Ciutats digitals intel-ligents: espais per a un desenvolupament social i econòmic sostenibles (página 2)

Per a aconseguir això, emprarem el concepte de governança (governance, en anglès). Segons la definició del PNUD (1997) la governança és

..l’exercici de l’autoritat econòmica, política i administrativa per gestionar els afers d’un país a tots els nivells. La governança engloba els mecanismes, processos i institucions a l’abast de la ciutadania i dels diferents grups per articular els seus interessos, exercir els seus drets legals, determinar les seves responsabilitats (obligacions) i dirimir les seves diferències.". És a dir, podem veure la governança com el conjunt de condicions necessàries per a desenvolupar d’una forma correcta i ordenada les accions col•lectives (Stoker, 1998), o també com el conjunt de regles i el taulell de joc on es fan servir per construir el consens necessari entre els diferents interessos (Hewitt, 1998).

Més enllà de certes interpretacions que redueixen el concepte de governança a un substitut de l’acció de govern, és a dir, a un retrocés en les atribucions i funcions de les administracions, hem de veure el concepte de governança com aquell que incorpora i complementa el de govern, perquè no només contempla la feina pròpia de l’Administració, si no que inclou la participació activa dels individus i dels grups. De fet, la literatura sobre governança parla de tres agents socials bàsics: l’Estat (entès com el conjunt d’Administracions i Institucions públiques a tots els nivells), el Sector Privat (especialment en la seva vessant com a generador de llocs de treball) i la Societat Civil que, a part d’aportar iniciatives pròpies, actua fent d’intermediari entre els altres dos i, parlant en termes culinaris, serveix per lligar-ho tot.

Un cop introduït el concepte, podem provar d’identificar allò que defineix una bona governança des del punt de vista del desenvolupament sostenible. Està clar que l’objectiu són una sèrie d’institucions, processos i mecanismes amb els que tothom s’hi senti prou còmode i que permetin localitzar els problemes, trobar solucions de consens i obtenir el compromís de les parts implicades per portar-les a terme (Lourenço,2002), però això no és gens senzill, quins requisits s’han acomplir per a aconseguir-ho?.

El PNUD (1997) en llista nou: Una participació el més amplia possible; l’aplicació estricta i imparcial de les lleis; la transparència informativa respecte a tots els processos i institucions; el sentit de la responsabilitat dels diferents agents davant del conjunt de la Societat; el màxim consens al voltant dels objectius que es persegueixen i de les polítiques que cal seguir per assolir-los; la equitat (especialment de gènere); eficiència i eficàcia en la utilització dels recursos per a satisfer les necessitats; i visió estratègica i a llarg termini del que vol dir Desenvolupament Humà Sostenible per part dels líders però també del conjunt de la Societat.

La pregunta és, llavors, la proximitat geogràfica afavoreix realment l’assoliment d’aquests requisits marcats pel PNUD?. És a dir, és més fàcil aconseguir una bona governança a un nivell local?. La resposta és clarament afirmativa. Si l’objectiu ha de ser el d’emprar els recursos existents de la manera més transparent, eficient i eficaç possible per a satisfer les necessitats presents i, alhora, no condicionar la seva possible utilització en el futur, s’han d’acomplir entre d’altres dos requisits: Per una banda un coneixement exhaustiu tant de les necessitats a cobrir com dels recursos, i de l’altra una visió a llarg termini associada a la solidaritat intergeneracional. La proximitat geogràfica afavoreix l’assoliment d’aquests dos requisits en el sentit de que resulta més fàcil avaluar i ponderar les necessitats i els recursos quan es fa des d’una perspectiva local i de que la complicitat amb les generacions futures i la preocupació pel llarg termini s’estableix millor si existeixen certa mena de lligams que, generalment, trobem associats al Territori (culturals, familiars, etc.).

