Deduïm per tant que la diferència més important resideix en la voluntat que tenen el Déu enganyador o el Geni Maligne de fer-nos caure en l"error, estant el primer exempte d"aquesta intenció, i tenint el Geni Maligne aquesta prioritat.
2a Meditació
Com aconsegueix Descartes superar el dubte del geni maligne?
La sortida o la superació del dubte del geni maligne es troba en la recerca d"una veritat que no es pugui posar en dubte de cap de les maneres, una veritat que serveixi com a suport, estable i ferm.
Per trobar aquesta veritat Descartes inicia el procés de dubtar d" absolutament tot, amb l"esperança de trobar en algun moment quelcom que no es pugui dubtar ("Penso que estic mancat de sentits. Crec que el cos, la figura, l"extensió, el moviment i el lloc no són altra cosa que ficcions del meu esperit. Què podré considerar, doncs, com a verdader? Potser, només que al món no hi ha res de cert 249").
Dubtant de tot, arriba un punt on s"adona que si dubta, necessàriament ha d"existir, essent ell el subjecte que dubta. Arriba així al "cogito, ergo sum". Malgrat tot s"adona que el geni maligne també el condueix a dubtar d"aquest principi. Descartes el resol formulant el raonament que encara que el geni maligne el vulgui enganyar, a qui vol enganyar és a ell, i si l"enganya és perquè existeix, encara que sota l"engany.
Quina era l"antiga opinió cartesiana en relació a l"ànima? Per què la rebutja ara?
En una primer moment, Descartes entenia l"ànima coma una cosa "extremadament rara i subtil" que tenia atribuïdes accions com nodrir-se, caminar, penar i sentir.
Davant de la intervenció del geni maligne, Descartes es veu obligat a qüestionar els atributs que havia donat a l"ànima per veure si n"hi ha cap que pugui ser rebutjat
Primer es refereix a nodrir-se i caminar, i en dedueix que de fet ambdues accions necessiten d"un cos per dur-se a terme. Tot seguit qüestiona la capacitat de l"ànima de sentir i altre cop n"exigeix la presència d"un cos. Així doncs aquests atributs finalment no pertanyen a l"ànima.
Per últim, Descartes planteja la capacitat de pensar i troba aquest atribut com element inherent a l"anima. ("Un altre és pensar, i trobo aquí que el pensament és un atribut que em pertany; només ell no pot ser separat d mi" 339)
Què vol dir que el jo és una cosa que pensa? En tot cas, el pensament es limita només al seu aspecte racional?
El Jo és una cosa que pensa en tant que es a partir d"aquesta capacitat com es dedueix la seva existència. Aquest Jo, és una substància que es planteja la veracitat de tot allò que l"envolta dubtant de tots aquells coneixements prèviament adquirits.
Però aquest pensament no es limita només a l"àmbit racional sinó que també inclou el sentir, voler, negar i afirmar, desitjar, etc.
Com es pot comprendre el que és un tros de cera? Per què no es pot comprendre ni amb els sentits ni amb la imaginació?
Un cop s"ha assegurat la existència del "jo que pensa", Descartes proposa considerar l"existència o la concepció del món exterior, sensible, i per fer-ho es serveix d"un exemple senzill i proper: analitzar la percepció que tenim d"un tros de cera acabat de treure del rusc.
Segons Descartes, els sentis ens informen d"uns sèrie de qualitats tal com el gust, l"olor, el color, la forma, el so, el tacte, la grandària ("no ha perdut la dolçor de la mel que contenia, conserva encara una mica d"olor de les flors de les quals ha estat recollida; el seu color, la seva figura, la seva magnitud són aparents; és du, fred, manejable, i si el colpegeu, produirà algun so"447) .
Aquestes qualitats però són aparents, ja que estan sotmeses al canvi físic, com s"exemplifica al apropar el tros de cera a la calor, que les fa canviar.
Així doncs, tota la informació que ens ha proporcionat els sentits no pot designar que és realment el tros de cera, ja que encara que els aspectes sensibles canviïn, el tros de cera continua sent el mateix element només que es manifesta d"una altra manera.
