha petat, uns altres que encara que ho fes ho prefereixen a veure’s privats de gaudir de JODI. Altres diuen que sí, que peti!.

També hi ha algú que contraargumenta: no tan sols van fer petar el navegador sinó l’ordinador i fins i tot els ulls de l’espectador!.

5. Episodi l’Esquerp

En ocasió d’un article que Lídia Porcar havia de fer per la revista Esquerp, dirigida per Francesc Vidal, ella explica la seva experiència d’un intent frustrat d’entrevistar JODI.

Aquests van contestar a les seves preguntes amb un missatge encriptat, que es va interpretar com un lleig i alhora un rebuig a la comunicació. L’anècdota ens diu molt 11 de la recepció d’aquest tipus de resposta, d’altra banda no inusual en JODI.

"LP: No ho sé, va ser un rollo molt estrany , això ho portava jo, era jo la que ho tenia que fer i llavors la història era el següent: (…) la Marina Sala es va posar en contacte amb ells, perquè ells no parlen pràcticament castellà i aleshores els hi vam dir que allò era per publicar en una revista, els hi vam enviar revistes a casa seva a través del Francesc perquè veiessin on sortirien i tot això, bé, es va fer tota aquesta feina de contacte i molt bé, molt simpàtics. Des del moment en que ens vam posar a parlar vam dir, bé, ho farem per mail perquè és lo millor, us enviarem preguntes i vosaltres contestareu i tal.

Les primeres preguntes que els hi vam fer eren molt convencionals, (…) i una d’aquestes preguntes convencionals els hi va molestar o van entrar dins d’un joc… total, que ens van enviar un mail com encriptat; evidentment no enteníem res i aquesta era la seva resposta. Clar, posar això :"Yo he preguntado esto y ellos me han dicho esto", és clar, no tenia sentit tampoc. Nosaltres vam dir què fem?, i la Marina es va mosquejar, ademés la Marina programa molt bé..(…) Aleshores vam decidir que ella faria una encriptació i els hi passaria (…) vam decidir que seguíem el joc, i ja no vam tenir resposta.(…)

A mi el que em semblava això, ademes perquè ja ho havia vist a molts altres puestos com has explicat, es un rasgo de genialitat, "ei jo faig això, jo passo d’això, i faig això perquè m’ho puc permetre". Bueno doncs, molt bé!, jo també em puc permetre respondre’t d’aquesta manera, i aquí vam acabar amb la història, a veure qui anava més lluny amb això, si realment tenien ganes d’establir una relació, que, clar, no entra dins dels seus pressupòsits, o sigui ells fan això i fan això. Però a mi aquestes artistades… jo a això li dic artistades, i que admeto una altra cosa, perquè jo estic parlant d’ells des de fa anys, des de que estic donant classes a l’escola i a l’institut …Bé jo sempre estic dient als meus alumnes que tenen que entrar a les seves webs, vull dir que jo els respecto totalment…" (6).

6. El tribut d’altres artistes

No hem d’oblidar que JODI s’han convertit en un referent per a tot el net.art. Així, no és d’estranyar que diversos 12 net.artistes els hi hagin fet homenatges en les seves pròpies obres. Aquest és el cas de Vuk Cosic amb History of Art for Airports i, més monogràficament amb jodiblink; el cas de Peter Luining amb FFOOFF Remixes o bé el d’ Eryk Salvaggio amb Absolut Net.art. D’una o altra manera, cadascun d’ells ha deixat palesa la importància de JODI com a referent dins el món del net.art. Ja hem parlat de 0100101110101101.org que dins la seva estratègia de clonar webs del net.art no van dubtar ni un moment en triar la de JODI.

Val la pena doncs tenir present que l’estètica autorreferencial de JODI (els colors llampants, els caràcters ASCII o bé la típica pantalla negra amb text verd fosforescent inspirada en l’albir de la informàtica) ha estat suggeridora de moltes altres obres de net.art i que fins i tot la paraula JODI s’ha convertit ja en adjectiu d’una manera de representar.

