Amb la quietud de la matinada o Sobre la ninia de Nicaragua (página 2)

-Vols que t"expliqui un secret?- li vaig dir i ella va dir que sí amb el cap-. Jo volia ser capellà, saps? Però l'Església no em va deixar. Tenia onze anys- vaig continuar una mica afectat pels meus records-. Estava acabant l"escola primària a la meva ciutat, havia passat un any en aquella escola que era catòlica. A mi em va agradar molt allò de ser escolà i estudiar el catecisme. Era feliç quan combregava. Sortia saltant i corrent pels patis de l"escola, i cridant: sóc angelet, sóc angelet! Un dia vaig relliscar saltant i paf! de cara a terra… ben còmic!- la nena va reprimir un somriure, jo vaig continuar: El meu capellà era súper, tots l"estimaven molt. L"anomenàvem el Barbatito, perquè el seu cognom era Barbato. Era un capellà italià, nascut a Torí, d"on era Don Bosco. Aquest capellà caminava amb nosaltres totes les hores del patí parlant de tot, coses de la vida, de les nostres famílies, de les noies, els nostres dubtes, bé per al capellà! Saps què més feia?, es lligava la sotana, perquè en aquella època en duien. Se la lligava a la cintura, lligava també les quatre cantonades del seu mocador, se'l posava al cap i jugava a futbol amb els xiquets. Era bo per al futbol! Tots cridàvem: el Barbatito està jugant! El camp s"omplia de petits i grans. Que bo que era. Després d"estar vivint molt anys per Europa he tornat allà, l"he trobat igualet. Ja era director de l"escola, però seguia humil. És clar, ja no jugava a futbol. Entre molts exalumnes li vam aconseguir el Còndor de los Andes, que és el millor premi que atorguen a la gent allà. Va ser molt emocionant, saps? Molt dels meus companys, ja així vells com jo, vam plorar per d"emoció.

-Bé- vaig continuar amb la història, jo estava emocionat com sempre que parlo d"aquest tema, sembla que va deixar una empremta profunda dins la meva ànima -. Aquest capellà volia que jo fos capellà com ell, i jo, feliç amb la seva proposta. Li vaig dir a la meva mare i ella em va donar el seu permís. Com que el meu pare no vivia amb nosaltres, ni li vaig preguntar res -segons m"anava introduint en la història, ella semblava que n"hi anava interessant més-. Un dia vam anar amb la meva mare a la direcció de l"escola a firmar l"autorització per anar al seminari, i allà es va enfonsar tot. El director, quan va saber que els meus pares no eren casats, va dir que no podia ser capellà, que havia de demanar una dispensa especial al Papa. Se"n va enborrar el mon! Era com si s"hagués obert un forat sota els meus peus. Ho vaig trobar tan injust! Per què havia de pagar per una cosa, de la qual jo no era el responsable? No vaig voler demanar dispensa, ni res. Em vaig dedicar a fer la meva pròpia església! Reunia els meus amics del barri i els explicava el catecisme, que me"l sabia de memòria. Després vaig demanar una quota a les senyores del barri i com que gairebé totes em coneixien i deien que era un bon noi, em van donar els seus pesos. Es va reunir, el que per a mi, era tota una fortuna. Amb aquests diners comprava api, el preparava i el servia als meus amics del barri, perquè la majoria eren pobres, i encara que no siguis pobre, prendre un api és sempre una alegria. És una beguda calenta de blat vermell força espessa, massa gustosa. Cadascú es duia la seva marraqueta, que és el pa més barat i més bo. Això vaig fer durant uns quants mesos fins que es van acabar els diners. Ens ho vam prendre molt seriosament, saps? Jo els parlava de Déu, del catecisme, resàvem, i fins i tot, vam arribar a fer processons . T"imagines? Nosaltres solets, els noiets de 5 fins a 14 anys -que era el més vell- fent processons pel barri. Ningú ens hi obligava. Ho fèiem tot per estimació, per amor a Déu. Mai ho vaig comentar amb els capellans de l"escola, tampoc amb el Barbatito. No fos que també ens prohibissin això! Allí em vaig adonar que el més important és la relació personal que un tingui amb Déu. Fer allò que et diu la teva consciència i la teva bona fe. Un pot tenir contacte directe amb Ell, cada dia, a qualsevol hora, en qualsevol lloc, i un se sent molt bé, en pau- la mirada de María havia canviat. Jo vaig continuar explicant les meves experiències religioses:

-A més a més, les autoritats de les religions, quan els interessa, ni es preocupen del que fen els capellans i els feligresos. Mira! La primera vegada que vaig tornar al país on vaig néixer, vaig conèixer un altre capellà súper, es deia Luís Espinal Camps, era jesuïta i català, és a dir, havia nascut a una nació que s"anomena Catalunya. Aquest capellà crei amb la justícia per tothom i, saps què? tenia un petit diari setmanal que s"anomena encara Aquí, on denunciava les morts, les tortures, els abusos que cometien els militars que eren allà. La gent l"estimeva molt perquè els defensava. Un dia el van agafar i el van torturar fins a matar-lo, saps? El vam trobar destrossat en un camp fora de la ciutat. A aquelles persones que l"ajudàvem també ens van donar més d"una pallissa. I l"Església què va fer?, res. Els bisbes què van dir? Res. L"Església del seu país, ni tan sols coneix els seu nom. Ja veus, com que les autoritats de l"Església donen suport als militars més que a la gent, no van dir res de res. Saps que hi ha religions que, fins i tot, diuen que Déu fa guerres i mata els enemics?- María va obrir els ulls interrogants-. Això sí que no es pot creure, veritat? Recentment a Espanya he estat estudiant la Bíblia amb un grup, ells deien això i el pitjor és que ho creien. Cada reunió era una discussió, perquè per a mi Déu és amor i pau. Al final, saps què? Un que era com un cap, em va dir que no estava per perdre el temps, que si no obeïa i no creia en com ells interpretaven la Bíblia, que segons ells era l"única veritat, era millor que em posés a estudiar una altra cosa. Ja veus María, hi ha de tot. Però, ningú som l"amo de la veritat, només Déu mateix. És clar que això, a les esglésies no els agrada, ells volen ser els únic amiguets de Déu. Saps per què? Perquè si deixem que siguin els nostres amos, ells guanyaran poder i parlaran en el nostre nom. Jo estic segur, per exemple, que aquests amb els quals estudiava la Bíblia, treballen per als ianquis. Perquè d"allí han sortit, la seva central es troba a Nova York i no volen que pensem per nosaltres mateixos. Volen que siguem ovelles, que obeïm en tot. I no és així , eh?- La noia em seguia atentament i amb cops de cap concordava amb mi.