El coneixement de la cera no prové per tant dels sentis, ni de la imaginació ja que es pot considerar que la cera pot adoptar formes infinites que la imaginació no pot captar.
Finalment, Descartes arriba a la conclusió que el coneixement del tros de cera ha des ser exclusivament racional, es a dir, fent ús de la ment, amb l"enteniment.
La ment ens permet concebre el que és realment la cera: una substància independent dels accidents als que és sotmesa.
Per què el coneixement del que sigui la cera ens demostra que és més fàcil conèixer el jo/ànima que les coses materials?
De l"exemple del tros de cera es deriva la conclusió que els cossos no són coneguts per els sentits sinó per la raó, per l"enteniment i així les idees és fan més clares i evidents a través de la ment.
Aquestes qualitats que permeten el coneixement de la cera, són alhora molt més afins a l"anima que a les coses materials, ja que la primera no té interferències sensorials que puguin conduir a una mala interpretació del que realment és aquesta substància. Per contra, les coses materials són conegudes en un primer moment per els sentits, que com s"ha dit abans, no proporcionen una idea clara de la realitat del cos sinó que proporcionen un coneixement superficial, variable.
3a Meditació
Per què Descartes necessita provar que hi ha un Déu i no és enganyador?
Segons Descartes, fins que no es provi l"existència de Déu i que aquest no té com a objectiu enganyar-nos, no es pot estar segur de res excepte de l"existència del subjecte, que fins ara es l"única veritat que no es pot sotmetre al dubte.
Per el filòsof l"existència del Déu enganyador suposaria posar en dubte nocions que en un primer moment poden semblar del tot evidents, com ara els coneixements matemàtics. Mentre no s"asseguri l"existència d"un Déu no enganyador no es por estar segur de res, excepte el cogito.
"…haig d"examinar si hi ha un Déu, tan aviat com se me"n presentarà l"ocasió; i, si trobo que n"hi ha un, haig d"examinar també si pot ser enganyador:perquè sense el coneixement d"aquestes dues veritats no veig pas com podria ser mai cert d"alguna cosa"667.
Quina és la crítica que es fa a les idees adventícies? En relació a la crítica, quina distinció es fa entre natura (inclinació natural) i llum natural?
Descartes distingeix tres tipus d"idees: les innates, que semblen ser naturals, inherents en el subjecte; les fictícies, que són aquelles creades artificialment; i finalment les adventícies, que es formen a partir de la informació que rebem dels sentits i que no depenen de la nostra voluntat.
Aquestes últimes idees, comporten per el seu origen sensorial un elevat grau de dificultat alhora de donar-les com a verdaderes o reals, ja que com hem dit abans, els sentits, fàcilment ens poden conduir a l"error.
La natura, tendència innata i involuntària a creure en aquestes idees sensibles ha d"estar reprimida per la llum natural que a diferència de la natura, és la facultat de judici, és a dir, de valorar aquesta idea i deduir-ne raonablement la veracitat.
Quines són les dues proves que utilitza Descartes per demostrar a posteriori o segons el principi de causalitat l"existència de Déu?
Descartes enuncia en la tercera meditació dos arguments per provar l"existència de Déu que es deriven d"un únic principi: observant els efectes que es produeixen a partir de la intervenció Déu en el món, es a dir les causes que comporten la seva existència, a posteriori.
El primer argument es basa en el fet que la idea que té el "jo" d"infinitud sent aquest finit, exigeix d"alguna cosa infinita (Déu) que hagi col·locat la idea d"infinitud en mi.
Per tant es considera a Déu com a causa de la idea de Déu en el "jo", ja que aquest Jo per sí sol, al ser finit, no la pot haver elaborat la idea de Déu, que correspon a la perfecció. "Com seria possible que jo pogués conèixer que dubto i desitjo, és a dir, que em manca alguna cosa i que no soc pas del tot perfecte, si no tingués en mi cap idea d"un ésser més perfecte que el meu?1009"
El segon argument considera a Déu el creador d"aquest Jo que té la idea de Déu, es a dir, jo no puc ser causa de la meva pròpia existència, ja que m"hauria fer perfecte i per tant es necessita de l"existència d"un Déu que m"hagi creat, a mi i a totes les altres coses imperfectes. "Si jo mateix fos l"autor del meu ésser, certament no dubtaria de cap cosa, no concebria més desitjos, i en fi, no em mancaria cap perfecció 1102"
Què vol dir que la idea de Déu és innata?