Per la mateixa novetat del mitjà hi ha molta ebullició d’idees en els primers moments d’internet; hi ha també molta confusió i potser és per lluitar contra aquesta confusió que els net.artistes es veuen amb la necessitat de crear certeses. Cal aglutinar-se i fer un front comú, cosa que representa, en primer lloc, reconèixer la tasca dels iguals. Aquí neix la merescuda consideració dels propis net.artistes envers JODI. Laura Baigorri ho explica així:

"Lo que sí es cierto es que los net.artistas mantienen un estrecho contacto entre si que viene dado por el propio medio (es muy fácil comunicarse por Internet) y porque cada vez que surge una nueva disciplina artística, sus componentes tienden a reagruparse ya sea para legitimarla o para intercambiar experiencias y datos." (7).

7. El tribut dels media

Mathew Mirapaul, que escriu regularment al New York Times sobre net.art, ens cita una anècdota molt explicativa en el seu article sobre la restrospectiva de JODI a la galería Eyebeam de New York, l’abril del 2003. Primer de tot, hem de tenir en compte el fet que una retrospectiva sempre és 13 una consagració, i així és com hem de llegir el text de Mirapaul, que no deixa de comparar JODI amb Cézanne.

També inclou la cita textual de 0100101110101101.org extreta d’una conversa telefònica: "They have influenced almost everything on the Internet that is related to art, he said. It's like trying to find a painter who was not influenced by Michelangelo." (Mirapaul, 2003). En aquesta mateixa línea, Vuk Cosic els ha comparat en canvi a Leonardo da Vinci. I entre els missatges de l’affair ValueWeb, surt en diverses ocasions la referència a Van Gogh. Finalment, també han estat comparats amb Duchamp per Jon Ippolito (Ippolito, 1999):

"By exposing naked and tags in an art arena, jodi appear to be displaying the electronic equivalents of Duchamp's bicycle wheel and urinal: readymade mechanisms transformed into art by context."

En l’article de Mirapaul, l’aclariment dels orígens del treball de JODI, basats en una anècdota casual, gairebé miraculosa, no pot deixar de recordar-nos la tradició de biografies d’artistes, que es remunta a les vides de Vasari.

Un origen mític, màgic, un conte gairebé, és l’explicació de tot:

"Ms. Heemskerk and Mr. Paesmans were resident artists at San Jose State University in the heart of Silicon Valley in 1994, at the start of the dot-com era. One day while working on a Web project they accidentally omitted a bracket from the computer code, and the resulting Web page was a messy jumble of text and characters. They liked what they saw and began to experiment."(Mirapaul, 2003)

Tal com diu després Mirapaul, concedint poques entrevistes, JODI es feren encara més misteriosos.

L’anècdota primerenca de la casualitat que els va dur a començar a treballar en el que ben aviat seria tan característic seu ens recorda també inevitablement a l’explicació del mateix origen de la paraula net.art. Un origen cert, datat, però alhora remot i obscur. Un origen gairebé mític en el qual intervé la casualitat portadora de la 14 inspiració, com un fil de veu d’un món màgic i tocat pels déus que arriba qui sap com fins als nostres dies.

Tornarem a parlar del fet d’estar vivint un present que se sap d’alguna manera excepcional. El propi net.art, tot i tenir una vida tant curta, ha generat ja cròniques de la seva pròpia història, en les quals JODI tenen un lloc d’honor i, encara que sembli contradictori si tenim en compte la seva joventut, ha generat també clàssics ja. De nou, JODI està entre els pocs noms que unànimement s’en consideren.

El fet de declarar estar vivint un present històric és una manera evident de legitimar-lo. Així, la història del net.art, en moltes ocasions escrita pels mateixos artistes, no deixa de ser un intent de col·locar-lo en una posició important, traient-lo dels cercles reduïts i sovint marginals.

