Contextualització, representants i idees principals
Entenem per biotip aquell tret físic observable i que es pot mesurar que tot individu reflexa en la seva estructura corporal.
Així doncs, parlem d"un conjunt d"aspectes físics que conformaran les diferents constitucions que distingiran els éssers humans.
A partir d"aquests trets generalitzats en estereotips s"han fet diversos intents per definir la personalitat dels subjectes a partir d"aquests, és a dir, associar un aspecte físic determinat a una "manera de ser", a un temperament.
L'estudi del temperament es remunta als temps de Hipócrates (Cos 460 a.C. – Larissa 355 a.C.), pare de la medicina. Ell, tot separant aquesta ciència de la religió, elaborà un seguit de tractats on exposa les seves teories.
Abans d'ell, Empédocles, segle V abans de Crist, havia formulat una teoria segons la qual tot en la naturalesa es compon de quatre elements: aire, terra, foc i aigua.
Hipócrates, basant-se en la teoria de Empédocles i aplicant-la a l'home diu que està compost de quatre humors que són reflex dels quatre elements del món, doncs l'home és un reflex petit de la naturalesa.
En essència, aquesta teoria manté que el cos humà està ple de quatre substàncies bàsiques, cridades humors (líquids), l'equilibri dels quals indica l'estat de salut de la persona. Així, totes les malalties i discapacitats resultarien d'un excés o un dèficit d'algun d'aquests quatre humors. Aquests van ser identificats com bilis negra, bilis, flegma i sang. Tant grecs i romans com la resta de posteriors societats d'Europa occidental que van adoptar i van adaptar la filosofia mèdica clàssica, consideraven cadascun dels quatre humors augmentava o disminuïa en funció de la dieta i l'activitat de cada individu. Quan un pacient sofria de superàvit o desequilibri de líquids, llavors la seva personalitat i la seva salut es veien afectades.
A aquests quatre humors corresponen quatre temperaments de la manera següent:
El colèric s'excita fàcil i fortament; se sent impulsat a reaccionar immediatament; la impressió queda per molt temps en l'ànima i fàcilment condueix a noves excitacions.
El sanguini, així com el colèric, s'excita fàcil i fortament, sentint-se així mateix impulsat a una ràpida reacció; però la impressió s'esborra després i no queda molt temps en l'ànima.
El malenconiós s'excita bé poc davant les impressions de l'ànima; la reacció o no es produeix en ell o arriba després de passat cert temps. Les impressions, no obstant això es graven molt profundament en l'ànima, sobretot si es repeteixen sempre les mateixes.
El flemàtic no es deixa afectar tan fàcilment per les impressions, ni se sent majorment inclinat a reaccionar; i les impressions, per la seva banda, molt després s"esvaeixen.
Des de Hipócrates, la teoria humoral va ser el punt de vista més comuna del funcionament del cos humà entre els «físics» (mèdics) europeus fins a l'arribada de la medicina moderna a mitjan segle XIX.
En aquests moments, i definint les teories de la personalitat seguint aquestes bases o models destacaran i William Sheldon.
Ernst Kretschmer
Nascut en Wüstenrot, Baden-Württemberg, va estudiar filosofia en la Universitat de Tubinga, fins que va decidir canviar a medicina. Va acabar els seus estudis en Munich, on va conèixer al psiquiatra alemany Emil Kraepelin, qui més tard exerciria una gran influència sobre ell.
Va ingressar com voluntari en l'exèrcit, on va haver d'organitzar un departament de neurologia en un hospital militar. Kretschmer es va veure així obligat a aprofundir en textos sobre neurosis i histèria.
En 1918 va ser nomenat professor de psiquiatria en la Universitat de Tubinga i en 1926 es va traslladar a impartir les seves classes a la Universitat de Marburg.
En la seva controvertida obra Constitució del cos i caràcter (1921) va elaborar tot un sistema de caracterologia (estudi dels caràcters), basat en les correlacions del biotip (conformació corporal), el temperament i la tendència dels individus cap a determinades malalties mentals. Partint de la distinció de Kraepelin entre esquizofrènia i psicosi maniacodepressiva, va considerar que en aquests dos grups psicòtics predominaven certs tipus de constitució corporal: els astènics o leptosomàtics (persones de constitució fràgil i lineal), els atlètics (de tipus vigorós i muscular) i els pícnics (baixos d'alçària i figura arrodonida). Segons Kretschmer, els esquizofrènics tendeixen a ser astènics i atlètics, i els maniacodepressius, pícnics.
| Página siguiente |