Ja coneixem la relació existent entre desenvolupament sostenible i governança local, però, quin paper poden jugar les TIC en general i les CDI en particular en aquesta relació?. Els següents punts del present treball proven de donar resposta a aquesta qüestió a partir de l’anàlisi de l’impacte de les TIC en les comunitats off-line (existents fora del món virtual) i de la experiència que representen les xarxes ciutadanes que són, en definitiva, comunitats electròniques lligades al territori. A més, al darrer punt, veurem com a aquests dos conceptes també s’hi pot sumar el de la innovació, assimilant a les CDI el paper de sistemes d’innovació local i regional.

Incidència de les TIC en les comunitats no electròniques

Per entendre l’efecte de les TIC en les dinàmiques d‘una comunitat local començarem per definir el concepte de comunitat. Aquest concepte, tal i com s’ha entès tradicionalment, es basa en dues idees: Un fort sentiment de pertinença i de vinculació al grup i la existència de sòlids lligams emocionals entre els seus membres (Beaudoiun i Velkovska, 1999). Així, en una societat basada en comunitats definides d’aquesta manera, un individu es relacionarà principalment amb les persones que pertanyin al reduït nombre de grups circumscrits als diferents aspectes de la seva vida: El veïnat, l’entorn laboral, la família i amistats, per exemple. Aquests grups es basen, moltes vegades, en normes i estructures jeràrquiques ben definides i estàtiques (Wellman, Boase&Wenhong, 2002).

De forma contraria, l’ús de les TIC facilita l’establiment d’unes formes de contacte que han vingut a anomenar-se ‘dèbils’ (weak en anglès) entre persones de grups ben diferents i, fins i tot, entre persones completament desconegudes (a través de xats, per exemple). Tot i això, tampoc es pot afirmar que això sigui un efecte estrictament propi de les TIC ja que, com es diu a (Wellman, Boase&Chen, 2002), ‘La comunitat ja estava canviant abans d’Internet’. De fet, aquesta sensació de que la societat basada en comunitats estava en perill d’extinció ja es venia manifestant des de la Revolució Industrial, quan la proliferació de nous mitjans de transport i comunicació va facilitar la mobilitat i les relacions de mitja i llarga distància, incrementant els contactes entre persones de grups poblacionals diferents.

Aquesta altra mena de contactes, que no requerien lligams emocionals i per als que no existien unes regles preestablertes, van anar dibuixant (i ho segueixen fent) unes xarxes socials més marcades per la necessitat de comunicar-se amb altres individus amb característiques similars (de tipus professionals, d’edat o d’aficions, per exemple) que pel condicionant de la ubicació física de la persona.

De cara a poder abraçar aquestes noves formes de relació sense deixar de banda les clàssiques, sembla interessant fer una redefinició del concepte de ‘Comunitat’ en el sentit de considerar que aquesta és una xarxa de lligams interpersonals que proveeixen sociabilitat, suport, informació, cert sentiment de pertinença i una identitat social. Fent ús d’aquesta altra definició podem considerar com a comunitats certs grups socials creats al voltant d’eines telemàtiques com llistes de discussió, xats o portals temàtics que estan, generalment, deslligats del territori. Aquests grups, que anomenem Comunitats Virtuals, són objecte d’estudi des d’un punt de vista antropològic i sociològic des de ja fa alguns anys.

Però, seguint la línia d’aquest grup de treball, el que ens interessa analitzar és de quina manera aquesta mena de lligams que es donen a les comunitats virtuals poden ésser útils en aplicar-los a un lloc determinat. Per resoldre això ens plantejem la següent qüestió: Com afecta la irrupció de les TIC (entesa com a introducció ràpida més que com a introducció violenta) en el funcionament de les comunitats locals i regionals?, i més concretament, afectarà això a la participació i a la governança local i regional?.