Així ho explica Laura Baigorri:

"RP: Con el creciente interés de los museos por el net.art se cerró un capítulo (el llamado "período heroico") en que el acento estaba más en la investigación y experimentación que en la promoción. ¿Cómo valoras este paso, especialmente en el caso de JODI?

LB: Cuidado, esta historia la han escrito los propios net.artistas, los más interesados en legitimar su arte a través de heroicidades "

8. Les entrevistes / el teló de fons

Al llarg de les diverses entrevistes mantingudes han anat sorgint tot de temes que conformen el panorama més general de la recepció del net.art i alhora il.luminen aspectes més amplis, més teòrics, com poden ser el canvi en el concepte d’art, la comparació amb l’avantguarda històrica, el paper de les institucions, la hibridació entre disciplines, el públic i la interactivitat, el domini tècnic, el desinterès/desconeixement del gran públic, el paper de la teoria i dels crítics, la democratització de l’art, el mercat de l’art etc… Hem de veure aquests temes com el marc general de l’estudi, entenent que cal tenir-los en compte per copsar el veritable rerafons de la investigació del què 15 ha estat el procés de legitimació del net.art. Fem-ne un ràpid repàs.

Amb tot i ser abastament reconeguts en el món artístic per museus, festivals, crítics i comissaris, JODI diuen que aquesta tasca que fan no volen que tingui l’etiqueta "Art" i afirmen que en el mitjà en el qual es mouen aquest tipus de consideracions no preocupen.

Aquesta actitud seva és de fet extensible a molts dels representants del net.art, no únicament artistes sinó també teòrics (MANOVICH, 2003). Hem de lligar aquesta posició a l’esborrament de fronteres entre les diferents disciplines que convergeixen en el net.art, des del disseny de programes al disseny gràfic, per exemple i, alhora, a la mateixa difuminació en la que està debatent-se el concepte d’art últimament.

A internet, però, no es pot dir que hagi desaparegut total i completament l’etiqueta "Art". La mediació del que veiem ens ve donada pel link del qual venim quan accedim a una certa pàgina. El link del qual provenim és el que ens dona la pauta de la confiança que hem de dipositar en allò que veurem. JODI ho expliquen així:

"In the net it’s more which link you take before to get somewhere how you will think about that. That’s the same if you go to MACBA, it’s a building. Once you cross the building of Macba what you will see there is totally dependent of the label which says art." (9)

Amb tot, val la pena recordar que el rebuig al que hem anomenat l’etiqueta "Art" es pot trobar ja en les avantguardes històriques, desitjoses de trencar amb l’ensimismament del gènere, d’investigar nous camins i d’apropar d’alguna manera l’art a la vida.

Malgrat que al llarg de tot l’article les referències al reconeixement i fama de JODI són moltes, cal contextualitzar aquest fet dins de la situació general en què es troba l’art contemporani, i no oblidar que, tal com ho diu Laura Baigorri, el net.art no deixa de ser al capdavall inexistent per al gran públic:

"RP:¿Cuál crees que es la relación que tiene el net.art con el público en general, el público "no conocedor"?

LB: Prácticamente ninguna; Si todavía el videoarte, con más de 30 años de historia es desconocido, el net.art es "inexistente" para el gran público. Creo que cuando ven alguna obra en exposiciones lo consideran como un hecho insólito, pero desconocen que esta sea una disciplina más del arte.

RP:¿Cuál crees que es esta relación en el caso concreto de JODI?

LB: Incomprensión total, pero… ¿no es esto precisamente lo que pretenden?" (10)

Es diria que aquesta reacció del gran públic es pot extrapolar a tot l’art contemporani (HEINICH, 1998). Jorge Marzo ho comenta tot posant en evidència les posicions de les institucions culturals al respecte:

"JM: El problema del món artístic amb les institucions, no solament en el net.art sinó en general en el de la producció artística i cultural és que l’èxit de les coses es mesura per la quantitat de gent que visita els museus. El CCCB te moltíssima gent perquè pot dir que hi ha hagut 100 mil persones que han entrat al Sònar en tres dies. És el sònar una activitat interessant?, sí, molt bé, però es mesura en funció dels milers de persones que hi van. (…) El que passa és molt curiós perquè justament a través de la cultura digital i de la interactivitat han descobert una cosa fenomenal que és que la família van a apretar botons els diumenges. Si tu tens una instal·lació interactiva a un museu, -per sort hi han instal·lacions interactives a Barcelona- és normal, llavors la família va allà, apreta botons, els verds, els vermells, els nens juguen i és una cultura pròpia del museu de la ciència. La tecnologia i la interactivitat i fins i tot internet, ha esdevingut un model de relacions socioculturals entre els museus (les institucions culturals) i la gran massa de públic. (…) Llavors la interactivitat és un model de relacions culturals a través de les quals es legitima l’actuació de les institucions en general perquè la gent s’ho passa bé picant botons, no es tracta de que l’obra d’art -per exemple a internet és igual, no?- no passa per que pugui transmetre uns continguts, que pugui ser una cosa col·lectiva, que pugui fer certa crítica a l’entorn cultural, polític i social, sinó bàsicament és aquesta "ja finalment hem guanyat, la gent torna al museu" i això és una cosa obsessiva en els camps dels directors de museus, obsessiva; és una cosa bestial." (11)

El problema del desinterès / desconeixement del públic per l’art contemporani s’ha obviat doncs gràcies a la tan famosa interactivitat, entesa aquí com una interacció entre públic i institucions culturals limitada a uns reduïts marges que no van més enllà d’allò lúdic, és a dir, de la capacitat de tria entre botons verds o vermells. Els continguts, la visió crítica, la reflexió, el possible poder de decissió i d’acció han desaparegut completament.

En aquest sentit, és interessant veure com apareixen noves versions de la paraula interactivitat que en desenmascaren l’ús, potser per massa extensiu massa simplista, que se n’ha fet del seu significat. És evident que cal relativitzar la visió que primava la interactivitat com a una de les característiques fonamentals del net.art amb tot el que això comportava de desaparició de l’espectador com a tal, convertit, gràcies a la seva participació en l’obra, en co-autor. Reduint tot el tema a un simple joc, el de prèmer botons, J. Marzo ens alerta del perill de veure aquesta paraula com una solució a tot. JODI en tenen també una visió igualment crítica del mot:

"I heard someone say that interactivity is not about buttons and so on but about the person. The way they react to you, not the way they react to a button or a system or an action. The feedback, you can almost change the word interactivity for feedback of the public. (…) and we react to the public’s reaction" (12)

Finalment, quin és el rol de les institucions en l’entorn del net.art? Per les seves característiques d’inmaterialitat i atemporalitat, l’entrada del net.art al mercat de l’art sembla si més no difícil, tot i que no falta qui la vegi com a solució possible (ALGORA, 2003). En canvi, JODI, parlant del seu treball creuen important que no sigui vendible:

"For us it is also very important that it does not have an economic value because what happens with the net is industrialisation. Of course it is business, and to make net.art now is an interesting education because you can use it to make design for web sites or other related business activities. There is a market to be good in computers and we are absolutely allergic to that because we want to stay in the way that we learn what we need at the moment and then we learn something else like for a while we learn Director and we more or less stop when we want it and then we learn game modification. Because we think there is a really dirty mix between net.culture and net.business. (…) We are in the old fashioned way that we never did any commercial work." (13)

Sembla doncs que, fora del mercat de l’art tradicional, el net.art es troba inevitablement a les mans de les institucions que haurien d’encarregar-se de vetllar per la seva existència i conservació.

9. Conclusions

Podem dir que el rebuig inicial envers l’obra de JODI –que es reflecteix en algun dels episodis explicats- procedeix d’una part de la societat lligada al sistema de grans corporacions que dominen l’economia (i, especialment, l’economia de la indústria cultural) etc.. i per les quals JODI es percep com una amenaça. Per contra, l’admiració envers JODI procedeix, al començament, del seu cercle més proper que veu en ells l’experimentació i el descobriment al mateix temps que la gosadia de l’atac al sistema i fins i tot l’alliberament (recordem el to mesiànic de molts dels missatges de l’episodi ValueWeb).

