ABSTRACT
La desigualtat social que està provocant el fenomen d’Internet arrenca, especialment, de la manca de xarxes de telecomunicacions de banda ampla esteses al llarg del territori i amb preu assequible. Aquest és un cas clar en el territori català i espanyol, on a l’acció discontínua i a batzegades de les operadores de telecomunicacions privades caldria afegir, com a recomanació, una aposta decididament activa de les Administracions públiques. D’això es desprendrien dos efectes positius, socialment i econòmica: accessibilitat universal a Internet i un impuls irrefrenable de les diverses ciberaplicacions, tant en l’entorn de l’Estat del benestar com en una línia de negoci.
La present comunicació pretén alertar sobre el principal i reparable causant de la desigualtat i exclusió social envers Internet: la carestia d’una xarxa de banda ampla d’accés universal i a preus assequibles. L'objecte d'estudi concret a què s'adreça la comunicació és, per tant, la infraestructura de la Societat de la Informació i del Coneixement, és a dir, les xarxes de banda ampla, com el cable, l’ADSL i d’altres. Entenc que la qüestió és d’especial rellevància i interès específic per al grup "La fractura digital: ¿cap a una cibersocietat dual?", tot i que transversalment solca tota la resta d’àrees de treball. Els cibercontinguts, sense xarxes adients, mai no arribaran a una plenitud desitjable, ni en clau d’Estat del benestar, ni en clau de negoci. La metodologia de la comunicació parteix d’una anàlisi general científica, qualitativa i quantitativa, de la realitat telecomunicativa i de l’accessibilitat a Internet, de les diverses aplicacions i de les causes del retard en l’extensió de la xarxa per aterrar, finalment, en una proposta, a la manera de conclusions, perquè la situació millori. Les àrees disciplinars des de les quals s'elabora la comunicació són la teoria de la comunicació social i les telecomunicacions des d’una perspectiva politològica i sociològica.
L’estudi creixent de les aplicacions de la Societat de la Informació i del Coneixement està encobrint una prioritat que apareix guadianescament als mitjans de comunicació de masses però que no acaba de quallar amb la força necessària en els òrgans decisors: l’extensió universal de la xarxes de banda ampla. Els casos català i espanyol són palmaris sobre un política erràtica a l’hora d’apostar, des de l’Administració pública, per la cibersocietat i l’arribada de les xarxes a les zones rurals i a les urbanes més desguarnides. Aquesta circumstància és similar a la Unió Europea, i s’aguditza en altres continents (ALABAU, 1998).
La millora en la capacitat de les xarxes de telecomunicacions per cable de fibra òptica o híbrida (fibra òptica més cable coaxial), les xarxes microones (Wi-Fi), LMDS, MMDS o via satèl·lit demostra que la infraestructura roman en potència, tot esperant un impuls que l’estengui fins a les zones més desfavorides i eviti així la temuda fractura digital i el consegüent ciberanalfabetisme.
Les xarxes són les artèries i les venes del cos anomenat Societat del Coneixement. La sang en són els continguts, que volen reforçar l’Estat del benestar. Però aquesta sang resta encara supeditada a la construcció massiva i eficient d’artèries i venes que la facin arribar a tots els membres del cos, a totes les extremitats, per molt complexa que sigui aquesta empresa i per molt esclerotitzades que estiguin algunes de les extremitats.
Dues de les claus de l’Estat del benestar són l’educació (1) i la sanitat. I les cibermillores en aquests dos eixos vertebradors del benestar social són evidents. Des de finals del segle XX les altes instàncies europees n’han estat conscients (BANGEMANN, 1994 i 1996). La carestia a la Unió Europea de més d'un milió i mig de persones qualificades en tecnologies de la informació converteix en imprescindible fomentar-ne l’ensenyament des dels primers nivells i promoure també la interconnexió dels centres educatius per fomentar els llaços entre els diferents països.