Respecte a aquest punt, tot i el (encara) reduït nombre d’experiències engegades per estudiar l’efecte de les comunitats en línia (on-line) sobre les comunitats off-line, els darrers anys s’ha generat un extensa literatura teoritzant sobre aquest tema al voltant de dues posicions: La que argumenta que les TIC ens porten cap a l’aïllament social i que, fins i tot, amenacen la nostra integritat psicològica, i la que defensa que les interaccions ‘en línia’ reforcen la nostra connectivitat amb la resta del Món (Hopkins i Thomas, 2001). Per a fer-se una idea de la evolució d’aquest debat teòric es poden consultar les següents recopilacions: (Haythornthwaite i Wellman, 2002) i (Kraut i altres, 2002).

A la vista dels resultats d’alguns d’aquests escassos experiments relatius a l’efecte de les TIC sobre els patrons de relació dels individus, tant centrant-se en una comunitat concreta (el que detalla Hopkins a (2001)) com comparant de forma transversal diferents societats (Quan-Haase i Wellman, 2002), arribem a la conclusió que les TIC són una eina de comunicació més (encara que, això sí, molt poderosa), l’aprofitament de la qual depèn de les característiques de cada individu. Així, els individus o els col•lectius amb més facilitat per comunicar-se les fan servir com a complement o reforç d’altres instruments més ‘clàssics’ (trobades en persona, telèfon..) i, a l’altre extrem, els individus o col•lectius les persones o grups amb problemes per relacionar-se les usen com a substitutiu.

Aplicant això al cas que ens ocupa obtenim una primera conclusió interessant: Si volem que les CDI siguin un exemple d’aplicació de les TIC com a catalitzadores de processos constructors d’una bona governança local, col•laboratius i de participació, no n’hi ha prou amb educar els individus en els aspectes tècnics del seu ús, perquè això simplement servirà per a reproduir, probablement de manera accentuada, els patrons relacionals que caracteritzin al col•lectiu en general i als individus que el formen en particular. Cal acompanyar aquests processos d’alfabetització digital funcional amb accions per promoure entre la població valors com la solidaritat intra i inter generacional, la participació, la responsabilitat davant la resta de la Societat i la identitat local, i procurar l’adquisició de competències de les anomenades transversals, com són per exemple, el treball en equips multidisciplinars, la capacitat d’aprendre a aprendre, la creativitat, l’adaptació a noves situacions o el pensament crític.

Les Xarxes ciutadanes com a llavors de les Ciutats Digitals Intel•ligents

Podríem dir que un del puntals del concepte de CDI són les xarxes ciutadanes (el nom original és community networking). Segons la seva definició ‘clàssica’, les xarxes ciutadanes tenen dues vessants: Per una banda són associacions sense ànim de lucre, gestionades per col•lectius política i organitzativament neutrals, que tenen com a objectiu oferir i garantir l’accés a Internet a tots els ciutadans. Per l’altra són ‘ambients telemàtics’ vinculats a les comunitats locals i que es caracteritzen pels punts següents:

· Constitueixen nous espais públics, oberts, de comunicació entre els ciutadans d’una comunitat concreta. Podem entendre per ciutadà a tot individu pertanyent a un organisme, institució o Administració de la comunitat.

· Són llocs d’aprenentatge permanent sobre la Societat de la Informació.

· Van més enllà del simple WEB municipal. Són llocs de participació oberta dels ciutadans.

Hom considera que l’origen del que avui anomenem xarxes ciutadanes va ser el projecte Community Memory. Aquesta experiència duta a terme el 1972 a Berckeley, Califòrnia, va consistir en la instal•lació de terminals situats en llocs públics que permetien participar de forma anònima en debats (Sanromà, 1999). Aquesta iniciativa va esdevenir una mostra pràctica de que les TIC podien arribar a tenir un impacte social important, doncs en un moment en que amb prou feines s’entreveia la revolució que havien d’experimentar els anys següents, ja es podien fer servir per suportar experiències de comunicació en grup ‘many to many’ en contra del model de comunicació massiva tradicional ‘few to many’ (Serra, 1998).