No és fins més tard, més endavant en el temps, que les institucions tradicionals del món de l’art demostren poc a poc interés en el net.art i comencen a reconèixer noms, grans figures, entre els quals hi ha evidentment JODI. De totes maneres, cal tenir present que el seu procés de reconeixement ja havia nascut molt abans, dins el cercle restringit dels "entesos". Va ser, de fet, la consideració dels seus iguals la que va fer néixer aquest procés d’apreciació i posterior legitimació. Podríem extrapolar a aquest cas el desenvolupament de la meritocràcia tal com la descriu Castells dins el món acadèmic:

Así pues, la cultura de internet radica en la tradición académica de la investigación científica compartida, la reputación obtenida gracias al prestigio académico, la evaluación por parte de los colegas y la apertura y publicidad de las investigaciones, otorgando la consideración merecida a los autores de cada descubrimiento." (Castells, 2001:55)

En certa manera, el treball de JODI és un treball de recerca i de descobriment que podem equiparar al de la investigació científica, el qual és reconegut per part dels altres net.artistes amb la consideració merescuda.

A banda de perpetuar, fruit d’aquest procés i de manera sens dubte inintencionada, la figura tradicional de l’artista (contràriament al que se sol dir del mitjà com a promotor de la dissolució d’aquesta figura en la col.lectivitat, l’anonimat, la fusió amb el propi públic…) a banda d’això, JODI perpetuen també la noció tradicional d’art d’avantguarda: capdavanter en experimentació i descoberta del nou mitjà. Altra vegada, les referències a les avantguardes històriques no han sigut poques al llarg de totes les entrevistes i també les trobem en diverses crítiques especialitzades.

Podria ser que aquestes dues característiques hagin ajudat a fer més comprensible el treball de JODI per un públic de l’art tradicional, regit per les referències internes pròpies de la història de l’art i del món de l’art. Així ho veu Roberta Bosco:

"JODI, a pesar de ser extremadamente rompedores y de utilizar un lenguaje innovador y producir una poética totalmente original de ellos, realmente de tener una historia, un rollo y tal… han sido comprensibles para los mecanismos del mundo del arte, del sistema del arte y entonces, probablemente, no lo sé pero cuando hablamos con Stefano siempre pensamos que JODI serán de los que quedarán ¿no?… cuando miras las cosas con perspectiva, realmente, de todo esto, de todos sobre los que escribimos, de todos en los que pensamos, de todos los que nos gustan también ¿no?, realmente, dentro de 40 años y tal…? –o sea, todos ellos habrán contribuido a que pasara esto, ¿no?- Pero finalmente, ¿qué es obra realmente y cuál es artista? Y creo que si alguien quedará será JODI." (14)

La imatge a la que arribem a través de totes aquestes anècdotes ens parla d’hermetisme, d’inaccessibilitat, de perill hacker, d’enfant terrible, d’artistada, de genialitat, d’incomprensió, de fama i fans i de mite, de clàssics. Tot plegat no deixa de recordar-nos a moltes de les característiques tradicionalment adscrites a l’artista des de temps remots (WITTKOWER, 1985; KRIS i KURZ, 1982).

Això ho reconfirmen les entrevistes, en les que s’ha pogut notar també una percepció generalitzada de que, malgrat la novetat del medi i el trencament que pot representar la seva obra, JODI es perceben com una figura d’artista en majúscules, completament comprensible alhora fora del món del net.art és a dir, en l’entorn del món de l’art que podriem anomenar tradicional.