En referència a la telesanitat, les noves tecnologies canviaran molt aviat les actuals relacions del metge amb els pacients. Segons un estudi realitzat per la consultora PricewaterhouseCoopers (PWC), titulat HealthCast 2010, la cinquena part de les consultes convencionals es podran eliminar si els pacients es comuniquen amb el seu facultatiu per mitjà d’Internet (PRICEWATERHOUSECOOPERS, 1999) (2).
Les transaccions comercials a Internet dintre del sector mèdic van passar dels mil milions de dòlars registrats el 1998 als 44.000 milions de dòlars de 2004. L'estudi preveu el creixement de la demanda d'una sanitat més personalitzada, orientada al client i d’alta qualitat. També augmenta el nivell d'educació i de vida dels consumidors de productes sanitaris, de forma que augmentarà l'exigència del consumidor que paga. A més, serà més important la segmentació de clients i la generació d'una imatge de marca. També sorgiran nous intermediaris o brokers de la informació i serveis per ajudar al consumidor a seleccionar entre l'oferta d’assegurances i proveïdors.
L'estudi HealthCast 2010 assenyala que ni els hospitals ni les asseguradores estan preparats per a les majors exigències del consumidor del futur. Només un 25 per cent opina que els hospitals estan preparats per afrontar els nous hàbits de consum, mentre que el percentatge es redueix al 14 per cent quan s'interroga sobre la capacitat de les entitats asseguradores. Els perfils dels professionals sanitaris hauran d’adaptar-se a la influència dels avanços en la tecnologia mèdica, de la sanitat electrònica i d'un consumidor amb major capacitat de decisió. Hi haurà processos que ara requereixen un cara a cara amb un professional mèdic que podran substituir-se per un contacte a distància i per un altre perfil professional, i sorgiran nous mètodes de treball, de forma que els professionals hauran de dedicar cada vegada més temps a treballar des dels seus propis domicilis amb consultes virtuals.
Des d’un perspectiva d’Estat del benestar, doncs, els projectes i les previsions són enormes. I des d’una perspectiva de negoci encara més, tot i que novament la manca d’accés per part d’un percentatge elevat de la població esdevé una llosa difícilment salvable. Ni el fet que aquest escamot constitueixi, majoritàriament, el de menys renda per càpita, pot justificar-ne l’anorreament. El concepte de nova economia, l’e-conomia (o e-Economia), és posat en dubte en alguns sectors, però ningú pot negar l’increment en la productivitat de les empreses gràcies a les tecnologies de la informació i de la comunicació. Així, la productivitat als Estats Units ha crescut en l’últim lustre el 2,8 per cent anual, per sobre dels últims dos decennis (1,4 per cent anual).
El mercat laboral viu també una revolució arran de l’entrada de les tecnologies de la comunicació i la informació, però aquest canvi arriba a una mínima part d'una població mundial en què la meitat dels membres mai ha fet una trucada telefònica. L’Informe sobre l’ocupació al món-2001. La vida en el treball en l'economia de la informació, de l'Organització Internacional del Treball (OIT), ressalta que aquestes tecnologies són manejades per només el 15 per cent de la població mundial, que viu gairebé en la seva totalitat en el món desenvolupat. L’informe destaca també que gairebé un terç dels 3.000 milions de persones que són població activa mundial treballen en condicions precàries o estan a l'atur. La desocupació registrada oficialment a finals de l'any 2000 afectava uns 160 milions de treballadors, 20 milions més que abans de la crisi financera asiàtica el 1998.
El negoci a la xarxa, l’e-Business, s’està desenvolupant sobretot en el segment entre negocis, business to business. En canvi, el business to consumer no acaba d’arrencar.
"Las empresas que dominan el e-Business nuncan pierden de vista un hecho básico: el objetivo de cualquier empresa es adquirir y retener a los clientes rentables"(SIEBEL, 2001: 19).
L’hàndicap és que bona part d’aquests clients no són accessibles. La carestia d’una xarxa universal ho impedeix.
