Vikinlindo
La petita no deixà de plorar. Els seus ulls negres envermellits pel plor havien perdut la seva brillantor. Aquella espurna que parla d"una felicitat innata que acostumen a tenir els petits d"aquestes regions que, malgrat que els falti tot els sobren les ganes de viure, de fer trapelleries encara que puguin rebre alguna clatellada dels adults. És estrany, però tots els adults aquí són una mica mares i pares, es creuen i se"ls atorga el dret sobre l"educació dels nens, és l"herència de les cultures originàries que com una gran família protegien els seus components.
Mentre anava cap a ella, jo recordava com els petits del lloc on jo vaig néixer anomenaves "tió" tots els adults del poble. Només les "k"aras", és a dir els mestissos com jo, érem mirats amb desconfiança, ens identificaven amb els blancs i s"explicaven històries estranyes sobre nosaltres. Es deia que ens aprofitàvem dels nens i de les nenes, que abusàvem d"ells, que els dúiem a les nostres boniques cases de les ciutats per fer-los treballar sense pagar-los res a canvi. Només una petita cambra amb un llit a terra i les restes del menjar, era el que obtenien per la seva feina de tot un dia.
-Hola María!- vaig dir amb amabilitat i serenor.
Ella em va mirar i no va contestar a la meva salutació. La seva mirada era trista, desconfiada, escrutadora.
-He demanat permís als teus pares per parlar amb tu, t"ho han dit, oi?- Vaig dir suaument, la nena va fer que sí amb el cap.
-No necessites parlar-me si tu no ho vols, només et demano que m"escoltis una estona. Està bé? Puc seure? –vaig comentar més que preguntar, mentre m"asseia en un tronc que feia de seient.
Un aire fresc envoltava el pati de la casa on la nena era allotjada amb els seus pares, després de tots els tràgics esdeveniments dels darrers dies.
Vaig començar explicant-li on havia nascut, com havia entrat en contacte amb institucions que tractaven de fer d"aquest, un món una mica més just. Li vaig explicar que hi havia gent als països més rics d'Europa, que sabien que el cafè que ells prenen està tacat amb la sang dels treballadors com ella, en els cafetars del món; i que estaven disposats a ajudar a canviar aquella situació. Jo sentia que ella em comprenia perquè malgrat tenir, només, nou anys, ja havia treballat al costat dels seus pares, havien abusat d"ella, fou violada, i no només això, sinó que producte d"aquest fet s"havia quedat embarassada. Malgrat aquest mal irreparable, ella, els seus pares i la gent que la va ajudar van haver de lluitar per tal que li permetessin avortar, pel risc que significava per a la seva salut i naturalment exercint el seus drets de nena-dona. I encara no contents amb aquest mal, l"Església va excomuniar els seus pares i tots aquells que la van ajudar. Això era el que més mal li feia a ella i als seus pares. Tot això la va fer madurar més que els altres nens, que de fet, són ja nens-adults.
Li vaig dir que la gent estava indignada a Espanya, que la gent parlava emocionada a la ràdio a favor de la Nena de Nicaragua, que condemnava el criminal que li havia fet mal i la ministra de Salut que li havia prohibit l"atenció mèdica pública. Però, especialment, se sentien indignats cap a l"Església Catòlica. Hi havia ràdios que fins i tot trucaven a Nicaragua per saber com es trobava.
Però saps què, María? – vaig dir canviant el to de veu a un de més col·loquial -. No has de patir gaire amb això de l"Església. Tu, els teus pares i amics sempre podreu estar en contacte amb Déu. Déu és amor, no és el castigador que ens volen fer creure. Ens diuen que és així perquè obeïm a allò que diuen les esglésies. Creuen que fent-nos por, nosaltres els obeirem. I no és així, veritat? Nosaltres, gairebé tot ho fem per amor, com va dir Jesús.
María va començar a interessar-se en la meva reflexió, els seus ulls semblaven més suaus, interrogants.
| Página siguiente |