Els successius avanços tecnològics en el camp de les TIC de finals dels setanta i tota la dècada dels vuitanta, van tenir dues conseqüències importants per a les primeres xarxes ciutadanes. Per una banda, van permetre un abaratiment dels equips necessaris per al seu funcionament i, per l’altra, van fer cada cop més palès el potencial com a eina social d’aquesta mena de tecnologia. Això va permetre la seva ràpida expansió per tota nordamèrica (primer als Estats Units i després a Canadà) gràcies a l’esforç d’una Societat Civil molt conscienciada amb la idea de la democratització d’Internet.

A Europa, tot i que a principis dels noranta van aparèixer els primers casos aïllats de xarxes ciutadanes, la seva generalització no es va produir fins a mitjans de la dècada, quan van sorgir una sèrie de projectes ben diferents, que anaven des dels més fidels als models originals americans fins a aquells fruit de la iniciativa de les administracions locals.

Actualment, l’efecte de les tres "grans amenaces" per a les xarxes ciutadanes (els problemes de finançament, la politització i la competència d’empreses privades (Odasz, F., 2004)), combinat amb els condicionants propis de l’entorn local i/o regional de cada cas (la vitalitat del moviment associatiu o la existència de recursos tècnics i humans suficients, per exemple), han anat dibuixant un interessant ventall d’implementacions del concepte de community networking que ens pot ensenyar moltes coses respecte a com s’hauria de materialitzar la idea de CDI i els problemes que es poden trobar.

Per altra banda, respecte al futur de les xarxes ciutadanes, quan ja ha passat una dècada des de la seva generalització, ens trobem en un moment de transició. Com deia el text de presentació del Primer Congrés de Xarxes Ciutadanes de Catalunya (celebrat el mes de març de l’any 2003): "Aquesta primera etapa ha conclòs. Els objectius plantejats inicialment s’han anat cobrint (…) Es hora de nous reptes.". La presència en aquest mateix congrés d’organitzacions vinculades a altres aspectes de l’aplicació de les TIC al desenvolupament local i regional, com són els telecentres i els vivers d’empreses, també és un indicatiu de la convergència de tots aquests diferents projectes TIC cap a una idea, un concepte que lliga les TIC amb el desenvolupament econòmic i social estretament lligat al Territori i per tant, segons el que hem vist al primer punt d’aquest treball, un desenvolupament social i econòmic més proper al concepte de desenvolupament sostenible. Aquesta idea cap a la que tendeixen els projectes TIC és equivalent al concepte de CDI tal i com es defineix en el document de presentació aquest grup de treball.

Així doncs, a la vista de la relació existent entre els conceptes de xarxa ciutadana i CDI, i tenint en compte allò que dèiem més amunt respecte a que cal tenir en compte les lliçons apreses al llarg de la vida de les primeres en un moment en que ens estem plantejant les segones, sembla adient posar de manifest alguna d’aquestes lliçons que poden ésser importants des del punt de vista de la promoció del desenvolupament sostenible:

· Una CDI ha de ser un projecte comú en el que participin les Administracions, la Societat Civil i el sector privat, de manera que es doni peu a una veritable governança tal i com l’hem definida en el primer punt. Les experiències que exclouen a les administracions i al sector privat, per exemple, acaben en molts casos enfonsant-se per falta de finançament, i algunes de les desenvolupades i liderades exclusivament des de l’Administració han fracassat perquè estaven ‘pensades pels ciutadans però sense els ciutadans’ (Serra, 2004).

· Seguint amb aquesta idea expressada per Serra de la necessitat de construir les CDI de ‘baix cap a dalt’ i no a l’inrevés, i insistint en la relació entre sostenibilitat i proximitat, és important remarcar la estreta relació que ha d’existir entre les ciutats digitals intel•ligents i el territori que les circumscriu i els dona una identitat. Es poden trobar exemples de projectes realitzats sota la denominació de Community networking que no acompleixen aquest requisit perquè s’han organitzat des de lluny (a vegades, fins i tot, des d’un altre país) i s’han entregat ‘claus en mà’ a les comunitats o a les administracions locals, sovint aplicant plantilles i/o estructures estandaritzades i sense tenir en compte aspectes tan evidents com el grau d’alfabetització digital de la població o la penetració real dels serveis TIC. Aquesta mena d’iniciatives no tenen cap possibilitat d’èxit, de seguida són abandonades per la comunitat perquè no s’hi sent vinculada i, evidentment, no contribueix en res al desenvolupament sostenible, perquè implica el malbaratament d’uns recursos que s’han usat per satisfer unes necessitats inexistents o mal definides mitjançant uns procediments completament aliens a la realitat local.