L’extensió de les xarxes de cable a Catalunya i Espanya segueix un ritme inconstant. A finals de 2004 són 3 milions, sumant les llars i les empreses, les connexions a la banda ampla, ja sigui cable o ADSL. Europa és un mosaic divers en què algun països, com Itàlia o Grècia, romanen a les beceroles de la banda ampla. Cal un impuls estatal. I en aquest sentit els presidents de les nou principals companyies de telecomunicacions europees van reclamar a Brussel·les a la Comissió que establís un marc regulatori previsible i favorable a les inversions i desenvolupament de la banda ampla (3).
El sector telecomunicatiu paneuropeu ha demostrat una concordança de criteris sobre els passos a seguir amb l’objectiu que la indústria de la banda ampla es desenvolupi arreu d’Europa. Des de la Unió Europea es considera que els esforços de la majoria dels Estats membres en aquesta qüestió són notables. En banda ampla, la taxa de creixement arriba al 100% anyal i no sembla que el ritme hagi de caure, sobretot en mercats incipients com Itàlia o França.
Els països amb millors dades presenten nivells de penetració de la banda ampla similars als dels Estats Units (Bèlgica, Dinamarca, els Països Baixos i Suècia). A Europa, la penetració de la banda ampla ha crescut paulatinament, passant de prop de 5 milions de línies al tercer trimestre de 2001 a prop de 20 milions de línies broadband (considerant totes les plataformes) en el tercer trimestre de 2003. El 41% d’aquestes línies han estat gestionades per operadores alternatives, tot i el reconeixemernt per part d’algunes d’elles, com Jazztel, Colt, Unisource o KPNQwest, que havien sobredimensionat les seves xarxes. En el cas de les dues últimes empreses esmentades, el 2004 ja havien deixat d’existir i els seus actius s’havien venut a preus irrisoris.
Un altre argument a favor de la major implicació estatal en l’extensió de la xarxa i, de retruc, en l’abolició de la societat dual, és que, de fet, i segons dades de la Unió Europea de juliol de 2003, el 77,12% de les connexions d’ADSL eren propietat de les antigues operadores estatals. Espanya no n’era una excepció. Del total de connexions de banda ampla, el 20% pertanyia al cable, el 8% a altres operadors d’ADSL i el 72% restant al grup Telefónica. Si s’eliminava el cable i els números es restringien a l’ADSL, el domini era més gran. Espanya era el quart país europeu per nombre de connexions de banda ampla, amb 1,8 milions el juliol de 2003. La penetració era el 4,43%, segons la UE. Aquestes xifres s’han disparat fins als 3 milions, establint una mitjana de diverses fonts consultades des del CECABLE, tot i que el camí per recórrer encara és llarg (4).
A més del cable i l’ADSL, opcions com el PLC, que aprofita la xarxa elèctrica, són fonamentals i poden revolucionar l’accessibilitat universal a Internet. Les zones rurals i les més marginals poden obrir-se de bat a bat a la Societat del Coneixement. L’accés a Internet a través de la xarxa elèctrica és plenament competitiu amb altres opcions disponibles al mercat i contribueix a incrementar la demanda d’accés en banda ampla. A més, ofereix simetria en les velocitats de recepció i emissió, així com més capacitat i ubiqüitat al domicili, atès que qualsevol endoll elèctric serveix per accedir a la xarxa.
A més de l’opció elèctrica, la fórmula microones, encapçalada per la tecnologia Wi-Fi (Wireless Fidelity), permet observar l’esdevenidor amb optimisme. Com a exemple, la ciutat nord-americana de Filadèlfia planeja oferir connexió d’Internet sense fils a tots els seus habitants a partir de 2005. Si el projecte prospera, Filadèlfia esdevindria la major ciutat del món totalment connectada sense cables a la xarxa. Filadèlfia acompanya altres ciutats en la cursa Wi-Fi, però és la que esgrimeix un projecte més ambiciós, atès que cobriria una àrea de 350 km. quadrats i un milió i mig d’habitants. Les primeres ciutats Wi-Fi als Estats Units d’Amèrica són petites poblacions com Grand Haven (Michigan). Boston i Nova York aspiren a emmirallar-se en Filadèlfia. A Europa, la connexió sense fils comença a estudiar-se i a aplicar-se, inclosa Espanya. Filadèlfia destaca pel fet que el projecte seria finançat per l’ajuntament i la connexió d’alta velocitat seria gratuïta o de cost molt baix. En contrast, a Amsterdam, sis barris cèntrics gaudeixen de la iniciativa privada Hotspot Amsterdam. Curiosament, alguna iniciativa pública (d’algun ajuntament) a Espanya ha estat aturada per via judicial.