L’hermetisme es reflecteix clarament en la seva obra, com s’ha vist en l’anàlisi estètica del principi, per tractar-se d’una producció força autoreferencial i impenetrable. Ells mateixos reconeixen que els hi agrada el tipus de treball hermètic. La inaccessibilitat es veu també en la seva obra, frustrativa més que interactiva segons Laura Baigorri:

"El caso JODI no es interactivo, sino reactivo (acción –> reacción) y más concretamente "frustrativo". Ellos juegan a frustrar la interacción con el espectador." (15)

De totes maneres, la inaccessibilitat no només és fruit de la seva obra, sinó també de la seva actitud pública. El seu treball web és volgudament anònim, no hi trobarem biografies ni reculls de premsa. No trobarem indicatiu de país en la seves URL. El fet de ser cars a l’hora de concedir entrevistes, o el fet d’encriptar-ne les respostes com hem vist en l’anècdota de l’Esquerp, els fa encara més llunyans.

Aquesta distància (fins i tot, diriem, distància d’ells respecte a sí mateixos) és en part volguda, donat que no pretenen ser "doctors de la seva pròpia feina":

"90% of artists are very talkative, conceptual or writing about their work … but we are very old-fashioned, we are not in the style of these people who know much about their work. It is also an effort we do to not know about it. It is a bit like Surrealism because you don’t want to understand your own self…" (16)

El propi treball de JODI amb el codi i amb els virus així com la seva relació amb el món hacker els ha identificat una mica amb un perill. Un exemple primerenc del seu treball estava inspirat en el virus "Good Times", que havia estat distribuït per la xarxa a través del correu electrònic amb gran poder destructor. En aquest sentit, JODI es troba prop del que podríem anomenar hacker art, en el qual s’inspira la coneguda frase "We love your computer". Cal pensar que tot aquest entorn ha tingut el seu pes a l’hora de qualificar JODI de perillosos. Sens dubte és així com ho devia veure ValueWeb quan va decidir retirar la seva pàgina del servidor.

Per altra banda, Roberta Bosco analitza l’escena dels Webby sota la perspectiva d’enfants terribles:

"Era un poco esto, el stablishment de la cultura y todo esto a lo que ellos insultaban, ¿no? Entonces, siempre los artistas tienen este momento de rechazo y de enfant terrible"

Hem vist que certes actuacions seves, com la de "comunicar-se" mitjançant missatges encriptats són vistes com una artistada. Altres, com el discurs dels Webby, són considerades una genialitat. La mateixa anècdota de ValueWeb ens parla d’una incomprensió total per part de la societat respecte l’obra de JODI. (Cal esmentar que, en aquesta mateixa línia, feia pocs anys Yahoo! els havia denegat l’entrada sota la categoria Arts).

D’altra banda, però, dins un cercle potser més especialitzat, trobem una veritable devoció per JODI. No falten els seus fans, anònims o no, que podem rastrejar a traves dels missatges de solidaritat rebuts, per exemple.

Tampoc falta admiració dins del mateix entorn del net.art i els tributs al seu treball són molts. I al capdavall, no ha faltat tampoc el reconeixement per part de les institucions de l’art (del qual la seva elecció per participar en la Documenta X en va ser un pas clar).

Són considerats clàssics del net.art i són sovint comparats a grans artistes, des de Michelangelo a Duchamp, no tant per les similituds artístiques sinó pel mateix pes i reconeixement de l’artista. Diguem que més que una comparació és una equiparació als noms escrits en lletres d’or a la Història de l’Art: un dels espectres que genera l’apreciació de l’obra de JODI és la creació d’un mite. De fet, un mite ja vell i molt poc high-tech: El mite de l’artista genial, fascinant però alhora inaccessible; proper i distant. Incomprès i adorat al mateix temps.

10. NOTES

1. veure .