· Moltes xarxes ciutadanes van arrencar com a iniciatives de persones amb formació tècnica en TIC convençudes de les possibilitats socials d’aquesta mena d’eines i de la necessitat d’apropar-les a tota la població. A la vista dels resultats, es fa evident la necessitat de fomentar aquesta faceta dels professionals TIC que va més enllà dels aspectes purament tècnics, i els converteix en veritables agents dinamitzadors dels processos que han de constituir la base d’una CDI (Gurstein,2003). Per a fer això, és necessari intervenir en els plans d’estudi que regeixen la formació d’aquesta mena de professionals per a incloure-hi aspectes relacionats amb els impactes socials de les TIC, tal i com exposa el professor Fernando Sáez a (2004) i com també s’expressa, tot i que referint-se als ensenyaments tècnics en general, a (Carrés i altres, 2004).

Les Ciutats Digitals Intel•ligents com a sistemes locals/regionals d’innovació sostenible

En general associem el terme innovació amb canvi ràpid, idees fresques i trencadores i grans ciutats. A primera vista, aquestes imatges poden semblar contràries a d’altres que entenem vinculades a la Sostenibilitat, com ara la conservació de la diversitat cultural i del Medi Ambient i el desenvolupament equilibrat del territori. De fet, durant una conferència impartida a Tarragona aquest mateix any sobre innovació i territori (Castells, 2004) el professor Manuel Castells, reconegut expert a nivell mundial en àmbits com la innovació i desenvolupament regional, responent a vàries preguntes del públic, va reconèixer la necessitat de controlar i contrarestar els efectes negatius que pot generar l’activitat innovadora en termes d’agreujament de diferències socials i incidència ambiental.

Llavors, la innovació i el desenvolupament sostenible són dos conceptes necessàriament contraposats?. Tot el contrari, el repte d’assolir un desenvolupament sostenible ens imposa realitzar avanços enormes en matèries que van de la eficiència energètica i la minimització de residus a noves formes d’organització social més participatives, passant per la redefinició de les relacions entre la economia i el territori. Totes aquestes grans passes endavant requereixen, donada la seva importància i urgència, una forma d’innovar qualitativa i quantitativament molt superior a la que estem acostumats actualment (Weaver et al, 2000).

Aquesta nova forma d’innovar hauria de superar les limitacions del model actual, que són una visió a molt curt termini (imposada per una política d’inversió que redueix el temps de recuperació del capital i busca la minimització del risc) i una excessiva compartimentació i especialització (fruit d’un major preocupació per fer petites millores en tecnologies ja existents que per treballar en tecnologies noves que requereixin nous punts de vista i un treball plurisdisciplinar). (Weaver et al, 2000).

Per altra banda, com que la sostenibilitat implica una major consciència del territori i de les necessitats, recursos i impactes generats a nivell local i regional, una forma d’innovar orientada cap a la sostenibilitat ha de seguir aquesta premissa, organitzant-se al voltant de sistemes d’innovació local i regional.

Tot i això, no hem de confondre la orientació local o regional amb l’ostracisme. L’aïllament té, especialment a mig i llarg termini, efectes negatius pel desenvolupament en general i pel sostenible en particular, i això és, tornant al tema que ens ocupa, una cosa especialment important a tenir en compte en el cas de la informació. Per exemple, és clar que les dades corresponents al desenvolupament de qualsevol millora en un procés productiu, o els resultats obtinguts en una nova experiència de democràcia participativa no poden quedar tancades a la regió on s’han generat, però també és cert que generalment les solucions no es poden aplicar de la mateixa manera a tot arreu, com ja deia Paulo Freire referint-se a la situació del Brasil postcolonial a (Freire, 1978)). S’ha de saber com traduir cada cosa a la situació local o regional concreta, aplicar-la per obtenir-ne beneficis propis i, potser, exportar solucions originals que se’n derivin.