Les peticions provinents de la societat civil per tal que l’Administració pública assumeixi decididament les regnes de la universalització de l’accés a Internet proliferen, però no troben ressò en forma de resolucions convincents. Són diverses les iniciatives com les del lloc web BandaAncha.st, que sol•licita a la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, al Govern i al Parlament una regulació legal que permeti l’accés de tots els ciutadans a Internet a través d’una connexió de banda ampla, a preus decents. La societat civil considera que Espanya no pot retardar-se davant la revolució que suposa Internet. Actualment, els preus d’accés són considerats abusius, no es correspondrien amb les velocitats de les connexions, molt inferiors a les existents a la Unió Europea, i és per això que es considera necessari un accés assequible, universal i de qualitat a les línies d’alta velocitat.
Sigui com sigui, és previsible que la banda ampla experimenti a Espanya unes transformacions imprescindibles per al seu desenvolupament. Així, s’implantaran nous models de negoci que, a més de proveir accés a Internet, proporcionaran veu i televisió per Internet com a valors afegits (5). La veu sobre IP, amb l’estalvi econòmic que genera, serà un servei estrella a curt i mitjà termini. Un altre canvi necessari i predictible en el mercat espanyol de banda ampla, extensible al marc europeu i de la resta del món, serà l’impuls del bucle desagregat, el que obrirà la competència telecomunicativa des de l’arrel. Igualment apareixeran ofertes majoristes d’ADSL alternatives a les de les operadores dominants, en el cas espanyol Telefónica.
La generalització del servei de banda ampla al mercat espanyol pot incorporar una major diversitat de modalitats d’accés i ofertes comercials. L’objectiu de negoci podrà arrossegar, de retruc, una readaptació de l’Estat del benestar a la xarxa. El creixement del mercat de consum, aparellat a l’extensió universal de la banda ampla, impulsarà ofertes segmentades, adaptades a cada tipus de client.
A més de la carestia de xarxa de banda ampla en zones rurals i en algunes d’urbanes, i d’unes tarifes prohibitives per a les rendes més modestes, podem determinar altres factors inhibidors de la demanda de banda ampla al mercat espanyol. Un d’ells és la baixa taxa de penetració de PC a la llar espanyola. Un altre, no menys preocupant, és la baixa percepció d’utilitat per part dels usuaris i l’escadussera diferenciació de l’oferta comercial. La percepció del ciberusuari potencial respon a un cercle viciós només combatible mitjançant la universalització: l’ús restringit de la banda ampla per part d’un segment d’usuaris genera una sensació d’elitisme, de fractura digital i d’escassa retroalimentació per part d’una majoria no connectada. La banda ampla universal es revela, doncs, com la veritable clau per a la ciberigualtat.
Conclusions
· Cal una acció decidida de les Administracions públiques per estendre la xarxa de banda ampla arreu del territori català i espanyol i evitar la desigualtat social i la carestía d’accessibilitat universal a Internet. Això incidiria en millores clares en concepte d’Estat del benestar i de negoci. Aquesta recomanació és generalitzable a la resta del món. En aquesta línia, iniciatives públiques més o menys concretades que pretenen crear una operadora de telecomunicacions pròpia per satisfer aquest objectiu podrien servir de font d’inspiració per a altres comunitats autònomes.