2. Entrevista amb Lidia Porcar, Jordi Martorell i Ignasi Deulofeu. Montblanc, 31 agost 2003.

3. El missatge i tota la posterior discussió generada es pot veure a http://oss.jodi.org/abuse/.

4. htttp://www.0100101110101101.org/jodi.org

5. gràfic extret de http://www.0100101110101101.org/home/gui/audience.html

6. Entrevista amb Lidia Porcar, Jordi Martorell i Ignasi Deulofeu. Montblanc, 31 agost 2003.

7. Entrevista amb Laura Baigorri, per escrit (e-mail), 02.08.03.

8. La història dels orígens del terme net.art està abastament referenciada. L’anècdota atribueix el naixement del mot a mans de Vuk Cosic, arrel d’un missatge electrònic rebut per ell cap al desembre de 1995 peró totalment indesxifrable degut a una incompatibilitat de software, en el qual, enmig de signes incoherents, només es podia llegir la paraula net.art. Vuk va quedar molt impressionat pel fet que la pròpia xarxa li proporcionés el nom per allò que estava fent i començà a usar i difondre el terme. Veure, entre altres, la història explicada a SHULGIN, Alexei: "net.art –the origin", a Nettime http://amsterdam.nettime.org/Lists-Archives/nettime-I-9703/msg00094.htmlen el que s’anticipa la pròpia importància de l’anècdota pel futur. Shulgin demana disculpes als futurs historiadors de l’art, donat que el text original del missatge rebut per Vuc Cosic s’ha perdut irremeiablement. Donant per descomptat que el futur voldrà tenir aquest document, s’anticipa una futura inclusió en la història en majúscules.

9. Entrevista amb JODI, Barcelona, 05.06.03.

10. Entrevista amb Laura Baigorri, per escrit (e-mail), 02.08.03.

11. Entrevista amb Jorge Marzo, Barcelona, 26.06.03.

12. Entrevista amb JODI, Barcelona, 05.06.03.

13. Entrevista amb JODI, Barcelona, 05.06.03.

14. Entrevista amb Roberta Bosco i Stefano Caldana, Castelldefels, 19.08.0.3

15. Entrevista amb Laura Baigorri, per escrit (e-mail), 02.08.03.

16. Entrevista amb JODI, Barcelona, 05.06.03 17. Entrevista amb Roberta Bosco i Stefano Caldana, Castelldefels, 19.08.03.

11. BIBLIOGRAFIA

ALBERICH, Jordi. En trànsit 7.0. Barcelona: FUOC, 2002.

ALGORA, Montxo. "Art Futura: present i futur de l’art digital". Artnodes. Barcelona, FUOC, 2003.http://www.uoc.edu/artnodes/esp/art/algora_entrev0503/algora_entrev0503.html.

BAIGORRI, Laura. Hipertexto "Net.art". Mediateca CaixaForum de Barcelona. http://www.mediatecaonline.net/mediatecaonline/STriaMat?termesel=netart|ES&ID_IDIOMA=es. Internet, 2002.

BAUMGAERTEL, Tilman. "Arte en Internet. Parte I", en Internet, 2000. http://www.internet.com.uy/vibri/artefactos/art_on_the_internet_1.htm.

BAUMGAERTEL, Tilman. "Arte en Internet. Parte II", en Internet, 2000.http://www.internet.com.uy/vibri/artefactos/art_on_the_internet_2.htm

BAUMGAERTEL, Tilman. "Amamos tu ordenador". Entrevista a JODI, en Internet, 1998. http://www.internet.com.uy/vibri/artefactos/jodi/jodi.htm .

BAUMGAERTEL, Tilman. "Rhizome.org: Interview with Jodi". http://rhizome.org/object.rhiz?2550. 19 Mayo 2001.

BLANK, Joachim. "What is netart ;-)?" http://www.irational.org/cern/netart.txt, en Irational y en nettime-ZKP4 http://www.ljudmila.org/nettime/zkp4/toc.htm . 1996.

BOSMA, Josephine. The interior of net art, a http://laudanum.net/cgibin/media.cgi?action=display&id=993983463.

BOSMA, Josephine. Between moderation and extremes: the tensions between net art theory and popular art discourse., a http://laudanum.net/cgibin/media.cgi?action=display&id=9609848.