Descartes proposa examinar l"origen d"aquesta idea de Déu, descartant en primer lloc que provingui dels sentits (no és adventícia,) ja que no hem vist, tocat, escoltat mai a Déu i desprès negant que pugui ser fruit d"una producció de la ment (no és fictícia) ja que no tenim la capacitat de modificar la idea.
Conseqüentment se"n deriva la necessitat de que la idea de Déu sigui innata, que es trobi en nosaltres des les moment en que varem ser creats i que no l"hàgim adquirit a partir dels sentits o elaborat per nosaltres mateixos .
4a Meditació
Per què Déu no pot ser la causa dels meus errors?
Es considera a Déu com un ésser infinit, perfecte, bo, i per altra banda, la intenció d"engany, la maldat, va lligada a la imperfecció. Així, evidentment, és impossible que Déu sigui la causa dels meus errors si és d"una bondat infinita.
De Déu, el "jo", n"ha rebut la capacitat de judici, que usada de manera correcta no condueix per si mateixa a l"error. El problema resideix en la finitud que, com a éssers imperfectes, tenim respecte aquesta facultat. L"error per tant no pot dependre de Déu, sinó que és un defecte que es deriva de la capacitat finita que té el "jo" per diferenciar que el que és verdader i el que és fals.
Què vol dir que l"error es produeix per la combinació entre l"enteniment o la voluntat per si mateixos?
Descartes diferencia com a elements que permeten el coneixement l"enteniment i la voluntat.
El primer, l"enteniment, consisteix en la capacitat de conèixer i la voluntat, és el poder d"elegir alguna cosa com a certa o falsa.
L"enteniment és finit, mentre que la voluntat, o lliure albir, es qualifica com infinita. L"enteniment per sí sol no ens pot conduir a l"error ja que no es per ell com s"afirma o es nega quelcom, però tampoc la voluntat, al ser una capacitat que s"ha rebut de Déu i que és perfecta, pot conduir-nos per ella mateixa a l"error.
L"error es deriva de fet, per la descompensació entre la finitud de l"enteniment i la infinitud de la voluntat.
La voluntat, el judici, no es conté en els límits que marca l"enteniment, per tant va més enllà d"allò que es coneix i això inevitablement condueix a l"error i les equivocacions ("essent la voluntat molt més ampla i extensa que l"enteniment, no la continc en els mateixos límits, sinó que l"estenc també a les coses que no entenc1465")
Quan cal recórrer a la indiferència (dubte metòdic) per tal d"evitar l"error?
Per evitar l"error, Descartes proposa suspendre el judici, es a dir, mantenir una actitud indiferent davant no només aquelles coses que no coneixem ( a les que l"enteniment no pot arribar) sinó també davant aquelles que no se"ns presenten del tot clares perquè només podrem arribar en aquestes últimes a conjetures o suposicions.
Per tant, abstenir-se a donar judici davant el que no es pot donar com a segur suposarà una garantia per evitar l"error.
Mentre estem en el dubte metòdic però, no quedem com l"Ase de Buridán, sinó que adoptem el que s"anomena moral provisional, és a dir, prenem les decisions segons el que ens dicta el sentit comú.
5 preguntes optatives
1era Meditació
3. Quina diferència hi ha entre el Déu enganyador i la hipòtesi del geni maligne?
2ona Meditació
5. Per què el coneixement del que sigui un tros de cera ens demostra que és més fàcil conèixer el jo/ànima que les coses materials?
3era Meditació
2. Quina és la crítica que es fa a les idees adventícies? En relació a la crítica, quina distinció es fa entre natura i llum natural?
3. Quines són les 2 proves que utilitza Descartes per demostrar a posteriori o segons el principi de causalitat l"existència de Déu?
4ta Meditació
3. Quan cal recórrer a la indiferència per tal d"evitar l"error?
Autor:
Eugenia Prados
| Página siguiente |