Resumint, els processos innovadors compatibles o orientats cap al desenvolupament sostenible haurien de donar-se en el si de sistemes locals o regionals connectats entre ells en forma de xarxes d’intercanvi d’informació. Aquests sistemes fortament vinculats al territori els formarien grups de treball pluridisciplinars amb participants provinents no només d’àmbits clàssics de recerca, com ara la Universitat, si no també de les Administracions, la Societat Civil i les empreses, de manera que s’assegurés una visió el més àmplia possible tant de les problemàtiques a resoldre com dels recursos disponibles per a fer-ho.

Aquest plantejament ens retorna a les idees exposades als punts anteriors respecte a la governança local i les xarxes ciutadanes. De fet, assumint novament la CDI com a evolució de les xarxes ciutadanes, veiem que les primeres podrien realitzar la funció de sistemes innovadors locals organitzats al voltant de grups que farien servir les eines TIC per a treballar en entorns col•laboratius i comunicar-se amb altres grups similars d’arreu del món.

Per a il•lustrar aquesta relació entre els conceptes d’innovació i ciutat digital intel•ligent sembla interessar comentar els treballs d’Artur Serra i Susana Finquelievich. Segons aquests autors, els sistemes d’innovació local basats en les TIC serien el resultat d’integrar els centres de generació d’innovació (universitats i instituts de recerca), les empreses i les administracions locals a les xarxes ciutadanes existents, de manera que les possibilitats d’aquestes últimes com a entorns de participació i difusió d’informació fessin de catalitzadors per convertir tota l’àrea avarcada en un medi innovador segons la definició que en fa, entre d’altres, Manuel Castells (Castells, 2004) (Castells, 1995).

Artur Serra, expert català en aspectes socials de les TIC i un dels pioners de les xarxes ciutadanes a Catalunya, fa un pas més i, en un article recent (Serra, 2004), vincula aquest procés d’apertura de les xarxes ciutadanes a tota la Societat amb l’actual explosió de sistemes tecnològics oberts en el camp de les TIC, del que Internet, Linux i la computació distribuïda en són els exponents més representatius.

Finquelievich, per la seva banda, aporta un punt de vista molt sociològic quan fa la següent definició de ciutat digital:

El propósito final es el de contribuir a crear espacios de oportunidad, tanto físicos, institucionales o digitales, que posibiliten la concretización de las iniciativas creativas de los actores sociales que determinan la evolución de la vida cotidiana y el desarrollo del futuro de las ciudades. (Finquelievich, 2003b).

No es pot passar per alt que, tant l’al•lusió de Serra als sistemes oberts com la definició de Finquelievich, posen de manifest una voluntat de democratització dels recursos i de les oportunitats per a elaborar solucions que satisfacin necessitats (en definitiva, els processos d’innovació) i, segons vèiem al principi d’aquest treball, això és un requisit indispensable per a l’assoliment d’un desenvolupament sostenible.

Per a aprofundir més en aquesta idea hem de fixar-nos en conceptes com el d’Innovació pel desenvolupament (Finquelievich, 2003b) i el de Sistemes d’Innovació Comunitària proposat per Gurstein (2003a). Aquests conceptes expliquen, precisament, el canvi d’orientació que han de fer les comunitats locals i regionals cap a les ciutats digitals, és a dir, cap a una forma de desenvolupament basat en la innovació i la gestió de coneixement, no només des d’una perspectiva econòmica si no també social i cultural. L’últim paràgraf de (Serra, 2004) il•lustra perfectament aquesta idea:

La primera ciudad que se embarque en el diseño de si misma como ciudad-laboratorio digital marcarà un antes y un después en la construción de la nueva Sociedad del Conocimiento y puede coger una ventaja competitiva respecto a otras ciudades semejante a la que Manchester o Barcelona tuvieron en la naciente era industrial.