BOSMA, Josephine. "Cómo experimentar el net.art" http://aleph-arts.org/pens/como_exp.html.

BOSMA, Josephine. "Por un net-art independiente. Una charla con JODI y Alexei Shulgin". http://aleph-arts.org/pens/indep.htm. Internet 1998.

BREA, José Luis. La era postmedia. Salamanca: Centro de arte de Salamanca, 2002

BROEGGER, Andreas. "Net art, Web art, Online art, net.art?" en ON OFF, diciembre 2000. http://www.afsnitp.dk/onoff/Texts/broggernetart,we.html.

CASACUBERTA, David. Creación colectiva. En internet el creador es el público. Barcelona: Gedisa, 2003.

COSIC, Vuk. "Net.art per se". http://www.ljudmila.org/naps/ .

CUBITT, Sean. Digital aesthetics. London: Sage, 1998

FERRER, Jaume y GOMEZ, David. "Arte, redes y cooperación" http://www.uoc.edu/web/esp/art/uoc/dgomez_jferrer0402/dgomez_jferrer0402.html . Mayo de 2002.

FULLER, Matthew. "Art meet Net, Net meet Art". http://www.tate.org.uk/webart/mat1.htm. Tate Gallery, 2000.

GALLOWAY, Alex. "(web)site-specificity)". [ foro sobre la·era·postmedia ] http://alepharts.org/epm/forum/galloway1.html. 1998.

GIANNETTI, Claudia (Ed.) Ars Telematica: Telecomunicación, Internet y Ciberespacio. Barcelona: L’Angelot, 1998.

GIANNETTI, Claudia. Estética digital: Sintopía del arte, la cinecia y la tecnología. Barcelona: L’Angelot, 2002 IPPOLITO, Jon "Cross Talk" Artbyte (New York) 1, no. 6 (February-March 1999), pp. 16-17 http://three.org/ippolito/home.html .

LUNENFELD, Peter (Ed.). The digital dialectic: new essays on new media Cambridge (Mass.): The MIT Press, 1999

MANOVICH, Lev The language of new media. Cambridge (Mass.): The MIT Press, 2001.

MANOVICH, Lev "Don’t call it art" a Nettime, 22 Sep 2003 http://amsterdam.nettime.org/Lists-Archives/nettime-l-0309/msg00102.html .

MIRAPAUL, Mathew, "Deliberately Distorting the Digital Mechanism", a New York Times, 21 abril 2003 http://www.nytimes.com/auth/login?URI=http://www.nytimes.com/2003/04/21/arts/design/21MIRA.html . http://www.0100101110101101.org/home/meta/press/nytimes_jodien.html.

PACKER, Randall. Net.Art as Theather of the Senses: An HiperTour of JODI and Grammatron. Internet 1998. http://www.archimuse.com/mw98/beyondinterface/bi_frpacker.html .

ROSS, David. "21 Distinctive Qualities of Net.Art" http://switch.sjsu.edu/web/ross.html .

SHULGIN, Alexei. "Net.Art. –the origin–" e-mail a nettime del 18 marzo 1997. http://www.internet.com.uy/vibri/artefactos/netarte.htm .

TEJERIZO, Fernando. "El net.art: la estética de la red" http://ALEph-arts.org/pens/tejerizo.html

TISMA, Andrej. "Web.art’s nature" http://members.tripod.com/~aaart/webartsn.htm. 1997.

V.V.A.A. Documenta X. Short Guide. Cantz, Ostfildern-Ruit ,1997.

WEIBEL, Peter i DRUCKREY, Timothy (Eds.) Net condition: art and global media. Graz, Autria: Steirischer HerbstKarlsruhe, ZKM and Media Cambridge, Mass.: MIT Press, 2001.

Documento publicado originalmente en Noviembre de 2004 en el Journal electrónico sobre arte, ciencia y tecnología ARTNODES, en http://www.uoc.edu/artnodes/cat/art/pages1004.html .

Ruth Pages Parra Universitat Oberta de Catalunya, UOC