-Hi ha una cosa més María; en els nostres pobles hi ha fe i creences que són molt fortes. Això no ens ho podran prendre, encara que ens torturin i ens matin. Allí on jo vaig néixer, hi ha la Nació Aimara i la Nació Quechua, la gent diuen que són de la Cultura Inca. Segur que has sentit parlar d"ells. Els aimaras han estat primer; tenien una nació que s"anomenava Taihuamacu. Era molt forta. Després van venir els quechuas amb el seu líder que es deia Inca, es van estendre per quasi tot el sud de el continent Americà. Eren molt bons organitzadors i van agafar el millor de totes les cultures que vivien en aquelles regions. Dels aimaras van agafar l"idioma i la religió. Ells creuen que Déu és una gran energia, que és com un esperit grandiós que ho ha creat tot. Per tal que la gent ho pogués entendre millor, van simbolitzar aquesta energia en l"energia més propera a nosaltres, la que dóna vida a tot ésser vivent, o sigui el sol. S"anomena Inti. Però no és Déu, és només una representació d"aquesta energia creadora. Ho entens, oi?- Ella va dir que sí amb el seu cap dolç i moreno-. També pensen que hi ha centres d"energia que són responsables del desenvolupament de determinades coses. De la terra, l"agricultura i els animals, per exemple, és la Pacha Mama o Mare Terra. Segur que quan treballaves als cafetars senties la seva energia i estimació. Li tenim molt de respecte. Sabem que a ella no li agrada la sang; per això, mai trobaràs un pagès que sigui cruel amb els animals, o que els mati per gust, com els caçadors blancs que maten només pel gust de matar. Jo també crec com ells. La meva mare era aimara i el meu pare quechua. Entenc Aimara encara que el parlo només una mica. A l"escola em van fer oblidar el meu idioma matern. El Quechua el vaig estudiar a la universitat d"Estocolm a prop del pol Nord. Ben còmic era! Els gringos fàcilment aprenen, i jo mestís andí, no podia. Em feia vergonya! -la nena va dissimular un altre somriure-. Bé, els capellans mai han pogut, ni podran canviar la nostra forma de pensar i de sentir, perquè som diferents. Han enderrocat els temples i hi han construït esglésies a sobre. Han matat, torturat, esquarterat més de vint milions d"indis, quan la invasió europea a Sud-amèrica, i l"Església beneïa els soldats espanyols i portuguesos, perquè deien que no sabien si els indis tenien ànima o no -María em va mirar espantada. Jo vaig continuar seriós- Ja veus, han canviat d"opinió, no importa allò que diuen perquè igualment seguim sent fills de Déu, veritat? Igualment ha passat amb els jueus. Quan quatre milions van ser assassinats pels nazis, l"Església no va dir res. Ara han canviat. Crec que fins i tot el Papa ha demanat perdó per la complicitat de l"Església amb tant crim. Ja veus, els capellans també són humans i s"equivoquen com qualsevol mortal. El dolent és que volen parlar en nom de Déu i volen que nosaltres els obeïm. Sempre tornem al mateix lloc. Clar també, ens agrada expressar-nos en grup i d"això també s"aprofiten les religions.

María es veia més relaxada. Li vaig explicar que havia sentit en una ràdio a Barcelona una entrevista amb un representant d"una unió de religions, que protestaven per tota aquesta injustícia, que ells podien fer els papers per dur-la a Espanya. I que en una reunió organitzada per l"Església Catòlica, havien comentat que el bisbe de Sevilla s"havia pronunciat, públicament, en contra de l"excomunió. Li vaig comentar que allà els seus pares podien tenir un treball digne i sous dignes. Que ella no hauria de treballar, que cap nen treballa, que tots tenen dret a anar a l"escola, que estan protegits per l"estat.

-Si volguessin marxar d"aquí…-vaig dir, mentre ella em mirava dubtosa-. Però…no sé si s"hi acostumaran. Allà es viu d"una forma molt diferent. La gent està corrent a totes hores, gairebé sempre està de mal humor. Guanyen molts diners però sempre es queixen que no tenen diners, perquè estan comprant el que els diu la televisió. Llençant al carrer allò que està una mica vell o usat. Gasten una pila de diners amb coses que no necessiten i després estan mirant els cèntims a l"hora de comprar menjar. Prefereixen comprar menjar contaminat, però barat, com el cafè d"aquest cafetars, i no pagar una mica més per un cafè ecològic, que ve de les cooperatives de pagesos de Chiapas o de Bolívia. Hi ha altres països com Suècia, on hi ha un 5% de la gent que compra aquests cafès de les esglésies i altres organitzacions. Ells saben que aquests diners aniran a parar a les butxaques de la gent que treballa a les cooperatives dels cafetars. Que no s"emmetzina la gent amb els pesticides -María es veia divertida pels comentaris.

-Hi ha una cosa més que et vull dir María, i que és el més important de tot. És una cosa que vull demanar-te: Per Déu, no deixis de ser nena, segueix jugant i provant de somriure. Ja tindràs molt anys per ser adulta i prendre les decisions que necessitis. Si us plau, no demano que oblidis el que et va passar, perquè sé que això no és possible, però pensa que és només un accident, una mala sort, que ja va passar i que has de recuperar la teva vida. No deixis que et prenguin la teva vida, estimada María. No deixis que et prenguin la teva infantesa, torna a jugar i a riure – li vaig dir agafant-li la mà.

Els seus ulls es van humitejar novament, però em va semblar veure-hi una petita espurna de brillantor, una petita espurna d"esperança…

Autor:

Freddy Ponce