Conclusions

En aquest article hem argumentat que les Ciutats Digitals Intel•ligents, com a fenomen definit per l’aplicació social de les TIC i el seu caràcter local, podrien jugar un paper molt important en l’assoliment d’un desenvolupament socio-econòmic sostenible.

Per una banda, hem relacionat les CDI amb el concepte de governança o, més exactament, amb el de bona governança local (des del punt de vista del desenvolupament sostenible). Per a establir aquesta relació i obtenir alguns requisits que hauria d’observar un projecte de CDI en aquest sentit, ens hem analitzat bibliografia referent a l’impacte social produït per les TIC en comunitats lligades al Territori i a les experiències de community networking (o xarxes ciutadanes) dutes a terme especialment durant la dècada dels noranta.

Finalment, sense deixar de banda la vessant social del desenvolupament però aprofundint una mica en la econòmica, hem proposat la possibilitat de convertir les CDI en peces clau d’un plantejament de la innovació orientat cap a la sostenibilitat, basat en un conjunt de sistemes d’innovació locals i regionals interconnectats formats per grups de treball pluridisciplinars amb participants provinents no només d’àmbits clàssics de recerca, si no també de les Administracions, la Societat Civil i les empreses, de manera que s’assegurés una visió el més àmplia possible tant de les problemàtiques a resoldre com dels recursos disponibles per a fer-ho.

Com a conclusió general del treball presentat, i més enllà de les qüestions concretes tractades, volem posar de manifest respecte a l’impacte social de les TIC en general quelcom semblant a allò que diu respecte d’Internet Doug Schuler a (2001), quan afirma que aquells que creuen que Internet és inherentment democràtica i que la seva continuada penetració al món garanteix, per si mateixa, la victòria de la Democràcia sobre la Tirania, estan terriblement equivocats. Tots plegats som conscients de que les TIC són eines d’acció social molt poderoses i que, per tant, projectes com les CDI ben orientats poden assolir grans resultats en termes de participació ciutadana, cohesió social i lluita contra les desigualtats, tots ells requisits vitals per a aconseguir un desenvolupament veritablement sostenible; però també hem de ser conscients de que, precisament degut a aquestes enormes potencialitats de les TIC, els resultats d’aquesta mena de projectes poden ser dramàticament oposats als desitjables, de manera que les TIC siguin emprades per a discriminar, sotmetre i explotar.

Referències

· A. ARENAS, L. DANON, A. DÍAZ-GUILERA, P.M. GLEISER, R. GUIMERÀ. (2003).Community analysis in social networks . Article publicat a la revista Physical Review E, vol 68 065103 (R).

· BEAUDOUIN, V., VELKOVSKA, J. (1999). The Cyberians: an empirical study of sociality in a virtual community. Article presentat al Esprit i3 Workshop on Ethnographic Studies in Real and Virtual Environments:Inhabited Spaces and Connected Communities. Edinburgh.

· CARRÉS, J.,LOZANO, S., CRUZ, Y., RÍOS, L., LÓPEZ, M., 2004, "Les accions del sistema universitari català per a la formació integral de l'enginyeria en un món global", ponència a presentar al II Congrés d’enginyeria en llengua catalana.

· CASTELLS, M. (1995); HALL, P. Tecnópolis del Mundo: La formación de los complejos industriales del siglo XXI. Alianza Editorial. Madrid.

· CASTELLS, M. (2004). Societat del coneixement: Innovació, coneixement i desenvolupament local i regional. Conferència pertanyent al cicle Fem empresa, fem territori organitzat per la Fundació Caixa Tarragona.