· Les Administracions públiques han d’actuar de desllorigador de disfuncions com l’escassa penetració de la banda ampla i del PC i una percepció no massa elevada sobre la utilitat de la xarxa. Les polítiques públiques han de complementar el funcionament efectiu del mercat llançant, decididament, iniciatives d’alfabetització digital, d’assimilació tecnològica en educació i administració electrònica i de promoció d’eines assequibles econòmicament.
· Cal animar amb beneficis fiscals les operadores de telecomunicacions privades a estendre la xarxa de banda ampla si la iniciativa pública no ho pot assumir. El dèficit de serveis i infraestructures de banda ampla arrenca de les aportacions de capital que impliquen. El model de negoci encara latent de la banda ampla (inversió per obtenir ingressos que rendibilitzen la inversió) és erroni, ja que el desenvolupament d’infraestructures que beneficien tota la població, com les xarxes viàries, hauria de recaure en l’Estat.
El model d’operador privat, inspirat en els antics monopolis públics, integra l’ofertant de serveis de banda ampla amb el desenvolupador de les infraestructures, sumatori condemnat al fracàs. En un escenari ideal i més eficaç, les xarxes s’haurien de compartir, liderades per una entitat neutra afavoridora de la competència, que perfectament podria ser l’Administració pública. Una vegada estiguéssim dotats d’infraestructures de banda ampla que permetessin accessibilitat universal, les ciberaplicacions es desenvoluparien amb més èxit i a velocitat de vertigen.
Bibliografía
· ALABAU, Antonio, 1998, La Unión Europea y su política de telecomunicaciones. En el camino hacia la Sociedad de la Información, Madrid, Fundación Airtel Móvil.
· BANGEMANN, Martín, 1994, "Europa y la sociedad global de la información: recomendaciones del grupo de alto nivel sobre la sociedad de la información al Consejo Europeo de Corfú", Boletín de la Unión Europea (pp. 5-40).
· BANGEMANN, Martín, 1996, "El desafío de la competitividad", a La Europa sin fronteras, Direcció General "Informació, Comunicació, Cultura i Sector Audiovisual", Comissió Europea, nº 5.
· PRICEWATERHOUSECOOPERS, 1999, HealthCast 2010 Smaller World, Bigger Expectations.
· SIEBEL, Tom, 2001, Principios del e-Business, Barcelona, Ediciones Granica.
Notes
· [1]-La Unió Europa pretén connectar tots els seus col·legis a Internet mitjançant el programa eLearning, que pretén accelerar l'adaptació dels col·legis de la UE a l’era digital.
· [2]-La sanitat serà un dels sectors de major creixement a Internet. De moment, el 40 per cent dels internautes cerquen a la xarxa temes relacionats amb la salut, segons un informe de Ciber Dialogue. Més del 30 per cent del temps de treball d'un metge de l'any 2010 es dedicarà a l'ús d’eines situades a la xarxa.
· [3]-La II Taula rodona sobre Telecomunicacions, en què van participar els presidents de Telefónica, Telecom Italia, Ericsson, British Telecom, France Telecom, Deutsch Telecom, Siemens, Phillips i Alcatel, es va desenvolupar a finals de 2003 en presència del comissari d’Empreses i Ciències de la Informació, Erki Liikanen, per recollir resultats el 2004.
· [4]-El juliol de 2004 les connexions de banda ampla a Espanya eren 2.862.000: el 71,5% ADSL, el 23,2% cable i el 5,3% restant altres tecnologies (satèl·lit, fibra òptica fins a la llar, PLC…). L’any 2006 les connexions de banda ampla podrien superar els 6 milions, i el 2008 els 8,5 milions.
· [5]-Així ho pronostica un informe de GAPTEL (Grupo de Análisis y Prospectiva del sector de las Telecomunicaciones), promogut per Red.es, que analitza el panorama global de desenvolupament de la banda ampla a Espanya.
Joan Francesc Fondevila Gascón
El contenido del presente trabajo está gobernado por la siguiente Licencia de Creative Commons: ver