· FINQUELIEVICH, S. (2003). Desarrollo local y medios innovadores en la Sociedad del Conocimiento: Las áreas no metropolitanas. Ponencia presentada a la Cimera Mundial de les Ciutats i les Autoritats Locals sobre la Societat de la Informació. Lyon, 4 i 5 de desembre.

· FINQUELIEVICH, S. (2003b). Ciudades digitales: Instrumentos para la innovación y el desarrollo. Ponència presentada a les Jornades Digital cities: Un nou model convivencial de ciutat. Barcelona, 15-16 de desembre.

· GURSTEIN, M. (2003). Community Innovation Systems and the Chair in the management of Technological Change. A slution for a Community Being Left Behind?. Adaptació de Gustein, M. (2001) ‘Forging Community Innovation with Information and Communications Technology: Universities, Research and Economic Development in a Remote and Rural Community; The Universiyt College of Cape Breton Chair in the Management of Technological Change as a Catalyst for Change in a Lagging Region, UCCB Press, Sydney.

· HAYTHORNTHWAITE, C., WELLMAN, B. (2002). The Internet in Everyday Life: An Introduction. Capítol del llibre dels mateixos autors The Internet in Everyday Life . Oxford:Blackwell.

· HOPKINS, L. i THOMAS, J. (2001). E-social capital: Building community through electonic networks. Article pertanyent al material del projecte ‘Wired High Rise Project’ del Institute for Social Research at Swinburne University (Austràlia).

· KRAUT, R., KIESLER, S., BONEVA, B., CUMMINGS, J., HELGESON, V. i CRAWFORD, A. (2002). Internet Paradox Revisited. Article publicat al Journal of Social Issues, núm. 58, pàg. 49-74.

· ODASZ, F. (2004). The Good Neighbor's Guide to Community Networking. Treball publicat al WEB .

· PARK, H. (2003). Hyperlink Network Analysis:A New Method

for the Study of Social Structure on the Web. Article a la revista Connections. 25(1), pàg. 49 a 61.

· PUTNAM, R. (1995). Tuning in, tuning out: The strange disappearance of social capital in America. Political science and politics, 28,4: pàg. 664 a 683.

· QUAN-HAASE, A., WELLMAN, B. (2002). How does the Internet Affects Social Capital. Capítol recollit al llibre IT and Social Capital.

· SANROMÀ, M. (1999). Las Redes Ciudadanas; pasado y presente. Article publicat a la publicació La Factoría, núm. 8, febrer de 1999.

· SAENZ, F. (2004). Más allá de Internet: La red Universal digital. Editorial Centro de Estudios Ramón Areces. Madrid.

· SERRA, A. (1998). Las redes ciudadanas: ¿Qué son, cómo funcionan?. Ponència presentada al 1er encuentro sobre Redes Ciudadanas en España, setembre.

· SERRA, A.(2004). Ciudades Abiertas. Siguiente generación de ciudades digitales. Article publicat a la secció d’articles de Bcnet, la xarxa ciutadana de Barcelona.

· SCHULER, D. (2001). Computer professionals and the next culture of democracy. Fracgment publicat a Communications of the ACM del llibre New Community Networks: Wired for change.

· WEAVER, P.; JANSEN, L.; VAN GROOTVELD, G.; VAN SPIEGEL,E.; VERGRAGT, P. (2000). Sustainable Technology Development. Greenleaf Publishing. Amsterdam.

· WELLMAN, B., BOASE, J., WENHONG., C. (2002). The networked Nature of Community: Online and Offline. Article publicat a la revista IT & Society, Vol. 1, Is. 1.

Licencia de Reconocimiento-No ComercialEstos contenidos son Copyleft bajo una licencia de Creative Commons. Pueden ser distribuidos o reproducidos, mencionando su autor, siempre que no sea para un uso económico o comercial. No se pueden alterar o transformar, para generar unos nuevos.

Sergi Lozano Pérez

"Este artículo es obra original de Sergi Lozano Pérez y su publicación inicial procede del II Congreso Online del Observatorio para la CiberSociedad: http://www.cibersociedad.net/congres2004/index_es.html